12 MESOS 12 TEMES 2026 "El Món del Cinema" XAVI MARTÍ Aquests són els dibuixos fets pel Xavi

- Galeria - GENER - El Cinema Mut Charlot En Charlot s'ha quedat mut després de veure la Masia Freixa! Charlot va començar a Londres en el món del music-hall i va arribar a Hollywood el 1914. En els seus primers curtmetratges, el personatge de Charlot era un trapella una mica gamberre que només buscava sobreviure a base de cops de bastó i corredisses. A mesura que Chaplin va anar guanyant control sobre les seves pel·lícules, el personatge es va transformar en un símbol de la humanitat. Amb "El noi" (1921), va demostrar que el cinema no només servia per fer riure, sinó també per fer plorar, explorant la tendresa de la paternitat des de la pobresa. Durant els anys 20, amb obres com "La quimera de l'or", va portar la comèdia visual a un nivell de perfecció tècnica gairebé coreogràfic. Quan va arribar el cinema sonor a finals dels anys 20, Chaplin es va produir un dilema: sabia que si Charlot parlava, el personatge moriria perquè perdria la seva universalitat. Per això, va desafiar la indústria amb "Llums de la ciutat" (1931), una pel·lícula muda en plena era sonora que va acabar sent el seu èxit més gran. Finalment, va utilitzar el cinema com una arma de crítica social i política. A "Temps moderns" (1936) va denunciar com les màquines trituraven l'ànima dels obrers, i a "El gran dictador" (1940), va tenir el valor de ridiculitzar Hitler quan la guerra tot just començava, tancant la pel·lícula amb un discurs humanista que encara avui posa la pell de gallina. En essència, la seva filmografia és el relat de com un "vagabund" es va convertir en la consciència moral del segle XX.

- Galeria - FEBRER - El Cinema en Blanc i Negre HAROLD LLOYD Escena on Harold Lloyd es penja desesperadament de les agulles d'un rellotge gegant sobre el trànsit de la ciutat s'ha convertit en una de les imatges més icòniques de la història del cinema. Aquesta escena va ser utilitzada el mes passat per l'amic Pep G. Celdràn amb motiu del cinema mut. M'encanta.

- Galeria - MARÇ - Els Musicals CABARET La música de Cabaret, composta per John Kander amb lletres de Fred Ebb, crea l’atmosfera vibrant i alhora inquietant del Berlín de 1931. Les cançons interpretades dins del Kit Kat Klub —com Willkommen, Mein Herr o Money, Money— funcionen com petites escenes satíriques que comenten, sovint de manera irònica, el que passa fora del local. Liza Minnelli, en el paper de Sally Bowles, aporta una energia magnètica a números com Maybe This Time i Cabaret, que revelen la fragilitat i els somnis del personatge. A mesura que avança la història, la banda sonora deixa entreveure un to més fosc: peces com Tomorrow Belongs to Me evoquen l’auge del nazisme i trenquen la il·lusió festiva del cabaret. Així, la música no només acompanya l’acció, sinó que actua com a comentari social i emocional, convertint-se en un element narratiu essencial que ha contribuït a fer de Cabaret un musical revolucionari.

- Galeria - ABRIL - El cinema del Far West LA TORRE DEL PALAU La pròxima gran pel·lícula del Far West no es rodarà a Arizona, ni a Almeria, sinó a Terrassa, que ja ha estat declarada “capital oficial del polsim cinematogràfic”. La Plaça Vella s’ha convertit en un saloon on serveixen orxata en gerres metàl·liques, i a Vallparadís hi galopen figurants que no saben frenar però ho fan amb estil. El duel final es rodarà al Cementiri de Terrassa, on un pistolero, un bandoler i un terrassenc que només volia comprar pa es disputaran l’honor, la glòria i un títol de transport de TMESA. La seqüela ja té títol provisional: “Per un grapat de monedes de la màquina expenedora”.

- Galeria - MAIG - Cinema històric TROIA Recordo dues pel·lícules de Troia, però segur que deu haber més. Helena de Troia (1956), dirigida per Robert Wise, és una adaptació clàssica de la llegenda, centrada sobretot en Helena i el conflicte que desencadena la guerra. Troia (2004), la versió moderna i més coneguda, dirigida per Wolfgang Petersen i protagonitzada per Brad Pitt, Eric Bana i Orlando Bloom. És la pel·lícula que adapta La Ilíada de manera més directa i espectacular. El cavall de Troia, tal com el coneixem —un enorme cavall de fusta ple de guerrers amagats— no està documentat com un fet real. No hi ha proves arqueològiques ni textos històrics que confirmin que aquest engany va passar literalment. El cavall forma part del món mític que els grecs utilitzaven per explicar estratègies, traïcions i girs dramàtics. És una imatge poderosa, probablement inspirada en alguna tàctica real de setge, però convertida en llegenda a través de la poesia d’Homer i altres autors antics.

- Galeria - JUNY - Cinema d'animació BUGS BUNNY Bugs Bunny és, sens dubte, una de les criatures més emblemàtiques que ha donat l’animació del segle XX. Va néixer als estudis Warner Bros en un moment en què els dibuixos animats començaven a definir el seu propi llenguatge, i ho va fer amb una personalitat tan viva que aviat va eclipsar molts dels personatges que l’havien precedit. El seu origen es remunta a finals dels anys trenta, quan diversos animadors —entre ells Ben Hardaway, Tex Avery i Bob Clampett— van començar a perfilar un conill descarat, ràpid d’enginy i impossible de descol·locar. Amb el curt A Wild Hare (1940), Bugs Bunny va adquirir la forma i l’actitud que el farien immortal. Allà, amb una pastanaga a la mà i un posat relaxat, va pronunciar per primera vegada el seu famós “Eh… què hi ha de nou, vell”, una frase que definia a la perfecció el seu tarannà: impertorbable, irònic i sempre un pas per davant dels seus adversaris. Des d’aleshores, Bugs es va convertir en el mestre de la picada d’ullet, el rei de la trampa intel·ligent i el terror d’Elmer Fudd, que mai no aconseguia atrapar-lo. Amb el temps, Bugs Bunny va transcendir els límits del cinema d’animació. Va aparèixer en centenars de curtmetratges, va compartir pantalla amb altres icones dels Looney Tunes i es va convertir en un símbol cultural reconegut arreu del món. La seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood és només un recordatori físic del que ja era evident: Bugs no és només un personatge, és una actitud, una manera de plantar cara al món amb humor, astúcia i un somriure mig burleta.

- Galeria - JULIOL - Cinema de gansters LA METRALLETA Les metalletres dels gàngsters americans sempre semblen fetes amb el mateix material que les pistoles: acer, fum i mala llet. Surten a la pantalla com si diguessin “aquí hi ha trets abans que diàleg”, i cada lletra pesa com un lingot robat d’un banc. Quan apareixen, ja saps que vindran barrets, cotxes grossos i algun mafiós que parla com si mastegués grava. Són tan exagerades que, si les deixessis caure a terra, farien més soroll que una persecució per Chicago. Però escolta, sense aquestes lletres metàl·liques, les pel·lis de gàngsters no tindrien ni la meitat de la seva xuleria.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del Cinema - Apartat - Nomspropis - Xavi Martí - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: