12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" JAUME OLIVET Aquests són els dibuixos fets per un servidor. Fent servir el personatge Fotomatón Obrir apartat Fotomatón en una finestra nova.

- Galeria - GENER - El Cinema Mut Charlot Charlot va començar a Londres en el món del music-hall i va arribar a Hollywood el 1914. En els seus primers curtmetratges, el personatge de Charlot era un trapella una mica gamberre que només buscava sobreviure a base de cops de bastó i corredisses. A mesura que Chaplin va anar guanyant control sobre les seves pel·lícules, el personatge es va transformar en un símbol de la humanitat. Amb "El noi" (1921), va demostrar que el cinema no només servia per fer riure, sinó també per fer plorar, explorant la tendresa de la paternitat des de la pobresa. Durant els anys 20, amb obres com "La quimera de l'or", va portar la comèdia visual a un nivell de perfecció tècnica gairebé coreogràfic. Quan va arribar el cinema sonor a finals dels anys 20, Chaplin es va produir un dilema: sabia que si Charlot parlava, el personatge moriria perquè perdria la seva universalitat. Per això, va desafiar la indústria amb "Llums de la ciutat" (1931), una pel·lícula muda en plena era sonora que va acabar sent el seu èxit més gran. Finalment, va utilitzar el cinema com una arma de crítica social i política. A "Temps moderns" (1936) va denunciar com les màquines trituraven l'ànima dels obrers, i a "El gran dictador" (1940), va tenir el valor de ridiculitzar Hitler quan la guerra tot just començava, tancant la pel·lícula amb un discurs humanista que encara avui posa la pell de gallina. En essència, la seva filmografia és el relat de com un "vagabund" es va convertir en la consciència moral del segle XX.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre STAN I OLLIE, "EL GORDO Y EL FLACO" Llums, ombres i barrets de copa. El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala, revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide, dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert. Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco". Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda, el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre. L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir, es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la tragèdia vista des de la distància d'un somriure. Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia. Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Jaume Olivet - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: