© Jaume Olivet 2026



12 MESOS 12 TEMES 2026
"El Món del cinema"

Terrassa és una ciutat d'artistes i jo els vull exprémer-los una mica amb: 12 mesos 12 temas. Aquest 2026 el tema és el Món del cinema. Recordeu que la participació està oberta a tots els que vulguin dibuixar! T'animes?

Comentaris d'un servidor!

FEBRER - Cinema en blanc i negre

Aquest mes participen:

- Antonia Rodríguez - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Eli Gutiérrez - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Felip Planas - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Fernando font de Gayà - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Isabel Rodríguez - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Isabel Valero - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Jaume Olivet - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Jaume Rosell - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Maria Betriu - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Mariona Serra - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Matilda - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Mendez Enka - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Paquita Rodríguez - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Pep Gonzàlez - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Ramon Martín - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Rosa M.Rocavert - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Silvia Piñol - El seu apartat - Els seus dibuixos
- Xavi Martí - El seu apartat - Els seus dibuixos












© Jaume Olivet 2026

Dibuix d'en Pep Gonzàlez
- Apartat - Noms propis - Pep Gonzàlez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

THE WILD ONE (1953)
Fotomatón, més maco que Marlon!

Arriben com un tro mal educat. Motos bramant, jaquetes de cuir lluent i cares de “no em miris malament”. The Wild One (1953) no entra al poble: l’ocupa. I al davant de tot, en Marlon Brando, plantat sobre la moto com si el món li degués alguna cosa… i no tingués gens de pressa per cobrar-ho.

En Johnny no vol ser heroi ni dolent: vol que el deixin en pau. Però la pau, clar, és avorrida. Així que la banda es passeja, provoca, fa soroll i remena la consciència del poble com qui sacseja una màquina de refrescos. Els adults tremolen, l’ordre es fa petit i la joventut comença a fer preguntes incòmodes.

—Contra què et rebel·les?
—Contra què tens?
Bum. Frase directa a la mandíbula.

Aquesta peli no explica gaire: escup actitud. Cuir, pols, mirades torçades i silenci carregat de mala llet. Va espantar tant que la van voler prohibir, com si una moto pogués encomanar idees perilloses. I potser sí: idees com no obeir sense preguntar, no demanar perdó per existir i ocupar l’espai amb orgull.

The Wild One no va passar de moda: va crear moda. I encara avui, cada cop que algú es posa una jaqueta de cuir amb cara de “no m’emprenyo però tampoc em callo”, Brando somriu des del 1953, fent soroll de motor.

Aqui teniu la versió Fotomatón al Mercat del Triomf fet per l'amic Pep, Genial!










© Jaume Olivet 2026

Dibuix d'en Jaume Olivet
- Apartat - Noms propis - Jaume Olivet
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

STAN I OLLIE, "EL GORDO Y EL FLACO"

Llums, ombres i barrets de copa.

El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala, revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide, dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.

Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".

Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda, el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.

L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir, es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la tragèdia vista des de la distància d'un somriure.

Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia. Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.










© Jaume Olivet 2026

Dibuix de Isabel Valero
- Apartat - Noms propis - Isabel Valero
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

INMORTALS

Tothom els coneix!
El "Gordo i el Flaco" van transformar el cinema en blanc i negre en un espai d’enginy i tendresa. Amb el seu humor físic, la seva complicitat i una humanitat desbordant, van crear un llenguatge universal que encara avui arrenca somriures. La seva obra és un record viu que la senzillesa, quan és autèntica, pot esdevenir eterna.

Ja veure com molts de nosaltres els escogirem per fer el dibuix de febrer!

No se si la Isabel va entendre que podia incorporar el personatge d'en Fotomaton als dibuixos, ella ha incorporat en Mortadel·lo, però m'encanta!







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Isabel Rodriguez
- Apartat - Noms propis - Isabel Rodríguez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

CASABLANCA 1942

Isabel: "Pelegrina y Cuadradin reinterpretan una escena emblemática del cine clásico a partir de sus elementos esenciales"



“Tócala de nuevo, Sam” evoca immediatament l’atmosfera mítica de Casablanca, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman com a ànimes perdudes que busquen un record que la música pot fer reviure per un instant. Tot i que la frase no apareix exactament així al film, s’ha convertit en un símbol del desig de tornar a allò que ja no existeix però que encara pesa al cor.

Pel·licula? Mite?

A Casablanca, la nit sempre sembla més densa que enlloc. Al Rick’s Café Américain, el fum de les cigarretes s’enfila lentament mentre el piano de Sam cus records que ningú no gosa pronunciar. Rick Blaine, amb la mirada dura d’algú que ha estimat massa tard, observa el món passar com si no li pertanyés. Tot canvia quan entra Ilsa Lund, lluminosa i fràgil alhora, portant a la mirada el pes d’un amor interromput i la determinació de qui sap que el destí no sempre concedeix segones oportunitats.

Entre mirades que fugen i paraules que no s’atreveixen a néixer, la ciutat es converteix en un laberint moral. Victor Laszlo, símbol de resistència, recorda a tothom que hi ha causes que reclamen sacrificis. I Rick, atrapat entre el passat i el deure, descobreix que l’amor més profund és sovint aquell que renuncia.

A Casablanca, ningú no és del tot lliure, però tots busquen una escletxa d’esperança. I mentre Sam toca una melodia que sembla venir d’un altre temps, els personatges entenen que hi ha moments que, encara que s’esvaeixin, romanen per sempre.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Isabel Rodriguez
- Apartat - Noms propis - Isabel Rodríguez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

Homenatge a Gilda

Isabel Rodríguez:

Gilda, Rita Hayworth, tant de bo pogués plasmar la sensualitat d'aquesta dona i el que aquesta imatge va representar. Amb aquest dibuix vull fer tribut al dret de ser dona. Una pel·lícula que avui dia tornaria a ser un escàndol però per motius molts diferents!







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Matilda
- Apartat - Noms propis - Matilda Garcia
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

MARILYN MONROE
"La tentación vive arriba"

Marilyn Monroe: L'espurna de "La temptació viu a dalt". Quan pensem en Marilyn Monroe, la primera imatge que ens ve al cap és, gairebé segur, la de la seva faldilla blanca volant sobre la reixa del metro de Nova York. Aquesta escena pertany a "La temptació viu a dalt", una comèdia dirigida pel mestre Billy Wilder que va capturar perfectament el magnetisme de l'actriu.

El personatge i el mite. En aquesta pel·lícula, Marilyn no té ni tan sols un nom propi (se l'anomena simplement "La Noia"), però la seva presència omple tota la pantalla. Representa la fantasia d'un veí que es queda sol a casa mentre la seva família és de vacances, però Marilyn va saber donar-li una barreja única de naturalitat, innocència i vulnerabilitat que anava molt més enllà del simple paper de "femme fatale".







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Paquita Rodríguez
- Apartat - Noms propis - Paquita rodríguez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

DRACULA (1931)

És una de les pel·lícules més icòniques del cinema de terror clàssic en blanc i negre. Dirigida per Tod Browning i produïda per Universal Pictures, va marcar un abans i un després en la manera com el vampir era representat al cinema.

Bela Lugosi hi interpreta el comte Dràcula, i la seva presència —amb la capa, la mirada hipnòtica i l’accent hongarès— es va convertir en el model definitiu del personatge durant dècades. La pel·lícula té un estil molt teatral, hereu del teatre d’on provenia l’obra original, amb decorats gòtics, jocs d’ombres i un ritme pausat que avui pot semblar lent però que en el seu moment generava una tensió inquietant.

Com que és una de les primeres pel·lícules de terror sonores, fa un ús molt especial del silenci, cosa que reforça l’atmosfera fosca i misteriosa.

L’èxit de Dracula va donar inici a l’època daurada dels monstres d’Universal, al costat de títols com Frankenstein o La mòmia, i va fixar per sempre més la imatge del vampir elegant i aristocràtic.

Com a curiositat, Universal va rodar simultàniament una versió en castellà, filmada de nit amb un altre repartiment, que molts cinèfils consideren fins i tot més atrevida visualment que la versió protagonitzada per Lugosi.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de l'Eli Gutiérrez
- Apartat - Noms propis - Eli Gutiérrez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

Casablanca (1942)

Una de les pel·lícules més emblemàtiques del cinema clàssic en blanc i negre i un referent absolut del cinema romàntic.

Dirigida per Michael Curtiz i produïda per Warner Bros., està protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, que donen vida a Rick Blaine i Ilsa Lund, dos amants marcats per un passat inacabat. La història se situa a Casablanca durant la Segona Guerra Mundial, una ciutat plena de refugiats, espies i tensions polítiques, on Rick regenta un cafè que esdevé punt de trobada de personatges desesperats per fugir del nazisme.

La pel·lícula combina amor, sacrifici i compromís moral, i mostra com els sentiments personals sovint xoquen amb el deure col·lectiu. El to melancòlic, els diàlegs brillants i la música inoblidable —especialment As Time Goes By— contribueixen a crear una atmosfera carregada de nostàlgia i emoció.

Tot i que en el seu rodatge va ser una producció complicada i poc planificada, Casablanca va acabar convertint-se en un clàssic intemporal, recordat per frases mítiques, personatges inoblidables i un final que simbolitza la renúncia personal en favor d’una causa més gran. Avui dia continua sent una de les pel·lícules més estimades i estudiades de la història del cinema.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Rosa Maria Rocavert
- Apartat - Noms propis - Rosa Maria Rocavert
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

La Nit que el Vallès es va aturar: Rita Hayworth al Cinema Doré

Si el 1947 hagués estat generós, la catifa vermella no s'hauria estès a Madrid ni a Barcelona, sinó a la porta del Cinema Doré de Terrassa. Ens podem imaginar la Rambla tallada, no per una manifestació, sinó per milers de terrassencs esperant veure "el mite".

Quan el cotxe oficial hagués parat davant del cinema, el silenci hauria estat sepulcral. De sobte, ella: la Rita. Amb la seva cabellera pèl-roja desafiant el gris de la postguerra i aquell somriure que feia oblidar qualsevol penúria. "L'honor no hauria estat només veure-la, sinó sentir com la modernitat de Hollywood trencava, per uns instants, la rigidesa de l'època."

En el moment que a la pantalla hagués aparegut la famosa escena del guant, la Rita real, asseguda a la llotja d'honor, hauria somrigut en veure la reacció de la societat terrassenca: una barreja de xoc i admiració absoluta. Després de la projecció, potser l'haurien portat a sopar a la Masia Freixa. Imagineu la "Dessa de l'Amor" sota els arcs parabòlics de Lluís Muncunill; les corbes de l'edifici i les de l'actriu en una harmonia perfecta.

Hauria estat l'honor més gran per a una ciutat que treballava de sol a sol: tenir, encara que hagués estat per una sola nit, la prova vivent que els somnis dels quals parlaven les revistes eren reals i podien caminar pel carrer Major.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de l'Antonia Rodríguez
- Apartat - Noms propis - Antonia Rodríguez
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

Rita a Terrassa

Després de la projecció, la Rita s'hauria tret els guants (els de debò, no els de la pel·lícula) per agafar una copa de cava al Gran Casino. Imagineu la burgesia tèxtil de l'època, amb els seus vestits rígids, quedant totalment eclipsada per la naturalitat de l'actriu. Ella, amb un gest elegant, hauria brindat "per la ciutat que fa el millor teixit del món", reconeixent la potència de les nostres fàbriques.

L'honor visual hauria estat veure-la posant davant els arcs blancs de la Masia Freixa. La premsa de l'època hauria titulat: "La bellesa de Hollywood es rendeix al Modernisme de Terrassa" Aquelles fotos, amb la llum del Vallès banyant el seu rostre, serien avui dia la imatge més icònica de la història de la ciutat, penjada a totes les cafeteries del centre.

L'honor més gran, però, hauria estat un gest de proximitat. Imagina que, en sortir de l'hotel (potser l'antic Hotel Peninsular), s'hagués aturat a parlar amb una colla de teixidores que sortien del torn de tarda. Aquella barreja de la glòria de Hollywood amb les mans tacades de treball de la gent de Terrassa hauria estat la definició perfecta de "classe".

Encara que sabem que no va passar, ens queda l'honor d'imaginar que Terrassa era, i és, una ciutat prou important com per haver-la rebut. En el fons, cada vegada que algun cinema de la ciutat torna a projectar Gilda, la Rita torna a ser una mica terrassenca.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Maria Betriu
- Apartat - Noms propis - Maria Betriu
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

LA STRADA

L'esposa de Fellini, Giulietta Masina com a Gelsomina, va oferir una de les actuacions més icòniques de la història del cinema, sovint comparada amb el personatge de Charlot de Chaplin per la seva expressivitat i innocència.

La strada (1954) és una faula tràgica i poètica que narra el viatge de la Gelsomina, una noia innocent i espiritual venuda a en Zampanò, un forçut de fira brutal i insensible. Acompanyats per la malenconiosa música de Nino Rota, recorren una Itàlia pobra on la brutalitat de l'home xoca amb la puresa de la dona.

L'aparició d'un acròbata anomenat "El Boig" canvia el destí de la Gelsomina en ensenyar-li que tot en el món té un propòsit, fins i tot una petita pedra. La pel·lícula culmina en una redempció tardana i dolorosa per a en Zampanò, consolidant Federico Fellini com un mestre de l'emoció humana i guanyant el primer Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de l'Enka
- Apartat - Noms propis - Mendez Enka
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

CHARLOT A TERRASSA

T'imagines el silenci de l'estació del Nord trencat pel xiulet d'una locomotora de vapor. En baixar del vagó, el Charlot i el nen es trobarien amb una Terrassa de fums i telers, on les xemeneies industrials semblarien decorats de la seva pròpia pel·lícula. Entre el brogit de les fàbriques, el vagabund caminaria amb el seu pas oscil·lant per la Rambla, esquivant obrers amb gorra i senyors amb barret, convertint el paisatge tèxtil en un escenari de comèdia muda on la tendresa del noi contrastaria amb la duresa del maó vist.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de Xavi Marti
- Apartat - Noms propis - Xavi Martí
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

HAROLD LLOYD

Escena on Harold Lloyd es penja desesperadament de les agulles d'un rellotge gegant sobre el trànsit de la ciutat s'ha convertit en una de les imatges més icòniques de la història del cinema. Aquesta escena va ser utilitzada el mes passat per l'amic Pep G. Celdràn amb motiu del cinema mut. M'encanta.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Mariona Serra
- Apartat - Noms propis - Mariona Serra
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

Riña en un café (1897)

És una peça fonamental de la història de la cultura perquè es considera la primera pel·lícula de ficció del cinema espanyol.

En un moment en què el cinema es limitava gairebé exclusivament a registrar escenes de la vida quotidiana de forma documental, Gelabert va fer un pas revolucionari en utilitzar un guió preestablert i amics seus com a actors per representar una petita comèdia de costums. L'acció, d'amb prou feines un minut de durada, transcorre a la terrassa d'un cafè del barri de Sants. La trama és senzilla però efectiva: un home que seu tranquil·lament amb la seva parella s'enfronta a un vianant que intenta flirtejar amb ella, desencadenant una baralla a cops de puny que acaba amb la intervenció dels presents. Malgrat la seva brevetat, aquesta peça va marcar el naixement del cinema narratiu a Catalunya, demostrant que la càmera no només servia per observar la realitat, sinó també per inventar-la.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix d'en Fernando Font de Gayà
- Apartat - Noms propis - Fernando Font de Gayà
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

PERE FONT MARCET

Escena d'una pel·lícula familiar del cineasta amateur Pere Font Marcet. Pare de l'amic i artista Fernando Font de Gayà.

Pere Font i Marcet va ser un destacat industrial tèxtil de Terrassa i una figura clau del cinema amateur a Catalunya. Com a gran mecenes i bibliòfil, va presidir el Club de Cinema Amateur de la ciutat, convertint-la en un referent d'aquest art. El seu llegat documental i artístic és un testimoni excepcional de la vida social i industrial terrassenca del segle XX.

Com a gran impulsor de la imatge en moviment, Font i Marcet va ser una peça clau en la fundació i el creixement del cinema no professional a la ciutat, presidint entitats que van convertir Terrassa en un autèntic referent d'aquest art a nivell català. La seva càmera no només va capturar escenes familiars, sinó que es va convertir en un testimoni excepcional de la vida social, les festes i l'activitat fabril d'una ciutat que bullia de modernitat.

Més enllà de la pantalla, la seva inquietud intel·lectual el va portar a aplegar una biblioteca i una col·lecció d'art d'un valor incalculable, exercint sovint de mecenes per a artistes locals. Home profundament vinculat a les institucions terrassenques, com l'Institut Industrial, va encarnar el model d'empresari culte que entenia el progrés econòmic i el cultural com dues cares de la mateixa moneda, deixant una empremta que encara avui es respira en el patrimoni documental de la ciutat.







