Quan era petit hem passejaven amb el cotxet pel carrer, es veu que a casa comentaven: "Tothom se'l mira", la qual cosa era corroborada pel meu padrí
que ho rematava amb un lacònic: "No m'estranya, amb el cap que té". La meva mare sempre deia: "El nen té el cap gran, perquè el meu marit també el té
enorme i què?". Quan em portava a l'escola, les altres mares li deien a la meva: "Deus haver de matinar molt tots els dies per poder-lo pentinar, oi?".
Tinc assumit des de petit que la meva massa cranial sempre ha estat un tret distintiu meu, sempre que la gent em mirava acabaven dient: "És igual
que tingui el cap gran, l'important és que estigui bé de salut, siui feliç i tingui un pèl d'intel·ligència, així podrà viure la vida". I es quedaven tan amples. Jo
no estava al límit de la mesura, ans el contrari, era un ser fora de catàleg, una cosa similar a un XXXL actual. Vaig passar pel neuròleg i, va obligar-me
a fer-me una ecotomografia cerebral, total perquè tothom acabés trencant-se la caixa a costa del meu cap. Nens, nenes, adults, gent diversa - sospito
que animals també - no paraven de riure quan em veien, haig de reconèixer que no estava preparat per a tanta ignomínia, fins i tot els nens cecs
participaven del festival.
Superava amb escreix el promig de nen amb el cap enorme. Quan em tallaven el cabell per voler dissimular-ho una mica,
la cosa sempre anava a pitjor, ja que amb aquell diàmetre era el blanc perfecte per a les ires dels que deien que eren els meus amics. De vegades la mare
em vestia de color fosc, amb la qual cosa era el blanc perfecte, a més de lluny semblava un fanal d'aquels amb més cap que cos. Sense no masses
esforços vaig acabar sent el capgròs de casa. Per suavitzar-ho, afegien que era un noi amb una gran memòria. ningú sap fins a quin punt els vaig arribar
a odiar. Van anar passant els anys i la ironia verbal a l'entorn del meu cap va augmentar, la diversitat de vocables i paraules per referir-se a la meva closca
anaven des de meló, clepsa, testa, tarro, carbassa, clotxa, perol, crani, flepa, fins a una de les últimes: "Colló quina olla té el xaval !!!" Sempre em deien:
"Què bé que ens ho passem amb tu Miquel"; mentre jo no parava de fer visites al psicòleg, el qual per rematar-ho sempre em deia: "No et capfiquis" i "No
tinguis mals de cap". Com m'ho havia de pendre jo?
És per això que si em doneu un vot per ser capgròs, estaré agraït, però no sorprès. La resta
dels nominats ho tenen bastant malament al meu costat per les raons exposades, a més, al meu cap no cal fer-li motlle, de natural ja dóna. No voldria acabar
sense dir-vos que no heu de confondre mai a una persona amb el capgròs, d'un altre que tingui un gran cap, són dues coses diametralment diferents.
Gràcies i que guani el que tingui el ... bé ja sabeu.
MIQUEL MALLAFRÉ. |
