INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL 2026 CRISTÓBAL CASTRO Fotoperiodista Si a Terrassa preguntes qui és Cristòbal Castro, mitja ciutat aixecarà la mà. En Cristòbal, fotoperiodista de raça, porta tota una vida retratant —i sovint immortalitzant— la vida terrassenca. És d’aquells noms que no cal buscar al Google: el coneix tothom que hagi trepitjat un acte, una plaça o un carrer amb una mica de vida.

Fent proves de caricatures amb IA vaig descobrir una cosa divertida: els que tenim barba, ulleres i una mica de panxeta li posem la feina molt més fàcil. Som com un pack de trets distintius que la màquina adora. I buscant algun personatge que encaixés amb aquesta descripció (i que no fos jo, evidentment)… va aparèixer l’amic Cristóbal. Clar, amb aquell look tan seu, la IA s'hi va posar les botes.

Llavors vaig pensar que no podia quedar-me aquí. Si ja tenia el Cristóbal caricaturitzat, només faltava afegir-hi la moto. Perquè, siguem sincers: Cristóbal i la seva moto són un pack indivisible. I ja que hi era, també li vaig posar la càmera, clar. La moto el porta d'un lloc a l'altre perquè pugui ser a tot arreu fent fotos? És com el seu superpoder: apareix, dispara i marxa a tota velocitat cap al següent lloc on passa alguna cosa. I pensant en una escena divertida, vaig imaginar la càmera volant pels aires i la cara d’espant del Cristóbal, com si hagués perdut el seu tresor més preuat. Dit i fet: ja tenim les dues caricatures motoritzades, ell i la seva moto, en plena acció i amb la càmera fent de protagonista inesperada. Hahaha, a mi em feia molta gràcia la escena… però estic segur que al Cristóbal no li faria tanta il·lusió. Jo només imaginava la càmera volant pels aires i ell amb aquella cara d’espant total, com si li haguessin arrencat un tros d’ànima. A mi em semblava divertidíssim, però clar, per ell la càmera és sagrada. Tot i així, entre la moto, la panxeta, la barba i les ulleres, la IA s’ho va passar pipa. I jo també. Al final ja tenia dues caricatures motoritzades: el Cristóbal, la seva moto i la càmera fent acrobàcies. Una escena que a mi em fa riure… i que a ell, segurament, li provoca un “ai, mare meva”.

I és clar, posats a imaginar un final desastrós… ja em veig la càmera pel terra, desmuntada en peces petites, com si hagués explotat en un dibuix animat. Jo rient per dins, i el Cristóbal, pobre, amb aquella mirada de “això no s’hi juga”. Però és que quan m’hi poso a imaginar, la cosa sempre acaba una mica passada de voltes. I la IA, encantada de seguir-me el rotllo. I és que aquesta IA ja comença a conèixer de quin peu calço… i fins i tot em fa propostes deshonestes. Em veu la barba, les ulleres i la panxeta, i ja s’anima sola. Cada vegada que li dono una idea, ella la porta un pas més enllà, com si digués: “Vols joc? Doncs agafa’t fort”.

Però els que coneixeu el Cristóbal ja sabeu que té solucions per a tot… imagineu-lo. Jo veig la càmera feta miques a terra i ell, en comptes de perdre els nervis, treu de la motxilla un bot de cola i ves a saber què més. En un moment ja la tindria muntada, polida i llesta per tornar a disparar. És que el tio és així: cau el món, però ell troba la manera de seguir fent fotos.

Però miracles va a ser que no… no, no: miracles va a ser que no. Amb el Cristóbal pots comptar amb solucions, invents, brides, tornavisos i màgia de supervivència fotogràfica… però miracles, d’aquells de veritat, ja us dic jo que no entren al pack.

Però ell no es rendeix mai, i llavors al seu cap va fer clic. De cop es va il·luminar —sí, sí, amb una bombeta com als còmics de veritat— i vaig pensar: “Ja era hora! Quantes ganes tenia d’incloure una bombeta a aquesta història!”. I allà el tens, el Cristóbal, amb la seva idea brillant mentre jo encara ric imaginant la càmera feta puzzle al terra.

Us recordeu de la cançó “Buscando en el baúl de los recuerdos…”? Doncs exactament això és el que va fer l'amic Cristóbal. Va anar al traster i va obrir el seu “baúl de los recuerdos”, aquell on guarda solucions impossibles, invents improvisats i trucs de fotoperiodista veterà. I d’allà, com qui treu un conill d’un barret, li va sortir la idea brillant. Jo encara ric només d’imaginar-ho.

Ja tenia la solució: va recordar que encara guardava la seva primera càmera, aquella reliquia que no llença ni a tiros, i no va trigar gens a trobar-la. Va remenar una mica, va moure quatre trastos del “baúl de los recuerdos” i pam, allà estava, esperant el seu moment de glòria. I jo, mentrestant, imaginant la seva cara de “ja està, ja ho tinc”.

CAPGRÒS DE L'ANY 1985 No volia deixar passar l’ocasió de posar el dibuix d’en Cristóbal i el seu capgròs.

VISA POUR L'IMAGE I per acabar, comparteixo amb vosaltres un reportatge on surt en Cristóbal al Visa pour l’Image de l’any 2017. Us convido a veure unes fotos de l'any 2027 on vaig visitar VISA POUR L'IMAGE amb uns amics, entre els quals hi era el Cristóbal. Reportatge - Visa Pour Image 2017

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Pujada el dilluns 6 de juliol de 2026. - Apartat - Inteligència Artificial - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: