12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" ELI GUTIÉRREZ Aquests són els dibuixos fets per l'Eli

- Galeria - GENER - El Cinema Mut La complicitat rere la cantonada La imatge ens mostra en Charlot i el Petit (Jackie Coogan) treient el cap, un sobre l'altre, per la cantonada d'una paret de maons d'un carreró estret. Estan vigilant, amb una barreja de por i entremaliadura, per veure si ve el policia. La composició vertical de la paret divideix la imatge. A un costat, el perill invisible de la llei; a l'altre, la fragilitat de dos éssers que només es tenen l'un a l'altre. La repetició del gest (tots dos amb el cos inclinat i la mirada fixa) crea una simetria perfecta que ens diu que són ungla i carn. El simbolisme en aquesta escena no hi ha paraules, però la imatge ho diu tot. Representa la supervivència. Charlot no és només un pare adoptiu, és el mestre de les trapelleries, i el nen n'és el millor alumne. Ens ensenya que, en un món hostil i pobre, la unió i l'enginy són les úniques armes que tenen. El contrast que veiem entre el barret de bombí d'en Charlot i la gorra del nen; la mirada protectora de l'adult i la curiositat neta de l'infant. És el resum visual de la frase que obre el film: "Un film amb un somriure i, potser, una llàgrima". És una estampa que captura l'essència de la picaresca: la lluita del petit contra el gegant, feta des de la tendresa d'una família improvisada.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre Casablanca (1942) Una de les pel·lícules més emblemàtiques del cinema clàssic en blanc i negre i un referent absolut del cinema romàntic. Dirigida per Michael Curtiz i produïda per Warner Bros., està protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, que donen vida a Rick Blaine i Ilsa Lund, dos amants marcats per un passat inacabat. La història se situa a Casablanca durant la Segona Guerra Mundial, una ciutat plena de refugiats, espies i tensions polítiques, on Rick regenta un cafè que esdevé punt de trobada de personatges desesperats per fugir del nazisme. La pel·lícula combina amor, sacrifici i compromís moral, i mostra com els sentiments personals sovint xoquen amb el deure col·lectiu. El to melancòlic, els diàlegs brillants i la música inoblidable —especialment As Time Goes By— contribueixen a crear una atmosfera carregada de nostàlgia i emoció. Tot i que en el seu rodatge va ser una producció complicada i poc planificada, Casablanca va acabar convertint-se en un clàssic intemporal, recordat per frases mítiques, personatges inoblidables i un final que simbolitza la renúncia personal en favor d’una causa més gran. Avui dia continua sent una de les pel·lícules més estimades i estudiades de la història del cinema.

- Galeria - MARÇ - El Cinema musical JOHN TRAVOLTA I OLIVIA NEWTON JOHN Comencem per John i acavem en John. La química entre John Travolta i Olivia Newton-John a Grease és, possiblement, un dels tàndems més magnètics i inoblidables que ha donat mai la història del cinema musical. No es tracta només d'una bona actuació, sinó d'una connexió orgànica que traspassa la pantalla i que converteix una senzilla història d'amor d'institut en un mite generacional. El que fa que aquest tàndem funcioni tan bé és el contrast d'energies. D'una banda, tenim en Travolta amb la seva presència física imponent, la seva xuleria de barri i uns moviments de ball que semblen desafiar la gravetat. De l'altra, l'Olivia aporta una dolçor i una puresa vocal que equilibren perfectament la testosterona de la colla dels T-Birds. Aquesta dualitat entre el "noi dolent" i la "noia bona" troba el seu punt àlgid en l'evolució final dels personatges, on tots dos s'acaben trobant en un punt mitjà de llibertat i rebel·lia. La complicitat entre ells no era només fruit de la direcció; l'amistat real que van forjar durant el rodatge és el que dona vida a les mirades i els somriures que es dediquen. Quan canten junts, les veus s'acoblen amb una naturalitat sorprenent: la potència i el caràcter d'ell es fonen amb la tècnica cristal·lina d'ella, creant temes que, com dèiem, es poden escoltar mil vegades sense perdre la frescor.

- Galeria - ABRIL - El Cinema del Far West El bueno, el feo y el malo El bo, el lleig i el dolent. La pel·lícula va néixer el 1966, en aquell moment en què el western italià començava a convertir-se en una llegenda pròpia. Al capdavant hi havia Sergio Leone, un director que ja havia demostrat que podia transformar el desert en una òpera i el silenci en un diàleg. Amb aquesta història, Leone tancava la seva Trilogia del dòlar, tot i que, irònicament, aquesta tercera entrega acabaria sent una mena de precuela. Per donar vida als tres rostres que dominen el relat, Leone va reunir un trio irrepetible. Clint Eastwood, amb el seu posat impertorbable, encarna el Bo; Eli Wallach, explosiu i imprevisible, és el Lleig; i Lee Van Cleef, amb aquella mirada que talla l’aire, es converteix en el Dolent. Junts formen un triangle moral que no para de moure’s, com tres brúixoles que mai no apunten al mateix nord. La música, signada per Ennio Morricone, no acompanya la història: la crea. Aquell udol inicial, les trompetes, els ritmes secs… tot plegat es va convertir en un llenguatge propi, tan reconeixible com el ponxo d’Eastwood o el somriure tort de Tuco. La pel·lícula, llarga i plena de respiracions lentes —162 minuts en la seva versió original, 178 en la restaurada—, es va rodar en bona part a Espanya, entre paisatges d’Almeria i terres de Burgos que avui formen part del seu mite. Amb un pressupost modest, d’uns 1,2 milions de dòlars, va acabar recaptant més de 25 milions, convertint-se en un clàssic que va superar totes les expectatives.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Eli Gutiérrez - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: