SOPAR D'AMICS Divendres 22 de maig de 2026 De tant en tant, els amigotes de tota la vida fem un sopar… molt de tant en tant, eh, que som gent ocupada i amb l’agenda plena de tonteries. El divendres 22 de juny en vam fer un, i després del sopar ens va agafar l’atac nostàlgic i vam acabar jugant unes partidetes de futbolí, com si tornéssim a tenir quinze anys i cap lumbàlgia. Jo, que mai he estat de futbolí —ni ganes— em vaig entretenir d’una altra manera. I aquest és el resultat… que potser no guanya partides, però almenys fa riure. (Galeria de fotos fetes amb el móbil i pasades per GEMINIS IA)

Vaig fer un selfie del grupet i pam! sorpresa monumental: nosaltres érem 7 i a la foto en surten 8. O sigui que la IA va decidir que també volia sortir a la foto, brindar, i potser fins i tot pagar una ronda (cosa que, evidentment, no va fer). Total: que tenim un polissó digital que s’ha materialitzat com si fos el cosí lleig del Terminator. I encara gràcies que no va demanar postres.

Després de sopar vam anar a fer unes partides de futbolí, en plan nostàlgic, com quan teníem 16 anys i l’únic mal d’esquena que coneixíem era el del profe de llengua. Bé, jo ja no he estat mai de futbolí —ni quan tenia 16 ni ara que tinc més quilometratge que un Seat Panda— així que vaig decidir fer el que realment m’agrada: deixar constància del moment. Però clar… han passat uns anyets. Ja no tenim 16 anys, ni 20, ni 30… i entre els quilets de més, les canes que surten com bolets i alguna papada que no recordo haver encarregat… millor no penjar les fotos originals. Que una cosa és la nostàlgia i l’altra és fer un before/after que sembli un anunci de crema antiarrugues.

Els anys han passat, sí… però en moments així surt de no sé on el nen que portem dins. I no un nen normalet, no: el nen hiperactiu, sorollós i amb ganes de fer el burro que tots portem amagat sota la panxa cervecera i les canes traïdores. Hauríeu de veure com ens ho vam passar: rient com animals, fent el ridícul amb orgull i demostrant que, per molta edat que ens caigui a sobre, la tonteria no se’ns caduca mai.

Com nens petits!

Una vegada començo, ja no tinc fre. Del meu cap surten idees per fer tonteries en cadena, una darrere l’altra, com si tingués una fàbrica clandestina de bajanades treballant a tres torns. És començar… i boom: el cervell s’engega en mode “producció massiva de ximpleries”, sense mesura, sense control i sense ningú al volant. I el pitjor (o el millor) és que jo mateix em sorprenc: penso “va, prou”, i el meu cap respon “calla i mira això que se m’acaba d’acudir”. Que quan m’hi poso, sóc com un bufó medieval amb wifi.

Conec un que deixarà de parlar-me quan es vegi amb la samarreta del Real… I no és broma: li agafarà un atac, un cobriment, un “reset” mental d’aquells que només curen tres dies de silenci i un parell de birres. Però escolta, si no puc fer bromes així… per què collons tinc amics? Quan vegi la foto, o em bloqueja… o em fa un unfollow emocional… o riu tant que li surt una cana nova.

Un servidor jugant al futbolí… que no és la meva vocació, ni el meu talent, ni res que s’hi assembli, però alguna coseta havia fet! Jo toco el futbolí com qui toca un piano amb guants de boxa. Però mira, em poso davant la taula, faig veure que sé què faig i, amb una mica de sort, no em foto un gol a mi mateix (cosa que va passar!) Que no seré un mestre del futbolí, però a la foto quedo de collons i això és el que compta.

Al costat hi havia uns dardos! I això sí que m’agradava, però molt. Però clar, tots estaven tan engrescats amb la pilota del futbolí —com si juguessin una final de Champions i no un divendres nit amb panxa plena— que no vaig gosar proposar unes partides. Ara… la meva imaginació va per lliure. No sap estar quieta, no té pausa, no té vergonya i no té cap mena de supervisió adulta. Mentre ells feien veure que eren cracks del futbolí, jo ja estava imaginant dards volant, puntuacions impossibles i alguna orella en perill. El meu cervell és així: un parc temàtic sense normes.

Aquí teniu unes bafarades obra de la IA, que —a diferència de nosaltres— devia haver begut una mica i va voler atrevir-se amb l’anglès… i ja veieu que té un nivell semblant al meu. Suposo que la seva idea era dir: “Uuuh nano! T’has passat de bo! Això és amistós… o un intent d’assassinat amb dard?” “I tant! Acabo d’enganxar el bull com si fos un mosquit gegant!” Ja sé que té poc sentit, però ja he dit que aquesta IA anava com anava! De fet, anava tan desorientada que, si li arriben a fer un control d’alcoholèmia digital, li surt fum per l’USB. I encara gràcies que només va destrossar l’anglès… perquè amb el ritme que portava, era capaç d’inventar un idioma nou i quedar-se tan ampla.

Això enganxa que fa por! Tens una idea, la llences, i de sobte la IA te la torna més grossa, més polida i més divertida. És com tenir un col·lega invisible que no es cansa mai i que sempre et diu: i si ho fem encara més bèstia?. I un, que té la imaginació en mode “barra lliure”, surt una escena que sembla treta d’un còmic gamberro. És la combinació perfecta: jo dic una bogeria, i la IA la converteix en bogeria premium. Això sí: he de vigilar, o d’aquí a poc acabaré fent un univers expandit de Jaume, amb dards voladors, futbolins èpics i IA que parla anglès de taverna.

Vols jugar al billar amb boles quadrades? Cap problema. Vols volar per sobre la taula? Fàcil. Vols gastar una broma als amics? Super senzill. Reflexió: Quina gràcia té si no costa un esforç? Cap. Per aquest motiu el meu FOTOMATON està fet a mà: amb les mans, els llapis de colors i la paciència justa… sense IA! Apartet - Fotomaton

Us convido a veure unes fotos d'un sopar de "amigotes" de l'any 2020

Nit de Billar - 2020

Amb la IA tot s'ha de qüestionar: la realitat es pot modificar tan fàcil que no et pots refiar de res ni de ningú. Un de nosaltres va tenir un percance amb la bici i ens explicava el que representa la primera foto… però clar, podem modificar-ho i convertir-ho en el que ens roti. Abans només ho podíem fer amb paraules, avui ho podem fer amb foto i amb vídeo. Recordeu això quan veieu un ós demanant ajuda a una persona perquè el seu cadell està en perill. Ara resulta que els animals salvatges no paren de demanar ajuda a les persones!!!

Ha arribat el moment de presentar la banda. Obrim amb l’artista: el mestre de les aquarel·les, el Leonardo da Vinci de la humitat controlada. Un geni capaç de convertir un esquitx accidental en una obra mestra i de pintar-te un retrat tan fi que fins i tot la teva mare sospita que l’ha millorat massa, et deixa més guapo que a la foto del DNI del 2003.

El segon component és el professor del grup: el senyor “calma absoluta”, l’home més tranquil del món, capaç de donar una classe magistral fins i tot si li cau el sostre a sobre. Amb ell cada dia s’aprèn alguna cosa, encara que sigui a respirar profundament abans de fotre un crit. És el nostre Google humà, però sense anuncis i amb més paciència.

Seguim? I tant que sí. Ara arriba el maquinista de la General… i no, no es diu Buster! Amb ell els vagons van en filera d’un, tots quietets, disciplinats i sense avançar-se ni per error. És tan meticulós que, si un vagó es despista mig centímetre, ell ja ho nota a l’ànima. El tren no circula: desfila.

Diuen que si tens un dubte a l'hora de comprar una càmera, ell és la persona indicada. Una mena de catàleg amb cames, un enciclopèdia ambulant del sensor APS-C fins al full frame passant per marques que ni sabies que existien. Pots preguntar-li el que vulguis: se les coneix totes i sempre està encantat d'ajudar. Ara bé… agafa una cadira, una llibreta i un bolígraf, perquè quan comença a explicar-te diferències entre models, versions i subversions… allò ja no és una conversa, és un màster universitari.

Bueno, bueno… i què hem de dir del doctor de la banda? Té medicines per a qualsevol mal, i el millor és que no cal recepta: només cal que li expliquessis què et passa i ell ja sap quin “tractament” toca. Que tens plorera? Et deixa anar un acudit tan dolent que acabes rient per no plorar més. Que estàs anyorat? Et planta una abraçada d’aquelles que et recol·loquen l’esquelet i l’ànima alhora. Que tens mal de cap emocional? Et fa un diagnòstic ràpid i et recepta un “vine, seu aquí i respira”. És com tenir un CAP portàtil, però amb més humor i menys cues. I si algun dia no sap què dir… no passa res: et mira amb aquella cara de “tranquil, nano, que això també passarà” i, misteriosament, ja et trobes millor. El nostre doctor no cura malalties, cura persones. I això, amics, no surt a cap farmàcia.

Home, home… el sostre de la banda! I no, no té un pèl de tonto —perdó, era massa fàcil i havia de caure. Però el més important és que té un cor més gran que ell —i ja és dir. Jo li estic molt agraït, perquè gràcies a les caminades que fem junts m’estalvio un dineral en psicòleg. Ell escolta, riu, fa broma, et deixa desfogar-te i, quan cal, et fot aquell comentari que et posa el cervell a lloc sense ni adonar-te’n. És com tenir un coach emocional, un amic de veritat i un GPS vital tot en un. I el millor? No et cobra per sessió, només et demana que segueixis caminant i que no paris de fer el tonto pel camí. En resum: és el sostre de la banda, però també és el terra ferm on recolzar-se. I amb aquesta corpulència, t’hi pots recolzar segur que no caus!

I a continuació, l’última foto, on veieu a un servidor, entretingut fent les vinyetes que heu vist i buscant el text apropiat… sense passar-me! Allà estic, amb un somriure, el móbil a la mà i el cervell fent malabars per trobar la frase justa entre “això fa gràcia” i “això ja és massa”. I mentre la banda fa de banda, jo faig de guionista, dibuixant, cronista i aprenent de poeta, tot alhora. Si les vinyetes us han fet somriure, encara que sigui una mica, ja em dono per satisfet. En resum: aquí em teniu, fent el que m’agrada i intentant no liar-la massa. O només una mica, que si no… no seria jo.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Pujada el divendres 12 de juny de 2026. - Apartat - Pàgines - IA - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: