12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" PEP G. CELDRAN L’amic Pep ha participat en aquest 12 Mesos 12 Temes convertint el nostre estimat Fotomaton en estrella absoluta, i el resultat és tan gloriosament gamberro que sembla que el pobre hagi passat per un curs accelerat de “com provocar caos cinematogràfic en 12 lliçons”. M’encanta el resultat: Fotomaton surt tan desmanegat, tan protagonista i tan ell mateix que gairebé caldria posar-li un avís de perill creatiu abans de cada imatge. De fet, en Pep és el culpable que aquest any el projecte 12Mesos 12Temes estigui dedicat al món del cinema. Ell ha creat la imatge del web del 2026, i va fer servir el cinema con fill conductor. Galeria - Les portades de l'any 2026 En Pep ha fet servir 14 pel·lícules que, elles soletes, ja et fan fer un tomb espectacular per la història del cinema. Un recorregut tan potent que, si t’hi descuides, acabes sortint amb ulleres de director, crispetes a la butxaca i Fotomaton intentant colar-se a cada escena com si fos l’actor secundari més hiperactiu de Hollywood. - Gener - Cinema Mut - Safety Last! - 1923 - Febrer - Blanc i Negre - The Wild One - 1953 - Març - Musicals - The Blues Brothers - 1980 - Abril - L'oest americà - Duel in the sun - 1946 - Maig - Històric - Quo Vadis - 1951 - Juny - Animació - Pinocchio - 1940 - Juliol - Gangsters - Scarface - 1932 - Juliol extra - Humor - Les vacances de Mosieur Hulot - 1953 - Agost - Una de romans - Life of Brian - 1979 - Setembre - Superherois - Superman - 1978 - Octubre - Romàntiques - Roman Holidays - 1953 - Novembre - Aventures - King King - 1933 - Desembre - Ciència Ficció - Star Wars - 1977 - Desembre extra - Terror - The Mummy - 1932 Aquesta és la participació d'en Pep a 12 Mesos 12 Temes 2026 dedicat al Món del Cinema

- Galeria - GENER - El Cinema Mut Safety Last! (1923) La gran escalada de Harold Lloyd Safety Last! (sovint coneguda a casa nostra com L'home mosca) és l'obra mestra del còmic Harold Lloyd i una de les pel·lícules més emblemàtiques de l'era del cinema mut. La trama gira al voltant d'un jove de poble que es trasllada a la gran ciutat per fer fortuna i poder casar-se amb la seva promesa. Tot i que només aconsegueix una feina humil en uns grans magatzems, fa creure a la noia que és un executiu d'èxit. Per aconseguir diners i reconeixement, organitza un truc publicitari que consisteix a escalar la façana de l'edifici de la botiga, però, per una sèrie de malentesos, acaba havent de fer l'escalada ell mateix. La pel·lícula és famosa mundialment per la seva escena final, on Lloyd esquiva tota mena d'obstacles mentre puja l'edifici. El moment en què penja desesperadament de les agulles d'un rellotge gegant sobre el trànsit de la ciutat s'ha convertit en una de les imatges més icòniques de la història del cinema. És una comèdia perfecta que barreja rialles amb una tensió vertiginosa.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre THE WILD ONE (1953) Fotomatón, més maco que Marlon! Arriben com un tro mal educat. Motos bramant, jaquetes de cuir lluent i cares de “no em miris malament”. The Wild One (1953) no entra al poble: l’ocupa. I al davant de tot, en Marlon Brando, plantat sobre la moto com si el món li degués alguna cosa… i no tingués gens de pressa per cobrar-ho. En Johnny no vol ser heroi ni dolent: vol que el deixin en pau. Però la pau, clar, és avorrida. Així que la banda es passeja, provoca, fa soroll i remena la consciència del poble com qui sacseja una màquina de refrescos. Els adults tremolen, l’ordre es fa petit i la joventut comença a fer preguntes incòmodes. —Contra què et rebel·les? —Contra què tens? Bum. Frase directa a la mandíbula. Aquesta peli no explica gaire: escup actitud. Cuir, pols, mirades torçades i silenci carregat de mala llet. Va espantar tant que la van voler prohibir, com si una moto pogués encomanar idees perilloses. I potser sí: idees com no obeir sense preguntar, no demanar perdó per existir i ocupar l’espai amb orgull. The Wild One no va passar de moda: va crear moda. I encara avui, cada cop que algú es posa una jaqueta de cuir amb cara de “no m’emprenyo però tampoc em callo”, Brando somriu des del 1953, fent soroll de motor.

- Galeria - MARÇ - Els musicals THE BLUES BROTHERS (1980) The Blues Brothers és, per damunt de tot, un monument a l'herència cultural afroamericana, disfressat de comèdia d'acció desenfrenada. La pel·lícula s'allunya de qualsevol intent de realisme per abraçar una estètica gairebé de dibuixos animats en viu, on la gravetat i la lògica no tenen cabuda, però on el respecte per la música és sagrat. Els seus protagonistes, vestits amb la uniformitat impertorbable del color negre, actuen com a catalitzadors d'un caos purament artesanal que avui dia, en l'era digital, sembla gairebé un miracle cinematogràfic. L'essència del film resideix en el seu contrast constant: la solemnitat gairebé religiosa amb la qual es tracten els números musicals enfrontada a l'absurditat absoluta de les destruccions de vehicles i edificis. No és només una pel·lícula amb banda sonora; és una celebració del Rhythm and Blues i del Soul que va servir per retornar aquests gèneres al centre del debat cultural en un moment en què la indústria semblava haver-los girat l'esquena. La càmera de John Landis no només filma músics, sinó que captura llegendes en el seu hàbitat, donant-los una dignitat i una energia que traspassen la pantalla. Visualment, la cinta és una oda a la ciutat de Chicago, retratada amb una pàtina de greix, ferro i asfalt que li dona una autenticitat única. Aquesta atmosfera urbana és el taulell de joc on es barreja el surrealisme amb la comèdia física més clàssica. En definitiva, es tracta d'una obra que aconsegueix ser, alhora, un espectacle de masses i una peça de culte, demostrant que l'estil, quan es porta fins a les últimes conseqüències, pot esdevenir una forma d'art immortal. Aqui teniu la versió Fotomatón davant el Cinema Catalunya, Brutal!

- Galeria - ABRIL - El cinema del Far West DUEL IN THE SUN (1946) Produïda pel gegant de Hollywood David O. Selznick, és coneguda popularment com la "Versió Western de Gone with the Wind". És un melodrama èpic, excessiu i visualment enlluernador que va trencar motlles a la seva època per la seva càrrega de sensualitat i violència. La pel·lícula narra la història de Pearl Chavez, una jove mestissa que, en quedar-se òrfena, és enviada a viure al ranxo d'un poderós i tirànic criador de bestiar, el senador McCanles. Allà es troba atrapada en un triangle amorós explosiu entre els dos fills del senador: Jesse (Joseph Cotten), el fill bo, culte i civilitzat que vol protegir-la i Lewton "Lewt" (Gregory Peck), el fill rebel, salvatge i perillós que la desitja de manera tòxica. Un dels grans atractius de la pel·lícula és veure Gregory Peck en un paper de "dolent" seductor, molt allunyat de la imatge d'home noble i íntegre que va conrear durant tota la seva carrera. La seva química amb Jennifer Jones (Pearl) és el motor d'una trama plena de gelosia, trets i passions desfermades. Si per alguna cosa es recorda aquesta obra és pel seu ús del color. Els capvespres vermells intensos i les ombres marcades no són només decoratius; subratllen la violència emocional dels personatges. Selznick volia que cada fotograma fos un quadre, i el resultat és una de les produccions més cares i luxoses de la dècada dels 40. La pel·lícula culmina en un dels clímaxs més memorables del gènere: un duel a mort entre els dos amants enmig de les roques, on l'amor i l'odi es confonen en un abraç tràgic i sagnant sota un sol implacable. A la seva estrena va ser batejada per la crítica com "Lust in the Dust" (Luxúria a la pols) a causa de l'alt contingut eròtic per a l'estàndard de la censura de l'època. Aqui teniu la versió cowboy d'en Fotomatón fet per l'amic Pep. Està clar, si t'has de batre en duel... que sigui per un DÀKAR. Brutal!

- Galeria - MAIG - Cinema històric QUO VADIS (1951) L’any 1951, Hollywood va mirar cap a l’antiga Roma amb una ambició desmesurada i va donar vida a Quo Vadis, una superproducció dirigida per Mervyn LeRoy que volia convertir la història en espectacle pur. A la pantalla, Robert Taylor encarna el general Marcus Vinicius, un soldat poderós que es veu desarmat per un sentiment inesperat: l’amor per Lygia, interpretada per Deborah Kerr, una jove cristiana que desafia l’imperi amb la seva fe tranquil·la. Al seu voltant, la ciutat eterna es desplega amb tota la seva grandesa i crueltat. Peter Ustinov, en un dels seus papers més memorables, dona vida a l’emperador Neró, extravagant, insegur i capaç d’incendiar Roma només per veure com crema la seva pròpia vanitat. La pel·lícula, llarga i majestuosa, combina història, drama i espectacle amb aquella solemnitat que només els grans estudis de l’època podien permetre’s. Rodada amb milers d’extres, decorats gegantins i una banda sonora que volia sonar tan gran com l’imperi, Quo Vadis es va convertir en un dels títols més emblemàtics del cinema bíblic i històric. I encara avui, quan la veiem, és fàcil entendre per què: és una d’aquelles pel·lícules que transformen les pàgines dels llibres d’història en un món viu, ple de passions, conflictes i mirades que travessen els segles.

- Galeria - JUNY - Cinema d'animació PINOCCHIO (1940) L’any 1940, quan Disney encara estava descobrint fins on podia arribar l’animació, va estrenar Pinocchio, una pel·lícula que convertia un vell conte italià en un viatge visual i emocional com mai s’havia vist. Dirigida per Ben Sharpsteen i Hamilton Luske, la història seguia aquell petit ninot de fusta que Cliff Edwards feia parlar amb veu curiosa i innocent, mentre Dickie Jones li donava vida com a Pinocchio. Al seu costat, la figura entranyable de Geppetto, interpretada per Christian Rub, aportava la tendresa d’un pare que només desitja que el seu fill —encara que sigui de fusta— trobi el seu camí. I, com a guia moral, Jiminy Cricket, amb el seu barret i la seva paciència infinita, es convertia en una de les veus més icòniques de la història de Disney. La pel·lícula, plena d’innovacions tècniques i d’una animació sorprenent per l’època, va demostrar que el cinema d’animació podia ser profund, fosc, emocionant i bell al mateix temps. Amb la seva música inoblidable i escenes que han quedat gravades en la memòria col·lectiva, Pinocchio va consolidar Disney com un estudi capaç de transformar contes clàssics en obres d’art que travessen generacions.

- Galeria - JULIOL - Cinema de gangsters SCARFACE 1932 És la història del Tony Camonte, un immigrant italià que escala violentament dins el món del crim a Chicago fins a convertir-se en un cap de la màfia… i caure per la seva pròpia ambició. És un film de Howard Hawks, pre-Code, famós per la seva brutalitat, el ritme trepidant i per inspirar directament el mite gàngster del cinema. Tony elimina rivals, desafia el seu propi cap i protegeix obsessivament la seva germana, fins que la seva vida criminal esclata en un final tan intens com inevitable. Una obra clau del cinema de gàngsters, germana de Little Caesar i The Public Enemy, i una de les més influents del seu temps.

LES VACANCES DE MONSIEUR HULOT 1953 Les vacances de Monsieur Hulot és una pel·lícula francesa de comèdia estrenada el 25 de febrer de 1953, dirigida i protagonitzada per Jacques Tati, amb guió del mateix Tati juntament amb Henri Marquet i Pierre Aubert. Va ser produïda per Fred Orain i rodada entre 1951 i 1952 a Saint-Marc-sur-Mer, una platja de la regió de Saint-Nazaire que Tati havia descobert abans de la guerra i que va voler convertir en escenari del film. La pel·lícula té una durada de 98 minuts en la versió original i 86 minuts en el remuntatge de 1978, i està filmada en blanc i negre. La música és d’Alain Romans, la fotografia de Jacques Mercanton i Jean Mousselle, i el muntatge de Suzanne Baron, Charles Bretoneiche i Jacques Grassi. El film va introduir el personatge de Monsieur Hulot, fumador de pipa, amable i maldestre, que apareixeria després en Mon Oncle, Playtime i Trafic. Va ser un èxit notable, amb 5.071.920 entrades venudes a França, i va donar a Tati reputació internacional. Va guanyar el Premi Louis Delluc el 1953, va ser nominada a l’Oscar al millor guió original el 1956 i va competir per la Palma d’Or al Festival de Cannes de 1953.

LIFE OF BRIAN 1979 Life of Brian és una comèdia britànica de 1979, dirigida per Terry Jones i escrita i interpretada pels Monty Python. Va costar uns 4 milions de dòlars, finançats en part per George Harrison, i en va recaptar més de 20 milions. Dura 94 minuts, està rodada a Tunísia, i va generar prohibicions a Irlanda, Noruega i diverses ciutats del Regne Unit. Amb els anys s’ha convertit en una de les comèdies més celebrades del cinema britànic..

SUPER FOTOMATON Superman? no... Super Fotomaton! Fotomaton es va despertar un matí amb un poder nou que no havia demanat: la Capacitat Sobrenatural d’Escalfar Croissants amb la Mirada. Només calia que fixés els ulls en un brioix i fuuuuush, quedava torradet, cruixent i amb olor de fleca parisenca. El problema és que el poder s’activava també amb qualsevol cosa que tingués forma de mitja lluna, i això incloïa les sabates del senyor Capdevila, les orelles de la secretària i fins i tot la panxa del detectiu Chiclana, que va quedar lleugerament gratinada. Després d’un matí de desastres, va decidir utilitzar el poder per al bé: va entrar a una cafeteria plena de turistes i, en menys de deu segons, va deixar tots els croissants perfectes. Els clients van aplaudir, el forner va plorar d’emoció i ell va marxar volant, orgullós, mentre pensava que potser no era el superpoder més heroic del món… però sí el més esmorzador.

ROMAN HOLIDAYS 1953 Roman Holiday és una comèdia romàntica nord-americana estrenada el 1953, dirigida i produïda per William Wyler, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck com a protagonistes. El film dura 118 minuts, va ser rodat a Cinecittà i en localitzacions de Roma, i distribuït per Paramount Pictures. Va tenir un pressupost d’uns 1,5 milions de dòlars i va recaptar aproximadament 12 milions. Hepburn va guanyar l’Oscar a la millor actriu, i la pel·lícula també va obtenir els premis a millor argument i millor disseny de vestuari. El guió és de Dalton Trumbo, tot i que inicialment no va ser acreditat per estar a la llista negra de Hollywood. Pobre Audrey… això ja pintava malament des del primer segon. En Fotomaton, en lloc de Gregory Peck, aterrant a Roma amb el seu somriure tort i aquella manera de caminar com si sempre busqués un lavabo, només podia significar catàstrofe per ella!

KING KONG 1933 Aquest Fotomaton ja no és un personatge… és una plaga cinematogràfica que s’esmuny a totes les pel·lícules mítiques com si fos un extra amb superpoders del caos. I ara, atenció, perquè el tenim penjat del King Kong de 1933, volant amb una avioneta vintage que sembla comprada en un mercat de segona mà de Terrassa.

STAR WARS 1977 Aquí tens Fotomaton convertit en Owi Huankenovi, el Jedi més lamentablement improvisat de tota la galàxia. Agafa’t, perquè això és Star Wars en versió desastre intergalàctic. Fotomaton, disfressat d’Owi Huankenovi, apareix al desert de Tatooine caminant amb la túnica massa llarga i el palo de selfie encès com si fos un sabre làser defectuós. De cop va trobar un antro a on tocàven els Angine de Poitrine i aprofita per sentir una estona de musica. Surtint avança amb posat de mestre Jedi, però cada cop que intenta fer servir la Força només aconsegueix aixecar pols i activar accidentalment una torradora imperial. Quan es troba amb Darth Vader, Fotomaton li diu que vol negociar la pau, però en realitat només vol fer-li un retrat per penjar-lo al seu holocrònic. Vader intenta fer-li un atac dramàtic, però Fotomaton ja ha ensopegat sol amb la túnica i ha caigut rodolant, esquivant el mal sense voler. Al final, la rebel·lió guanya perquè Fotomaton, buscant el millor angle per un selfie, toca un botó que no havia de tocar i fa esclatar mitja Estrella de la Mort. Ell ho celebra com si fos un pla mestre, i ningú té valor per dir-li que ha estat pura sort galàctica.

THE MUMMY 1932 The Mummy (1932) és bàsicament la història d’un senyor que fa 5.000 anys que està de mal humor, es desperta embolicat com un caneló egipci i decideix que el món modern no li agrada gens. A partir d’aquí, comença a perseguir arqueòlegs despistats perquè creu que una noia és la reencarnació del seu antic amor… i clar, quan portes mil·lennis sense lligar, qualsevol oportunitat sembla bona. Tot plegat és terror clàssic amb aquell toc d’humor involuntari: ell caminant lentíssim, la gent cridant rapidíssim, i Egipte pensant “jo només volia que no toquessin les meves tombes”. I que millor per acabar aquest projecte cinematogràfic de dibuixos d'en Pep G Celdran protagonitzat pel nostre Fotomaton. Després de cada desventura cinematogràfica, sempre acaba igual: embolicat en gases i tirites com una mòmia de saldo, caminant amb els braços estirats perquè no pot doblegar-los i deixant un rastre de benes per allà on passa. No importa si ha lluitat contra King Kong, ha perseguit Darth Vader o ha intentat fer un selfie a la Fontana di Trevi: el resultat final és sempre el mateix, un Fotomaton convertit en Momificator Definitiu, amb tanta cinta adhesiva al cos que sembla patrocinat per una farmàcia.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Pep G. Celdrán - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: