"El Món del cinema"
Terrassa és una ciutat d'artistes i jo els vull exprémer-los una mica amb: 12 mesos 12 temas.
Aquest 2026 el tema és el Món del cinema. Recordeu que la participació està oberta
a tots els que vulguin dibuixar! T'animes? |

Dibuix d'en Pep Gonzàlez
The Blues Brothers és, per damunt de tot, un monument a l'herència cultural afroamericana, disfressat de comèdia d'acció desenfrenada.
La pel·lícula s'allunya de qualsevol intent de realisme per abraçar una estètica gairebé de dibuixos animats en viu, on la gravetat i
la lògica no tenen cabuda, però on el respecte per la música és sagrat. Els seus protagonistes, vestits amb la uniformitat impertorbable
del color negre, actuen com a catalitzadors d'un caos purament artesanal que avui dia, en l'era digital, sembla gairebé un miracle
cinematogràfic. |
Dibuix d'en Jaume Olivet
Hi ha cançons que no són simplement música, sinó veritables injeccions d'energia que semblen immunes al pas del temps
i a la repetició. Dins d'aquest univers de clàssics, la banda sonora de Grease ocupa un lloc privilegiat; és d'aquelles
rares joies sonores que podries escoltar mil vegades seguides sense que el pols et deixi de bategar al ritme de la melodia. |

Dibuix de l'Eli Gutiérrez
Comencem per John i acavem en John. |

Dibuix de la Matilda
the Skeleton Dance (conegut en català com La Dansa dels Esquelets) és una peça fonamental de la història de l'animació.
Es tracta d'un curtmetratge de 1929 produït i dirigit per Walt Disney, amb l'animació principal d'Ub Iwerks. |

Dibuix de Isabel ValeroLa coreografia de Grease combina moviments de rock & roll dels anys 50, twist i passos de jazz molt teatrals. Les rutines són enèrgiques però accessibles, amb gestos icònics com els moviments de malucs, girs senzills i posats exagerats que donen molta personalitat. Números com You’re the One That I Want o Greased Lightnin’ destaquen per la seva actitud divertida i juvenil, i per passos repetitius que faciliten que tot el grup balli sincronitzat. És un estil pensat per transmetre energia, frescor i molta actitud escènica. |

Dibuix de la Isabel Rodriguez
Isabel: "Pelegrina y Cuadradin - El Mag d'Oz" |

Dibuix de la Isabel Rodriguez
Isabel: "Pelegrina y Cuadradin - Quina marxa" |

Dibuix de la Jaume Rosell
"Cabaret" (1972), dirigida pel mestre de la coreografia Bob Fosse, no és només un musical; és un retrat punyent i decadent
de l'ascens del nazisme a l'Alemanya d'entreguerres. Basada en les històries de Christopher Isherwood, la pel·lícula va guanyar
vuit premis Oscar i va redefinir el gènere per sempre. |

Dibuix de l'Enka
Liza Minnelli (Sally Bowles), En el paper de la seva vida. Minnelli interpreta una cantant americana extravagant
i vulnerable que somia en ser una estrella mentre ignora la tragèdia política que l'envolta |

Dibuix de Xavi Marti
La música de Cabaret, composta per John Kander amb lletres de Fred Ebb, crea l’atmosfera vibrant i
alhora inquietant del Berlín de 1931. Les cançons interpretades dins del Kit Kat Klub —com Willkommen,
Mein Herr o Money, Money— funcionen com petites escenes satíriques que comenten, sovint de manera
irònica, el que passa fora del local. Liza Minnelli, en el paper de Sally Bowles, aporta una energia
magnètica a números com Maybe This Time i Cabaret, que revelen la fragilitat i els somnis del personatge. |

Dibuix de l'Antonia Rodríguez
és un clàssic de Disney que combina fantasia, música i emoció per explicar com una mainadera màgica transforma
la vida d’una família londinenca. La pel·lícula destaca per la seva imaginació, els seus números musicals i el
carisma de Julie Andrews, que dona vida a un personatge ja mític. |

Dibuix de la Paquita Rodríguez
Mary Poppins narra l’arribada inesperada d’una mainadera molt especial a casa de la família Banks, a Londres.
Amb el seu paraigua màgic i una actitud sempre optimista, Mary introdueix els nens —Jane i Michael— en un món
ple d’aventures fantàstiques, on la imaginació i la bondat són tan importants com les normes. A través de
cançons, jocs i moments extraordinaris, Mary ajuda no només els infants, sinó també els seus pares, a
redescobrir l’afecte i l’harmonia familiar. La pel·lícula combina humor, tendresa i elements màgics per
transmetre un missatge atemporal sobre la importància de la família i la fantasia. |

Dibuix de la Mariona Serra
A Hollywood, just quan el cinema mut començava a desaparèixer, Don Lockwood veia com la seva carrera trontollava.
L’arribada del so ho canviava tot, i només amb l’ajuda de Kathy Selden i el seu amic Cosmo podia reinventar-se.
Entre assajos caòtics i rialles, Don descobria una felicitat inesperada. I una nit, sortint al carrer mullat, va
deixar que la pluja li caigués al damunt mentre ballava, alliberat i enamorat. Aquell moment, senzill i espontani,
es convertiria en la imatge més recordada d’una història que celebra el cinema i la joia de viure. |

Dibuix de la Silvia PiñolDon Lockwood
El protagonista original és una estrella del cinema mut que ha construït la seva fama a base d’esforç i
d’una imatge perfecta que no sempre coincideix amb la realitat. Quan el cinema sonor irromp i
amenaça la seva carrera, descobreix en Kathy Selden una sinceritat que el transforma. Amb ella
i amb el seu amic Cosmo, Don aprèn a deixar enrere la façana i a mostrar-se tal com és. El seu
gest més icònic —ballar sota la pluja, feliç i alliberat— revela el moment en què finalment es
permet ser ell mateix. |

Dibuix de la Silvia Piñol
La Sílvia ha fet un segon dibuix... així m'agrada! |

Dibuix d'en Ramon Martín
El personatge que més m'agrada de la pel·lícula és Hojalata, bàsicament, un armari metàl·lic amb potes i problemes emocionals.
Sempre anava queixant-se que no tenia cor, però la veritat és que el que no tenia era manteniment: cada dos passos feia clac-clac
com una paella rovellada i necessitava oli com qui necessita cafè un dilluns al matí. |

Dibuix de la Maria Betriu
Cantant sota la pluja (Singin’ in the Rain, 1952) va rebre dues nominacions als Oscars, però no en va guanyar cap.
Les nominacions van ser per Millor Actriu de Repartiment (Jean Hagen) i Millor Banda Sonora d’un Musical (Lennie Hayton).
Tot i això, la pel·lícula és avui considerada un dels millors musicals de la història, malgrat no haver estat premiada
per l’Acadèmia. |

Dibuix de la Rosa Maria Rocavert
El vestit del Lleó Covard pesava més de 40 quilos i estava fet… de pell de lleó real. Bert Lahr, l’actor que el portava,
suava tant dins aquell “traje” que el departament de vestuari havia d’assecar-lo cada nit amb forns industrials. Lahr deia
que, quan acabava una escena, literalment podia “escórrer-se” el vestit. Un drama per a ell, però una imatge força còmica
per a la resta de l’equip. |

Dibuix de Carles Lao
La pel·lícula es diu Cantant sota la pluja, però jo sempre m’equivoco i li dic ballant sota la pluja.
Suposo que és perquè, si jo canto, l’únic que voldria fer la gent és… fugir corrent sota la pluja.
|

Dibuix d'en Fernando Font de Gayà
Sense estar inspirat en cap pel·lícula musical, el dibuix d'en Fernando reflexa
perfectament el tema d'aquest mes. Genial! |

Dibuixos d'en Felip Planas
Vaja, vaja, vaja… Cantant sota la pluja s’endú l’or com si hagués ballat claqué sobre els seus rivals, Cabaret es queda
amb la plata mentre intenta mantenir el barret ben posat, i Grease llisca fins al bronze amb més brillantina que dignitat.
|
Amb 5 - Cantant sota la pluja |
- Pujada el diumenge 29 de març de 2026 |
