INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL 2026 CARMEN VALVERDE Pintora de brocha fina! Com vaig dir fa uns dies: Fent proves de caricatures amb IA vaig descobrir una cosa divertida: els que tenim barba, ulleres i una mica de panxeta li posem la feina molt més fàcil. Som com un combo de trets distintius que la màquina reconeix a la primera i diu: “Ah, vale, aquest perfil me’l sé”. Però la Carmen no entra en aquest pack ni de conya. Ella és l’antítesi del “model fàcil”. No té barba, no té ulleres, no té panxeta… i cada vegada que provo de generar-la amb IA, la màquina queda una mica desorientada, com si digués: “Ei, però on són els meus punts de referència?”.

I aquí és on tot agafa sentit: La Carmen és tan realista pintant que fins i tot la IA es queda curta intentant retratar-la. És com si la màquina em digués: “Mira, jo faig fotos… però aquesta tia fa realitat”. La Carmen és d’aquelles persones que trenquen l’algoritme. No encaixa en cap plantilla, no segueix cap patró, i per això els seus retrats semblen fotografies: perquè ella sí que sap mirar més enllà del que és fàcil. Ara bé, la IA va fer un retrat que em va fer gràcia — perquè, encara que l'ha tret uns anyets, collons, s’assemblava! — i jo zass, l’exprimeixo tot el que puc.

Feia temps que coneixia la Carmen i el seu marit, el Rafael. Però no va ser fins al 2019 que vam fer un projecte junts i, mira tu, allò ens va estrènyer els vincles creatius de mala manera. La Carmen va fer un retrat de la meva filla Eden i, de sobte, li va petar la bombeta: volia fer una sèrie de retrats de dones amb expressions diferents. Una idea d’aquelles que comencen tranquil·les… i acaben convertint-se en un festival creatiu. I em va demanar que li busqués models per als seus retrats i jo vaig dir que sí. Mireu el resultat: "Expressions" el reportatge

I és que la Carmen és com el flautista d’Hamelín, però en lloc de flauta fa servir el pinzell… i en lloc de ratolins, li segueixen els colors. Quan ella pinta, els pigments no obeeixen les lleis de la física: obeeixen a ella. El vermell s’hi acosta com un gosset fidel, el blau fa salts mortals per cridar-li l’atenció, i el groc… el groc directament li fa la gara-gara. La Carmen no dirigeix una paleta: dirigeix una rua cromàtica. I tu la mires treballar i penses: “Collons, si és que els colors li van al darrere com si els hagués hipnotitzat”.

Hem de reconèixer que la Carmen té un punt de diva, sí... Una mica de diosa dels pinzells, d’aquelles que quan entren a l’estudi sembla que s’obri una cortina de fum i soni música èpica. I quan veu una càmera… zas! activa el mode model sense ni pensar-ho. El pinzell a la mà, el colze una mica alçat, la mirada de “jo controlo la llum”… és que ho porta incorporat. I aquí la veiem amb el protagonista de la nostra primera galeria de Personatges IA: Cristòbal Castro

La Carmen té un estilàs que, porti o no porti el seu abric vermell, la fa sortir-se de qualsevol embolic. És d’aquelles que, passi el que passi, manté el posat, la gràcia i el drama just. “Antes muerta que sencilla”, literal. Quan tot es complica, ella no perd el glamour: aixeca el pinzell com qui aixeca un ceptre, fa una mitja volta de diva i pam, ja ha reconduït la situació.

És increïble: mentre els altres suem, ella sembla que estigui rodant un anunci de perfum. La Carmen no només pinta: interpreta. I quan entra en escena, els colors es posen firmes i la llum fa reverències.

La Carme porta dins una nena que no ha crescut mai del tot. Quan agafa el pinzell, no només pinta rostres: pinta jocs, somnis, curiositats, aquella mena de llumeta que només tenen les criatures quan descobreixen el món per primera vegada. Darrere cada retrat hi ha una mica d’aquella nena interior: la que es meravella amb els colors, la que riu sola mentre barreja pigments, la que s’emociona perquè un rostre li parla abans fins i tot de ser acabat. I és precisament això el que la fa especial: pinta amb la tècnica d’una mestra, però amb el cor d’una criatura que encara creu en la màgia. La Carmen no només retrata persones; retrata la tendresa que els queda, la part que encara és petita, juganera, viva.

La Carmen és d’aquelles pintores que no coneixen la paraula “por”: si li poses davant un llenç petit, gran o directament un monstre de tres metres, ella somriu, es recull els cabells i diu “va, som-hi”. I si li plantes una model nua al mig de l’estudi, encara millor: pinta com si fos el més normal del món, mentre la nena que porta dins fa veure que no mira… però mira. I vosaltres ja sabeu com funciona això: jo perdo hores fent aquestes coses, i aprofito per colar-vos pel mig enllaços del meu WEB perquè hi feu una volteta, refresqueu memòria i recordeu totes les animalades creatives que he anat fent. Si no ho faig, rebento. Festival Moaré - Body Painting amb Helena Cuenca

Ella no només pinta com una reina, sinó que també cantava en una coral. Ho vivia intensament: posava cara de diva, respirava com si fos a l’Òpera de Viena i la nena que porta dins feia veure que dirigia tota la secció de sopranos. Però clar… la realitat és tossuda. A ella li hauria encantat fer de solista, lluir-se, tenir aquell moment de “ara calleu tots, que canto jo”. Però quan obria la boca, les notes feien una mica el que volien: algunes pujaven, altres baixaven, i alguna directament marxava a fer turisme. El director, pobre home, sempre li deia amb molta diplomàcia que “la seva veu quedava millor integrada dins el grup”. Traducció: desafina una mica i no la pot deixar sola ni per accident. I al final, entre rialles, bromes i algun “Carmen, avui no, eh?”, ella va decidir que millor dedicar-se a pintar, que almenys els colors no fugen corrents.

I com que sempre m’ho faig venir bé per colar enllaços pel mig, aquí teniu una caricatura de la Carmen pintant angelets… Encara que ella, d’angelet… té el justet per passar la ITV celestial. Però mira, jo us la poso igual, perquè així feu una volteta pel meu WEB, refresqueu memòria i recordeu totes les animalades creatives que he anat deixant escampades amb el pas del temps: Galeria 2024 - Pintant angelets

La Carmen no és qualsevol pintora, no. És tan valenta, tan tremenda i tan "jo-pinto-el-que-em-rota", que fins i tot té un retrat penjat a l'Ajuntament de Terrassa. I no d'un mindundi, no: d'en Lluís Muncunill, l'arquitecte il·lustre, el senyor del modernisme terrassenc, l'home que va deixar la ciutat més maca que un pastís de festa major. I allà està el retrat, penjat ben alt, mirant tothom que passa com dient: “Sí, sí… m'ha pintat la Carmen. I què.” Ella ho explica amb aquella barreja de timidesa i gamberrisme: "Bueno, és que em van demanar un il·lustre… i jo vaig pensar: ja que m'hi poso, que sigui algú que no es pugui queixar." I el millor de tot és que quan algú li diu "Ostres, Carmen, tens un quadre a l’Ajuntament!", ella fa veure que és el més normal del món, com si tothom tingués un Muncunill penjat per allà. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència… o no. Galeria 2018 - Retrat Lluís Muncunill

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. O això és el que diríem si fóssim persones serioses, responsables i amb un mínim de vergonya. Però com que no és el cas, deixem-ho clar: si algú es reconeix en aquesta història, és perquè s’hi assembla massa. I si no s’hi reconeix… encara pitjor, perquè segur que és ell. Així que, per si de cas, fem veure que tot és ficció, que tot és inventat, que tot és fruit d’una ment creativa i una mica gamberra. Però entre tu i jo: coincidència? Sí, home. I un plàtan.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Pujada el dilluns 13 de juliol de 2026. - Apartat - Inteligència Artificial - Apartat - Carmen Valverde - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: