© Jaume Olivet 2026



12 MESOS 12 TEMES 2026
"El Món del Cinema"
SILVIA PIÑOL

Aquests són els dibuixos fets per la Silvia









© Jaume Olivet 2026 © Jaume Olivet 2026 © Jaume Olivet 2026
© Jaume Olivet 2026 © Jaume Olivet 2026













© Jaume Olivet 2026


- Galeria - GENER - El Cinema Mut

LABERINT DE MIRALLS (THE MIRROR MAZE)

Aquesta escena és considerada una de les millors peces de comèdia visual de la història del cinema mut. En ella, el personatge de Xarlot (el vagabund) entra en una atracció de fira plena de miralls mentre intenta fugir d'un policia.

La gràcia de l'escena recau en la confusió total de Xarlot, que no sap quina de les figures que veu és ell mateix, quina és el policia o on és la sortida. Es colpeja repetidament contra els vidres en un intent desesperat per escapar. Tot i que sembla improvisat, l'escena està rodada amb una precisió matemàtica. Chaplin utilitza els reflexos per crear una imatge multiplicada d'ell mateix, generant un efecte visual fascinant per a l'època.

Més enllà del riure, molts crítics veuen en aquesta escena una metàfora de la pèrdua d'identitat i de la confusió de l'individu modern, un tema recurrent en l'obra de Chaplin.

Per què és tan recordada?

Aquesta pel·lícula va guanyar un Oscar Honorífic per la versatilitat de Chaplin, i l'escena del laberint de miralls va establir un recurs visual que després seria copiat en moltes altres pel·lícules de suspens i acció (com a The Lady from Shanghai d'Orson Welles o fins i tot a John Wick).





© Jaume Olivet 2026


- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre

CASABLANCA

Si mai t’havies preguntat com seria Casablanca amb un toc de surrealisme il·lustrat, aquí tens la resposta: el Rick’s Café acaba de patir una transformació digna de multivers. En aquest dibuix, el mític posat de duresa de Humphrey Bogart ha desaparegut per deixar pas a la cara d'en Fotomaton que, siguem sincers, no sap gaire bé on s'ha ficat.

Imagina la mítica escena del comiat a l’aeroport, sota la pluja i amb les hèlixs de l'avió girant, però en lloc de la mirada tèrbola d'en Rick, ens trobem amb el nas puntegut del Mortadel·lo, el tupè de Tintín o potser el somriure de murri de l'Anacleto. És impossible no riure quan l'emoció del "sempre ens quedarà París" es barreja amb una cara que sembla estar esperant que li caigui un enclusa al cap o que aparegui un entrepà de text a sobre. Però mai m'ho hagués imaginat amb les ulleres d'en Fotomaton i a sobre a Terrassa!!!!






© Jaume Olivet 2026

- Galeria - MARÇ - Els Musicals

FOTOGRAFIANT SOTA LA PLUJA
Don Lockwood

El protagonista original és una estrella del cinema mut que ha construït la seva fama a base d’esforç i d’una imatge perfecta que no sempre coincideix amb la realitat. Quan el cinema sonor irromp i amenaça la seva carrera, descobreix en Kathy Selden una sinceritat que el transforma. Amb ella i amb el seu amic Cosmo, Don aprèn a deixar enrere la façana i a mostrar-se tal com és. El seu gest més icònic —ballar sota la pluja, feliç i alliberat— revela el moment en què finalment es permet ser ell mateix.

Encara que potser hauriem de dir Fotomaon Lockwood? El protagonista actual és un fotògraf desastreeeeeeee!







© Jaume Olivet 2026

- Galeria - MARÇ - Els Musicals

FOTO CABARET

La Sílvia ha fet un segon dibuix... així m'agrada!

Fotomaton no era una artista del Kit Kat Club: era un accident glamurós amb potes. Pujava a l’escenari com si hagués perdut una aposta i, tot i així, el públic quedava hipnotitzat. Cantava? Bé… feia soroll amb estil. Ballava? Més aviat esquivava la gravetat i algun got que li llançaven els fans massa entusiastes.

Amb un pintallavis que semblava aplicat en un taxi en marxa i una actitud de “jo he vingut a liar-la”, Fotomaton convertia cada nit en un espectacle imprevisible. Explicava històries contradictòries sobre la seva vida, però tothom li reia les gràcies perquè tenia aquell magnetisme de persona que probablement hauria de ser il·legal.

I quan et mirava fixament, amb aquell somriure mig dolç mig perillós, sabies que estaves perdut. Perquè Fotomaton no era una diva: era un caos adorable amb purpurina.







© Jaume Olivet 2026

- Galeria - ABRIL - El cinema del Far West

RIO BRAVO (1959)

L’any 1959, en plena maduresa del western clàssic, Howard Hawks va decidir explicar una història que no anava tant de pistoles com de lleialtats. Va reunir un repartiment que avui sembla impossible de repetir: John Wayne com el sheriff Chance, ferm com una roca; Dean Martin en el paper de Dude, un ajudant marcat per l’alcohol però amb un cor que encara sap on mirar; Ricky Nelson, jove i ràpid com un tret; i Angie Dickinson, que aporta al poble polsegós una llum que no surt del sol.

La pel·lícula, llarga i pausada com una tarda al desert —141 minuts—, es va rodar als Old Tucson Studios d’Arizona, però respira aquell aire de frontera que podria pertànyer a qualsevol racó del vell Oest. La música de Dimitri Tiomkin acompanya cada pas, cada mirada i cada silenci, convertint el setge al petit poble en una mena de dansa lenta entre el deure i la por.

La història és senzilla i contundent: un assassí és empresonat, i el seu poderós germà assetja el poble per alliberar-lo. El sheriff i els seus ajudants —un vell coix, un alcohòlic i un noi massa jove— decideixen resistir fins que arribi la llei estatal. I en aquesta espera, Hawks construeix un western que parla menys de bales i més de caràcter.

Amb el temps, Rio Bravo s’ha convertit en un clàssic indiscutible, un d’aquells films que recorden que el western també pot ser una història d’amistat, dignitat i humor discret.

M'encanta aquesta versió Wayne del nostre Fotomaton!!!








TAMBÉ ET POT INTERESSAR

- Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema
- Apartat - Nomspropis - Silvia Piñol
- El meu CV - FOTO Jaume Olivet.
- Tornar a l'inici.

Contador:
Counter
© Jaume Olivet 2026