12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" JAUME OLIVET Aquest 2026 el projecte 12Mesos12Temes està dedicat al món del cinema. Hem escollit 14 estils: un per a cada un dels 12 mesos de l’any, i, a petició d'en Carles Lao vam afegir dos estils més que mancaven, creant així les extres de juliol i desembre. - Gener - El cinema Mut - Charlot. - Febrer - Blanc i negre - "El Gordo y el Flaco" - Març - Musicals - Grease - Abril - De l'oest - La caravana - Maig - Històriques - Ben Hur - Juny - Cinema d'animació - Disney - Juliol - Gansterns - Chicago - Juliol extra - Humor - La Màscara - Agost - Ambientades a Roma - El Senat - Setembre - Superherois - Superman - Octubre - Romàntiques - Colage - Novembre - Aventures - Indiana Jones - Desembre - Ciencia Ciència ficció - Star Treck - Desembre extra - Terror - Alien Jo m’he avançat una mica perquè així puc ensenyar als companys la feina feta, animar-los i que vegin una mica per on van els trets. Aquests són els dibuixos fets per un servidor. Fent servir el personatge Fotomatón Obrir apartat Fotomatón en una finestra nova.

- Galeria - GENER - El Cinema Mut Charlot Charlot va començar a Londres en el món del music-hall i va arribar a Hollywood el 1914. En els seus primers curtmetratges, el personatge de Charlot era un trapella una mica gamberre que només buscava sobreviure a base de cops de bastó i corredisses. A mesura que Chaplin va anar guanyant control sobre les seves pel·lícules, el personatge es va transformar en un símbol de la humanitat. Amb "El noi" (1921), va demostrar que el cinema no només servia per fer riure, sinó també per fer plorar, explorant la tendresa de la paternitat des de la pobresa. Durant els anys 20, amb obres com "La quimera de l'or", va portar la comèdia visual a un nivell de perfecció tècnica gairebé coreogràfic. Quan va arribar el cinema sonor a finals dels anys 20, Chaplin es va produir un dilema: sabia que si Charlot parlava, el personatge moriria perquè perdria la seva universalitat. Per això, va desafiar la indústria amb "Llums de la ciutat" (1931), una pel·lícula muda en plena era sonora que va acabar sent el seu èxit més gran. Finalment, va utilitzar el cinema com una arma de crítica social i política. A "Temps moderns" (1936) va denunciar com les màquines trituraven l'ànima dels obrers, i a "El gran dictador" (1940), va tenir el valor de ridiculitzar Hitler quan la guerra tot just començava, tancant la pel·lícula amb un discurs humanista que encara avui posa la pell de gallina. En essència, la seva filmografia és el relat de com un "vagabund" es va convertir en la consciència moral del segle XX.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre STAN I OLLIE, "EL GORDO Y EL FLACO" Llums, ombres i barrets de copa. El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala, revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide, dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert. Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco". Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda, el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre. L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir, es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la tragèdia vista des de la distància d'un somriure. Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia. Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.

- Galeria - MARÇ - El Cinema musical GREASE Hi ha cançons que no són simplement música, sinó veritables injeccions d'energia que semblen immunes al pas del temps i a la repetició. Dins d'aquest univers de clàssics, la banda sonora de Grease ocupa un lloc privilegiat; és d'aquelles rares joies sonores que podries escoltar mil vegades seguides sense que el pols et deixi de bategar al ritme de la melodia. El secret resideix en la seva combinació magistral de nostàlgia, producció impecable i una eufòria contagiosa. Tant si és el ritme elèctric de "You're the One That I Want" com el magnetisme de "Summer Nights", cada nota està dissenyada per mantenir-te atrapat en un bucle de benestar. És una música que no desgasta l'oïda, sinó que l'alimenta; cada vegada que torna a començar, descobreixes un nou matís en els cors o et retrobes amb unes ganes irreprimibles de moure els peus. Al final, escoltar-la una vegada i una altra no és una repetició, és una celebració. És la prova que quan una melodia connecta amb l'optimisme més pur, el botó de "repeat" deixa de ser una opció per convertir-se en una necessitat.

- Galeria - ABRIL - El Cinema del Far West EL FAR WEST El cinema del Far West, o western, és segurament el gènere més icònic dels Estats Units, una construcció mítica que transforma la conquesta de la frontera en una epopeia moderna. A través de paisatges immensos com els de Monument Valley, aquestes pel·lícules exploren el conflicte etern entre la civilització i la naturalesa salvatge, sovint personificat en la figura del pistoler solitari o el xèrif que imposa la llei en un territori sense regles. Des dels duels sota el sol de John Wayne fins a la visió més crua i polsegosa del spaghetti western de Sergio Leone, el gènere ha evolucionat des del blanc i negre moral cap a històries més complexes i crepusculars. Més enllà dels tirotejos i les persecucions a cavall, el gran llegat de l'oest americà a la pantalla gran és la seva capacitat per parlar de la llibertat, l'honor i la creació d'una nació sobre un horitzó ple de pols i llegenda. Aquest gènere, tot i la seva èpica, sovint ha passat de puntetes sobre la realitat més dolorosa de la frontera: el tràgic destí de les nacions indígenes. Mentre les pel·lícules clàssiques idealitzaven l'expansió cap a l'oest, la història real va ser la d'un desplaçament forçós i sistemàtic que va portar molts pobles originaris al caire de l'extinció. Amb el pas de les dècades, el cinema ha començat a mirar enrere amb una mirada més crítica i honesta. Hem passat de veure l'indi com un simple antagonista a reconèixer la dignitat de les seves cultures i la crueltat del genocidi que van patir. Aquest vessant més conscient ens recorda que sota la pols del Far West no només hi ha aventures, sinó també la memòria d'una terra que va ser arrabassada i d'uns pobles que van lluitar amb tot per la seva supervivència.

- Galeria - MAIG - Cinema Històric EL CINEMA I LA HISTÒRIA Les pel·lícules que expliquen la història tenen un valor especial perquè transformen allò que als llibres sovint són dates, noms i fets en experiències que es poden veure i sentir. Quan el cinema recrea un període real —una guerra, una revolució, una cultura desapareguda— ens ajuda a entendre millor allò que els llibres narren amb rigor, però que de vegades costa imaginar. Aquestes pel·lícules no substitueixen la història escrita, però la complementen: donen rostre als personatges, emoció als esdeveniments i context a les decisions. I així, el passat deixa de ser una pàgina llunyana per convertir-se en una vivència que ens interpel·la directament.

- Galeria - JUNY - Cinema d'animació EL CINEMA D'ANIMACIÓ El cinema d’animació és una porta oberta a mons que no existeixen però que, d’alguna manera, ens acaben formant. A través de dibuixos, colors i moviments impossibles, l’animació és capaç d’explicar emocions i històries que sovint serien inabastables amb actors reals. És un llenguatge universal: parla als infants, però també als adults que encara recorden com era mirar el món per primera vegada. En aquest camí, Disney ha tingut un paper fonamental. Des de Blancaneu el 1937, el primer llargmetratge d’animació de la història, l’estudi va demostrar que els contes podien convertir-se en cinema amb una força emocional enorme. Amb el temps, Disney va perfeccionar la tècnica, va impulsar la innovació i va crear personatges que formen part de la memòria col·lectiva de generacions senceres. Gràcies a aquest impuls, l’animació va deixar de ser un simple entreteniment per convertir-se en un art capaç d’explicar històries profundes, de transmetre valors i de recordar-nos que la imaginació també és una manera de mirar la realitat.

- Galeria - JULIOL - Cinema de gansters EL CINEMA DE GÀNGSTERS El cinema de gàngsters ocupa un lloc especial perquè mostra una cara de la societat que sovint queda amagada als llibres d’història: la dels marges, les ombres i les regles no escrites. Aquestes pel·lícules expliquen com neixen els imperis clandestins, com funcionen les lleialtats fràgils i com la violència pot convertir-se en una forma de poder. Són històries que, tot i ser ficció, reflecteixen realitats socials molt concretes: la immigració, la pobresa, la corrupció i la lluita per ascendir en un món que no sempre ofereix oportunitats. Des de les primeres produccions de Hollywood fins als grans clàssics moderns, el cinema de gàngsters ha servit per retratar l’ambició humana en el seu estat més cru. A través de personatges que viuen entre el crim i el somni americà, aquestes pel·lícules ens recorden que la història no només la fan els herois, sinó també aquells que van triar —o van ser empesos— a caminar per la frontera entre la llei i el caos.

LA MÀSCARA Quan parlem de cinema d’humor, hi ha pel·lícules que no només fan riure: directament et sacsegen el cervell com si fos una coctelera. La Máscara és una d’aquestes joies delirants, on el protagonista passa de ser un pobre desgraciat de banc a convertir-se en un tornado verd fluorescent capaç de ballar mambo, esquivar bales i fer cares que desafien totes les lleis de la física. El cinema d’humor, quan funciona bé, té aquesta màgia: agafa la realitat, li fot un cop de colze, i la converteix en un parc d’atraccions. I La Máscara ho fa amb una alegria infantil que encara avui contagia. És humor exagerat, cartoon, gamberro, d’aquell que no demana permís. Un humor que entra a la sala, crida “¡Ssssssmokin’!” i deixa el públic amb la mandíbula a terra. En el fons, la pel·li ens recorda que tots tenim una “màscara” interna: aquella versió nostra que faria el ridícul sense vergonya, que ballaria sense saber ballar, que diria el que pensa sense filtres… i que, si la deixéssim sortir més sovint, la vida seria molt més divertida.

UNA DE ROMANS Al cinema d’abans, quan encara feien servir projectors que sonaven com una rentadora espatllada, sempre hi havia aquell moment màgic: pam! una de romans. Tal com deixa anar Sabina, era com una tradició sagrada, si no hi sortia un gladiador suat, un emperador amb mala llet o una orgia mal il·luminada, no era sessió de cine, era una estafa. Hollywood ho portava al límit: exèrcits que semblaven una manifestació, sandàlies que no aguantarien ni un dia a la platja de Mogán, i herois que, després de lluitar contra mig Imperi, encara tenien el cabell més ben posat que tu el dia del teu aniversari. Però tu entraves a la sala, veies la toga, sonava la música èpica… i ja sabies que tocava tarda de romans i crispetes, com manava la tradició sabinera.

SUPERMAN El cinema de superherois és un festival d’explosions, malles impossibles i egos que podrien tenir codi postal propi. Però, per molt que Marvel tregui pel·lícules com si fossin donuts d’una cadena industrial, hi ha un nom que continua sent el pare de tots: Superman. Ell no és un superheroi; és el superheroi. El primer, el més icònic, el que va posar el llistó tan amunt que la resta encara van amb escales plegables. Hollywood l’ha convertit en símbol: capa vermella, rínxol perfecte, mirada de “tranquil, que ho arreglo en un moment”. Quan ell apareix, els dolents tremolen, els periodistes s’emocionen i fins i tot els helicòpters decideixen no caure. El cinema de superherois pot tenir mil estils, mil universos i mil crisis multiversals… però quan sona aquella música i veus un home volar en calçotets vermells, saps que ha arribat el més gran de tots els temps. I la resta, per molt que s’hi esforcin, només poden dir: “Sí, nosaltres també som superherois… però ell és Superman.”

L'AMOR AL CINEMA El cinema romàntic és com obrir un pot de llegums caducades del 2003 i descobrir que encara brillen. Hollywood t’ho ven com amor etern, però en realitat són històries d’amor en conserva, plenes de sucre, edulcorants i un punt de cursileria que et podria provocar diabetis emocional. Els protagonistes sempre s’enamoren en tres segons, com si fossin productes d’un supermercat: agafa, paga i marxa. I quan discuteixen, ho fan amb una elegància que no existeix a la vida real; ningú llença un “tu sempre fas el mateix!” ni un “això no és el que havíem quedat!”. No. Allà tot és pluja romàntica, mirades profundes i petons que, si fossin reals, acabarien amb sinusitis.

AVENTURES El cinema d’aventures és aquell terreny salvatge on tot pot passar: temples que s’esfondren, mapes que sempre tenen una creu vermella i trampes que, per algun motiu, ningú ha revisat en mil anys. Però entre tots els aventurers que han trepitjat la pantalla, n’hi ha un que juga en una lliga pròpia: Indiana Jones, el professor que només fa classe quan no està perseguint tresors, serpents o nazis amb mala llet. Indy és l’heroi definitiu: porta un barret que hauria de tenir assegurança, un fuet que fa més feina que la policia local i una capacitat innata per ficar-se en problemes que no li pertoquen. El cinema d’aventures pot tenir pirates, exploradors, astronautes o caçadors de monstres… però quan sona aquella música i apareix ell, amb la camisa mig trencada i la cara de “no sé com he arribat fins aquí”, saps que ha arribat el rei del caos arqueològic. Indiana Jones no busca aventures: les aventures el troben a ell, li donen dues bufetades i el llancen per un precipici. I ell, evidentment, hi torna a pujar. Per això és el més gran de tots: perquè fa que el cinema d’aventures sigui exactament el que ha de ser, perill, humor, misteri… i un fuet que sempre apareix al moment just.

CIÈNCIA FICCIÓ El cinema de ciència-ficció és el lloc on la humanitat es dedica a fer el que millor sap fer: complicar-se la vida… però a escala galàctica. Allà les naus no tenen frens, els planetes sempre amaguen algun perill absurd, i les civilitzacions alienígenes tenen més política interna que un ajuntament en campanya. I entre totes les històries que han creuat l’univers, hi ha dues sagues que han marcat èpoques: Star Trek i Star Wars. Una és filosofia amb uniformes de colors i dilemes morals que farien suar un catedràtic; l’altra és drama familiar amb espases de llum, imperis cabrejats i un univers que sempre està a punt d’explotar. Les dues tenen una cosa en comú: han convertit l’espai en un escenari de llegenda. Grans batalles, planetes impossibles, tecnologia que ni els manuals d’instruccions s’atrevirien a explicar… i aquella sensació que, passi el que passi, sempre hi haurà una nau disposada a saltar a l’hiperespai o a activar el motor warp.

TERROR El cinema de terror és aquell lloc on la foscor sempre té mala intenció, els passadissos són massa llargs i ningú fa el manteniment de les naus espacials. Però si hi ha una pel·lícula que va redefinir què vol dir por en majúscules, és Alien, el 8è passatger. Allà el terror no és un monstre que crida, ni un fantasma amb complex d’influencer. No. És una presència silenciosa, humida, enganxosa, que es mou pels conductes com si fos el veí que entra a casa teva sense avisar. La Nostromo és un laberint metàl·lic, i cada racó sembla dissenyat per fer-te dir “aquí no hi entraria ni boig”. El xenomorf és el malson definitiu: elegant com un assassí professional, ràpid com un mal pensament i amb una boca extra que ningú ha demanat. És terror pur, sense bromes, sense descans, sense llum. I quan apareix, el cinema de terror canvia per sempre: ja no és qüestió de fugir… és qüestió de sobreviure. Alien ens recorda que, a l’espai, ningú pot sentir els teus crits… i que, si els sent, probablement ja és massa tard.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Pujada el dimecres 22 de juliol de 2026. - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Jaume Olivet - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: