Res, jo el que volia bàsicament és donar les gràcies, moltes gràcies.
Primer de tot a Terrassa per haver-me parit !!
En segon lloc al casinet de l’espardenya per haver-me cregut mereixedor de formar part d’aquesta llista de capdidats.
I després a tots i cadascun dels altres capdidats! Com per exemple al Miquel Mallafré i la Rosa Aguado, tots dos mestres i
referents meus en el seu moment determinat. Després per exemple al Valentí Grau, eminent institució terrassenca! Confesso
que el meu vot per a capgròs de l’any és per a ell.I en definitiva a tots els capdidats. Els vull donar les gràcies per ser persones
que em generen inspiració. Moltes gràcies !!
I bé, jo de fet no tinc gaire pràctica en escriure discursos. Jo, al que estic acostumat és a donar veu a discursos d’altres,
i volia aprofitar l’ocasió per dir-vos un poema. Es tracta d’un poema d’en Jesús Lizano, poeta Barceloní que va morir just
fa un parell de setmanes. Així aprofitem per fer-li un petit homenatge. El poema en qüestió es diu “Poemo” i fa Aixa:
Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fria en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mia, exclamé:
qué oscuro es el mocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir.Y estuve a punto
de tirarme a la vacía …
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedia.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
Qué mierdo.
Moltes gràcies. ÒSCAR MUÑOZ |