© Jaume Olivet 2026

Dibuixos d'en Felip Planas
- Apartat - Noms propis - Felip Planas
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

CASABLANCA

Hi ha pel·lícules que es miren i pel·lícules que es viuen, i Casablanca pertany a aquesta estranya categoria d'obres que no s'esgoten mai. És tan rodona, tan perfecta en el seu equilibri entre el cinisme i l'idealisme, que la podria veure mil cops i en cadascun d'ells hi trobaria un matís nou, una ombra diferent al Rick’s Café o una nota més profunda en la veu de Sam.

No és només la química elèctrica entre Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, ni aquest guió farcit de frases que ja formen part del nostre ADN cultural. És l’atmosfera d’un món que s'enfonsa mentre un home intenta mantenir la seva closca d'indiferència fins que l'amor el despulla. Veure Casablanca és tornar a un lloc on el sacrifici encara té sentit i on "sempre ens quedarà París" no és un consol, sinó una victòria contra l'oblit. Per moltes vegades que soni As Time Goes By, mai deixa de posar-me la pell de gallina; és, senzillament, el cinema en el seu estat més pur.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix d'en Ramon Martín
- Apartat - Noms propis - Ramon Martín
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

LA VIDA EN BLANC I NEGRE?

El dibuix d'en Ramon em porta el record d'una anecdota:

En nebot petit, i la lògica implacable dels nens ens deixa sense paraules, mirant una pel·lícula en B/N, em va preguntar amb tota la innocència del món: "Però, quan vosaltres éreu petits, el món era en blanc i negre?". És una imatge fascinant pensar que, per a ells, la realitat es va "acolorir" en algun moment de la història gràcies a un interruptor màgic.

Però la veritat és que, encara que el cinema de Fellini, Chaplin o les joies de Casablanca ens arribin en una escala de grisos infinita, la vida sempre ha bategat en Technicolor. El sol escalfava amb el mateix groc intens sobre les teulades de Terrassa, el mar de la Gelsomina era d'un blau profund i els ulls de la Ilsa Lund brillaven amb una claror que cap càmera d'aleshores podia empresonar del tot. El blanc i negre no era la realitat, sinó el filtre d'una època que ens ensenyava a mirar més enllà del pigment, obligant-nos a imaginar la intensitat de la vida a través de les ombres.







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Silvia Piñol
- Apartat - Noms propis - Silvia Piñol
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

CASABLANCA

Si mai t’havies preguntat com seria Casablanca amb un toc de surrealisme il·lustrat, aquí tens la resposta: el Rick’s Café acaba de patir una transformació digna de multivers. En aquest dibuix, el mític posat de duresa de Humphrey Bogart ha desaparegut per deixar pas a la cara d'en Fotomaton que, siguem sincers, no sap gaire bé on s'ha ficat.

Imagina la mítica escena del comiat a l’aeroport, sota la pluja i amb les hèlixs de l'avió girant, però en lloc de la mirada tèrbola d'en Rick, ens trobem amb el nas puntegut del Mortadel·lo, el tupè de Tintín o potser el somriure de murri de l'Anacleto. És impossible no riure quan l'emoció del "sempre ens quedarà París" es barreja amb una cara que sembla estar esperant que li caigui un enclusa al cap o que aparegui un entrepà de text a sobre. Però mai m'ho hagués imaginat amb les ulleres d'en Fotomaton i a sobre a Terrassa!!!!







© Jaume Olivet 2026

Dibuix de la Jaume Rosell
- Apartat - Noms propis - Jaume Rosell
- Apartat - Els seus dibuixos de 12Mesos12Temes 2026

THE END

Tanquem aquesta galeria cinematogràfica en blanc i negre de la mà dels protagonistes de Casablanca, que emprenen el seu propi camí.








TAMBÉ ET POT INTERESSAR

- Pujada el dissabte 28 de febrer de 2026
- Apartat - 12 Mesos 12 Temes 2026 - El Món del cinemma"
- El meu CV - FOTO Jaume Olivet.
- Tornar a l'inici.

Contador:
Counter
© Jaume Olivet 2026