FOTOMATÓN
Galeria 4 - Benvinguda Madame Glamour.
Arrenca la quarta galeria de desventures del nostre estimat Fotomatón…
20 dibuixos més, del 61 al 80, ni més ni menys!
I atenció, perquè en aquesta galeria per fi coneixem Madame Glamour. Sí, sí:
tot i que ja ha sortit un fotimer de vegades, aquesta és la primera vegada
que descobrim qui és de debò. Misteri resolt… o potser no tant.
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he penjat…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 8 de gener de 2026
A l'entrevista de ràdio, les llums brillaven intensament sobre la taula, on la locutora,
amb un somriure radiant, es va inclinar cap endavant. "Benvinguts de nou, estimats oients,
al nostre programa 'La Nit Nerviosa", va dir amb un to melodiós.
Al davant seu hi havia dos convidats inusuals. Un gat taronga de pèl curt, amb un aire de
dignitat felina, ronronava satisfet mentre la mà de la locutora li rascava suaument. El
gat tancava els ulls en pur èxtasi, gaudint de l'atenció.
Però, en un test elegant, hi havia la Margarida atrapamosques i altres coses, amb les seves
mandíbules obertes lleugerament. Mentre el gat rebia totes les carantoines, ella es va inclinar
lleugerament, com si estigués intentant cridar l'atenció. Els seus "dents" es van tancar i obrir
amb un lleuger espetec, un so que ningú a l'estudi, excepte potser el micròfon hipersensible,
va notar.
La locutora va riure. "Sembla que el nostre convidat felí s'està divertint molt avui", va dir,
sense adonar-se de la mirada gelosa que la planta li llançava des de l'altre costat de la taula.
La Margarida semblava estar pensant: "Per què ell i no jo? També puc ser adorable... d'una manera
terrorífica".
Aquí teniu la imatge.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 9 de gener de 2026
La Luna Llena, la nostre locutora preferida, amb un somriure radiant i ara amb els auriculars ben posats,
va girar tota la seva atenció cap a la Margarida. "I ara, passem al nostre següent convidat!", va anunciar
amb un entusiasme que faria que qualsevol flor es ruboritzés. Va allargar un dit amb delicadesa i va
començar a acariciar-la suaument. La Margarida, que fins feia un moment es lamentava, va tancar lleugerament
les seves "mandíbules" amb una expressió de pura satisfacció, com si estigués ronronant amb les seves pròpies
fulles.
Però al costat, en Floc, que abans havia estat el centre d'atenció, ara estava assegut amb una expressió que
només un felí traït podia tenir. Les seves orelles estaven lleugerament aplanades, els ulls entornats i la cua,
que normalment era un signe de felicitat, ara es movia amb un tic irritable. Era evident que el canvi d'atenció
no li havia agradat gens ni mica. Podries gairebé sentir el seu pensament felí: "Un moment... On són les meves
carantoines? Això no pot ser... Sóc el rei d'aquesta jungla de l'estudi!". Semblava estar preparant un pla de
venjança elaborat, possiblement implicant una sèrie de caigudes "accidentals" de micròfons o una pila de
"regals" indesitjables a la cadira de la locutora. La guerra pel protagonisme estava servida!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Dissabte 10 de gener de 2026
L'estudi de ràdio, habitualment un refugi de calma i professionalitat, s'havia convertit en un camp
de mines emocional. La Luna mantenia un somriure fix, gairebé congelat, mentre sentia com la suor
freda li baixava per l'esquena. Havia acceptat el repte de fer un programa "experimental", però en
aquell precís instant es preguntava si no perdut el judici.
En Floc havia passat de ser una bola de pèl adorable a una estàtua de pur ressentiment. La seva mirada,
clavada en ella, era un retret silenciós però eixordador: "M'has canviat per un vegetal amb dents?".
La Luna evitava mirar-lo directament, tement que si feia contacte visual, el gat saltaria sobre la taula
i provocaria un desastre tècnic de proporcions èpiques.
A l'altre costat, la planta Margarida semblava haver entès el concepte de "protagonisme" massa bé.
Cada vegada que la Luna l'acariciava amb un dit tremolós, ella s'estirava cap a ella amb una fam
d'atenció que fregava el perill biològic. La Luna començava a dubtar de si aquells moviments eren
mostres d'afecte o si la planta estava mesurant el gruix del seu dit per berenar.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Diumenge 11 de gener de 2026
Jo ja ho deia..."
En Fotomatón havia advertit a la producció que posar el Floc i la Margarida a la mateixa
taula era com barrejar dinamita amb un llumí. "No és bona idea, de debò", els havia dit
per correu, per telèfon i en persona. Però els productors només veien el potencial de likes
a Instagram. Ara, veient com el Floc bufava a la planta i com la Luna començava a suar, en
Fotomatón només podia sospirar. —Ja t'ho deia jo, Luna... però es veu que ningú escolta
l'amo dels monstres fins que és massa tard.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dilluns 12 de gener de 2026
"Això explotarà!"
De cop, el Floc va encongir les potes, preparant-se per saltar, i la Margarida
va obrir les seves trampes més del que el Fotomatón havia vist mai, gairebé com
si intentés mossegar el micro. El Fotomatón es va aixecar de la cadira d'un salt,
amb els ulls com a plats. "No, Floc, no!", va cridar, oblidant que l'estudi estava
insonoritzat. Va començar a colpejar el vidre frenèticament amb les claus de casa.
Si el gat saltava sobre la planta, o pitjor, sobre la cara de la locutora,
l'assegurança no cobriria ni les flors del funeral. Era el caos absolut en silenci.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimarts 13 de gener de 2026
El mal de cap: "Per què m'he prestat a això?"
Deu minuts després, la situació seguia bloquejada en un duel de mirades i miols amenaçadors.
Fotomatón va deixar caure el cap sobre la taula de control, sentint una punxada rítmica rere
els ulls. El tècnic de so el mirava amb cara de pocs amics perquè el gat havia tirat un got
d'aigua sobre els cables. —Mai més —murmurava per sota del braç—. La pròxima vegada que em
demanin una entrevista "divertida", portaré un peix de colors. Un de plàstic. Quins mal de
cap, mare meva...
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimecres 14 de gener de 2026
"Tenia tota la raó!"
De sobte, el Fotomatón va canviar el xip. Va veure la cara de terror pur de la locutora quan
la planta va intentar "caçar" el serrell de la dona mentre el gat li robava el guió de la taula.
Era tan absurd que no va poder evitar-ho: va deixar anar una riallada que es va sentir a tot el
passadís. Va treure el mòbil i va començar a gravar la desfeta. —És boníssim! —deia entre rialles—.
Us ho vaig dir, us ho vaig avisar mil vegades! Mònica, la teva cara de pànic sortirà a tots els
mems de demà! Tenia raó i és encara millor del que m'esperava!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 15 de gener de 2026
Aquí teniu els quatre retratos que vaig fer servir per donar el toc final al quart còmic.
El personatge té raó... perquè jo en tinc més!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 16 de gener de 2026
Caos digital i fotos voladores
En Fotomatón, fotògraf d'ànima i caos organitzat, es va reclinar a la cadira, amb els ulls injectats en sang
però un somriure murri. Davant seu, la pantalla de l'ordinador brillava amb una intensitat quasi sobrenatural.
No era una pantalla qualsevol; era un portal interdimensional ple de pixels, on cada racó cridava "FOTO!".
El seu escriptori, una excavació arqueològica de tasses de cafè buides, cables enredats i objectius de càmera
com escultures abstractes, era l'epicentre del desastre. Feia hores que intentava organitzar aquella marabunta
digital de retrats, paisatges i fotos de gats amb ulleres.
"Vinga, organitza això!", es deia a si mateix mentre feia clic compulsivament. Però l'ordinador ja no podia més.
El processador roncava com un drac amb indigestió, i la targeta gràfica amenaçava amb suïcidar-se. De sobte, una
cosa va començar a passar.
Primer va ser una petita imatge d'un gos amb un barret de sol, que va aparèixer de cop a la cantonada de la pantalla.
Després, un retrat artístic d'una pera va fer un petit salt. En Fotomatón va parpellejar. No, no era el cansament.
Una foto d'un núvol amb forma de conill va sortir de la pantalla amb un suau "pop!" i va planar un instant abans de
caure sobre la seva tassa de cafè.
Llavors, es va despertar!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dissabte 17 de gener de 2026
EL PAQUET ARRIBA A CASA
En Fotomatón, amb una expressió entre la il·lusió i la por ancestral, rep una caixa colossal, sembla haver
viatjat des d'una altra dimensió per habitar la seva sala. Pesa com un elefant afàsic i fa un soroll sospitós
quan la recolza a terra. Els seus braços, tot i ser elàstics, estan a punt de desencaixar-se. La mirada d'en
Fotomatón és un poema: "Això serà divertit... o la fi dels meus dies com a ésser pensant." Un petit rètol a
la caixa, quasi imperceptible, diu: "BRÅKSTUP. Nivell de dificultat: Expert en física quàntica amb màster en
origami." La seva expressió, malgrat el somriure forçat, ja denota el principi d'una aventura èpica, o d'una
batalla perduda abans de començar.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Diumenge 18 de gener de 2026
EL PAQUET NO ESTÀ BUIT!
Amb el cor bategant a un ritme de "clic-clic-clic" (el seu equivalent a la taquicàrdia), en Fotomatón va començar
l'operació "Desembolica el BRÅKSTUP". Un cop va aconseguir obrir la tapa, amb un esforç digne d'un halterofílic,
la seva expressió es va transformar. Dins de la caixa, com un cofre del tresor, no hi havia només peces de fusta
i cargols, sinó també un petit set d'eines brillants, com un martell en miniatura, una clau Allen amb aires de
grandesa i, oh glòria!, unes instruccions. Però no unes instruccions qualsevol. Eren un desplegable gegant amb
dibuixos clars, fletxes que indicaven el camí de la il·luminació i, el millor de tot, cap paraula.
Absolutament cap, millor, ell no sap suec!!!.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dilluns 19 de gener de 2026
UNA MICA TORT
En Fotomatón s'aixeca i fa tres passes enrere per admirar la seva creació. Sí, les peces han encaixat a pressió,
però el resultat és... inquietant. El Bråkstup ha cobrat una vida pròpia i gens elegant. Té una "mala hechura"
que fa mal a la vista: una prestatgeria que sembla que tingui escoliosi, amb un angle d'inclinació que desafia
totes les lleis de la gravetat.
En lloc de la sobrietat sueca, el moble ha quedat amb unes formes ondulades i estranyes, com si les fustes
s'haguessin marejat durant el muntatge. Sembla un moble barroc, però dels dolents, d'aquells que fan por de
tocar per si se't cauen al damunt. Està tort, balder i clarament "mal parit".
En Fotomatón es rasca la tija amb la clau Allen, amb una expressió de profunda confusió. Les peces han entrat,
sí, però el moble té un aspecte tan inestable i estrafolari que més que una prestatgeria sembla una atracció
de fira abandonada. "D’encaixar, encaixa...", pensa ell mentre veu com una balda vibra sense que ningú la toqui,
"...però potser hauria d'haver mirat el dibuix del dret".
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimarts 20 de gener de 2026
LA DERROTA DEL RELLOTGE
En Fotomatón està derrotat. Han passat tres hores —tres hores de suor, tàctiques fallides i un vocabulari de renecs
que ni ell mateix sabia que tenia— des que va obrir la maleïda caixa. Té els dits marcats per la clau Allen, el cabell
despentinat pel neguit i la mirada perduda d'aquell qui ha vist l'abisme i l'abisme li ha tornat la mirada en forma de
cargol sobrant.
Amb un últim sospir de desesperació, agafa el llibret d'instruccions que havia llançat a un racó. Allà, a la primera
pàgina, hi apareix un ninotet suec, somrient i relaxat, amb un cronòmetre que marca: "Temps estimat: 1 hora". En Fotomatón
s'ho mira fixament. Després mira el seu "Bråkstup", aquella estructura torta, barroca i trontollant que desafia la dignitat
humana, i torna a mirar el rellotge de la paret.
L’acudit és ell. El ninotet de les instruccions sembla burlar-se de la seva incompetència des del paper. Amb una expressió
de satisfacció irònica —aquella de qui ja ha perdut tota l'esperança i només li queda el riure histèric—, en Fotomatón
decideix que ja n'hi ha prou. El moble potser està mal fet, potser trigarà dues hores més a desmuntar-lo, però per avui,
el "nyap" s'ha convertit en el monument oficial a la seva paciència esgotada.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimecres 21 de gener de 2026
LA RENDICIÓ FINAL
En Fotomatón es mira les mans vermelles de tant lluitar amb la clau Allen. Tres hores de la seva vida
s'han volatilitzat en aquell laberint de fusta que ara ocupa el menjador com un monument al despropòsit.
S'ho mira amb un ull tancat i arriba a una conclusió filosòfica: l'autoestima està molt bé, però la
salut mental encara millor.
Mentre sent com el moble fa un "crec" inquietant des de l'altra punta de la sala, ho té més clar que mai.
S'ha acabat fer de fuster frustrat els dissabtes a la tarda. Ha après la lliçó a cop de "Bråkstup" i cargols
que no van enlloc. La pròxima vegada que li passi pel cap la boja idea de renovar la casa, el pla serà un
altre de molt més senzill i menys perillós per a la seva dignitat.
Ho té decidit: la pròxima vegada que hagi de muntar un moble, el comprarà ja muntat. O, encara millor, que
vingui algú que sàpiga desxifrar jeroglífics suecs en menys d'una hora!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el diumenge 21 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 22 de gener de 2026
DE CARNESTOLTES
Al pròxim carnestoltes, en Fotomatón, apareixerà amb la túnica de bisbe dels organitzadors.
Diu que així les fotos surten “més divines”. I la veritat: entre el flaix i la mitra, ningú
sap si està retratant o beneint la rua.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 29 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 23 de gener de 2026
UN DIA D'INVESTIGASIÓ!
En Fotomatón va anar al laboratori de l’Escola Industrial de Terrassa amb una missió molt simple:
fer quatre fotos i marxar. Però només entrar, els ulls li van brillar més que un flaix nou. Tubs
d’assaig, líquids de colors, màquines que feien bip… Era massa temptador.
Va decidir “ambientar” una foto barrejant dos potets que feien una olor sospitosament química.
El resultat va ser immediat: una escuma verda va començar a sortir com si el laboratori hagués
pres vida pròpia. Els estudiants cridaven, els professors corrien, i ell, enmig del caos, només
deia: Tranquils, que això encara ho puc fotografiar!
Quan finalment van controlar l’experiment desastrós, el laboratori feia olor a menta i desastre
científic. En Fotomatón va marxar orgullós, amb la càmera plena de fotos i la promesa solemne de
no tocar mai més res que faci xup-xup.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dissabte 3 de gener de 2026
TERRASSA - Dissabte 24 de gener de 2026
L’ESCOMBRIAIRE DELS NASSOS
L'HEROI QUE NINGÚ ESPERAVA
A Terrassa tothom coneix l’Home dels Nassos, però l'any passat va apareixer un personatge nou que
ha robat protagonisme sense voler: l’Escombriaire dels Nassos. Va sempre al costat del famós home,
però no per fer-li d’ajudant… sinó per perseguir el cavall que deixa regalets per tota la ciutat.
Amb una escombra a la mà i una paciència digna de sant, l’Escombriaire dels Nassos avança darrere l’animal
com si fos una coreografia improvisada: el cavall deixa, ell recull; el cavall avança, ell sospira; el cavall
torna a deixar, ell mira al cel buscant explicacions.
La canalla el saluda encantada, pensant-se que és un personatge màgic. Els adults, en canvi, li fan un gest
de complicitat, perquè saben que el seu és un ofici de risc. Però ell, orgullós, sempre respon: Algú ho ha de
fer, que si no el 31 de desembre acabem tots patinant!
I així, entre nassos, somriures i alguna femta inoportuna, l’Escombriaire dels Nassos s’ha convertit en el
nou heroi inesperat de Terrassa. Perquè sense ell, la tradició seria molt menys glamurosa… i molt més lliscosa.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el divendres 2 de gener de 2026
TERRASSA - Diumenge 25 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Gener - El cinema mut
Aquest 2026, el projecte "12 mesos, 12 temes" se centra en el cinema. Aquí teniu la meva aportació de gener!
El rodamon cavaller
Charlot (conegut originalment com The Tramp) és, sens dubte, la silueta més reconeixible
de la història del cinema. Creat i interpretat per Charlie Chaplin, aquest personatge és
una paradoxa vivent: un vagabund sense llar que s’esforça per mantenir les maneres
refinades d’un cavaller aristocràtic.
Físicament, Charlot és un collage de peces que no encaixen: porta uns pantalons massa amples
i caiguts, una jaqueta massa estreta i curta, unes sabates enormes i gastades, i un barret
fort (bombí) una mica petit per al seu cap. Tot això, rematat amb un bastó de bambú flexible
i el seu icònic bigoti de raspall. El seu caminar, oscil·lant i obert com el d’un ànec, és
la seva marca registrada.
Però el que fa gran Charlot és la seva ànima. És un personatge solitari i marginal que
s’enfronta a l’adversitat, la gana i l’autoritat policial amb enginy i picardia, però
mai amb maldat. És capaç de fer-nos riure amb les acrobàcies més absurdes i, un minut
després, trencar-nos el cor amb la seva mirada trista i esperançada. Charlot representa
l'etern optimista, el petit individu que, malgrat que el món li giri l'esquena, s'espolsa
la pols de la jaqueta, fa girar el bastó i continua caminant cap a l'horitzó.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dissabte 10 de gener de 2026
TERRASSA - Dilluns 26 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Febrer - El cinema en blanc i negre
He fet els tres primers messos del projecte per adelantat, així els
participants poden veure per on van els trets
Llums, ombres i barrets de copa
El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala,
revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide,
dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava
la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.
Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".
Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera
com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda,
el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava
més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.
L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir,
es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la
tragèdia vista des de la distància d'un somriure.
Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia.
Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 12 de gener de 2026
TERRASSA - Dimarts 27 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Març - Els musicals
I aqui tenim la meva participació de març al projecte 12 Mesos 12 Temes.
El ritme a les venes: L’efecte Grease
El cinema musical és l’art de fer que l’absurd sembli inevitable: que un personatge esclati a cantar enmig del carrer
i que el món, per un instant, tingui sentit. És el gènere que converteix el sentiment en coreografia.
Dins d'aquest univers, "Grease" va ser el terratrèmol que ho va canviar tot. No buscava la perfecció dels ballets clàssics,
sinó l’energia bruta de la joventut. Amb el cuir, la brillantina i l'asfalt, la pel·lícula va treure el musical dels teatres
elegants i el va portar als instituts, als autocines i a les festes de barri.
L'èxit va ser total per una raó senzilla: la química. John Travolta i Olivia Newton-John no només cantaven; personificaven
el xoc entre la innocència i la rebel·lia. Grease va demostrar que un musical podia ser sexi, modern i elèctric, deixant
una banda sonora que, gairebé mig segle després, encara ens obliga a moure els peus només començar a sonar.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 13 de gener de 2026
TERRASSA - Dimecres 28 de gener de 2026
MADAME GLAMOUR
Feu lloc a la Divina: Madame Glamour
Apartseu-vos i claveu el genoll a terra, perquè l'univers Fotomaton s'acaba de vestir de gala. Directament des de ves a
saber quin escenari clandestí de terres llunyanes, ens honra amb la seva presència la Madame Glamour. No és una simple
vedet: és l'huracà del cabaret, una bèstia de l'escenari que menja diamants i escup foc.
El seu art és sagrat, però el seu caràcter és dinamita. Si voleu descobrir el passat tèrbol d'aquesta estrella, d’on dimonis
ha sortit i quin paper pensa jugar en aquesta desventura (que ja us aviso, no serà el de secundària), us toca peregrinar a
l'apartat d'en Fotomaton.
Aneu-hi amb compte i mostreu respecte, que aquesta diva no accepta propines, només adoració absoluta... i potser una mica de gresca!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 15 de gener de 2026
TERRASSA - Dijous 29 de gener de 2026
ENTREVISTA - MADAME GLAMOUR - 1
Fotomatón: Senyores i senyors, s’apaguen els llums de la ciutat però s’encén la màgia. Directament des de la mítica sala de París,
amb més plomes que un paó reial i més classe que tota la Rive Gauche... Aquí la teniu, l'estrella que fa que el Sena
s'aturi per mirar-la: la divina Madame Glamour!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 15 de gener de 2026
TERRASSA - Divendres 30 de gener de 2026
ENTREVISTA - MADAME GLAMOUR - 2
Luna Llena: Madame, benvinguda! Sou l'ànima del Folies Bergère. Teniu el públic als vostres peus només amb un moviment de canell.
Digueu-nos, per a una dona que ha vist passar tota la "bohème" de París... com es manté aquest misteri i aquesta
elegància quan s'apaguen els focus i es treu les pestanyes postisses?
Madame Glamour: Oh, ma chérie Luna... Una diva de debò mai no es treu el misteri, ni tan sols per anar a dormir.
El glamur no és un vestit, és una actitud davant la vida. El Folies Bergère és un temple, i jo soc la seva deessa.
Però digues... has vingut a adorar-me o tens alguna pregunta d'aquelles que fan tremolar el rímel?
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 15 de gener de 2026
TERRASSA - Dissabte 31 de gener de 2026
ENTREVISTA - MADAME GLAMOUR 1 i 2
Escoltant Madame Glamour, entens que l'excel·lència no s'improvisa; es construeix. Però veient-la a ella, a la Diva,
t'adones que hi ha una distinció que no s'aprèn als manuals de protocol. És una precisió quirúrgica en cada gest, una
manera d'omplir el buit que només tenen les escollides. Ella no segueix l'etiqueta, ella és l'etiqueta. Una lliçó
magistral de dignitat que converteix el lluentó en or i el cabaret en un temple.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 26 de gener de 2026
TERRASSA - Diumenge 1 de febrer de 2026
ENTREVISTA - 3
Petita de tamany, sí, però immensa en personalitat. Coqueta, desimbolta i plena de carisma, no necessita fer soroll
per captar totes les mirades. Balla amb la llum, juga amb les ombres i demostra que l’elegància no depèn de la mida,
sinó de l’actitud.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 26 de gener de 2026
TERRASSA - Dilluns 2 de febrer de 2026
ENTREVISTA - 4
Allà on va, omple tot de teranyines. Passadissos, llums, butaques, racons impossibles… tot acaba embolcallat pels seus fils brillants.
Ella no ho fa per molestar: simplement no sap passar desapercebuda. Teixir és la seva manera d’expressar-se, de deixar empremta, de dir
“aquí sóc jo”.
Elegant i excessiva alhora, converteix l'estudi en un mar de fils platejats, tan bell com caòtic. Els tècnics sospiren, però quan ella
apareix, al centre de la seva teranyina, ningú pot apartar la mirada. El desordre es transformava en escenografia, i el problema… en
espectacle.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 26 de gener de 2026
TERRASSA - Dimarts 3 de febrer de 2026
ENTREVISTA - 5
A l'estudi, tan ple de cables i llumetes vermelles, passava una cosa especial. La locutora, acostumada a veus grans i egos encara més grans,
la mirava amb una barreja d’admiració i afecte sincer. Era molt petita, gairebé fràgil, però desprenia un glamur natural, d’aquells que no
s’aprenen ni es compren.
Cada resposta, dita amb veu fina però segura, feia somriure la locutora. No era un amor sorollós ni exagerat, sinó un amor tendre, respectuós,
d’aquells que et fan inclinar una mica el cap i escoltar amb més atenció. Als seus ulls, aquella petita era una estrella: elegant, lluminosa,
única.
I mentre el micròfon enregistrava paraules, el que realment flotava a l’aire era això: una complicitat dolça, un amor discret però brillant,
com el glamur silenciós d’algú petit que omple tota l’habitació
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 26 de gener de 2026
TERRASSA - Dimecres 4 de febrer de 2026
ENTREVISTA - 6
He dibuixat una lupa perquè pugueu gaudir com cal de la nostra estimadíssima Madame Glamour: petita de mida, només d'això!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 26 de gener de 2026
TERRASSA - Dijous 5 de febrer de 2026
ENTREVISTA - 3 a 6
Ja ho aneu veient venir, oi? Els últims dibuixos no van perduts… van directes a un nou còmic amb entrevista inclosa al nou personatge
de l’univers Fotomatón: Madame Glamour, diva en miniatura i estrella en majúscules.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 27 de gener de 2026
TERRASSA - Divendres 6 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR I MARGARIDA
Davant la pregunta de La Lluna Plena sobre com pot conviure una aranya amb una planta carnívora, la resposta és clara i directa:
s’estimen molt, i la Margarida no se la menjaria ni boja.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 27 de gener de 2026
TERRASSA - Dissabte 7 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR I EN FLOC
I amb un gat? Ah, amb un gat la convivència és encara més senzilla… i molt més reveladora. Ella no fa cap esforç especial: simplement existeix.
I això ja és suficient. El gat, convençut que és una criatura independent, misteriosa i indomable, va fent la seva mentre compleix obedientment
tot allò que ella vol. Sense ordres, sense crits, sense mirades amenaçadores. Pura manipulació felina…
En Floc ceu que decideix quan s’acosta, quan marxa, quan dorm. Però no. Dorm on ella vol. S’asseu on ella vol. I quan no ho fa, és perquè ella
li ha permès aquesta petita il·lusió de llibertat. Tot molt democràtic, aparentment.
Així que sí, conviure amb un gat és fàcil: ella mana sense manar, ell obeeix sense saber-ho, i tots dos viuen feliços en aquesta comèdia absurda
on l’únic que no s’ha assabentat de res… és el gat.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 27 de gener de 2026
TERRASSA - Diumenge 8 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR I COMPANYIA
I així és com conviuen tots tres sota el mateix sostre, en una harmonia absolutament discutible però sorprenentment efectiva.
Madame Glamour observa des del seu racó, teixint amb paciència i fent veure que no jutja, tot i que ho fa. En Floc patrulla
la casa amb aires de rei, convençut que controla la situació, mentre és manipulat amb una elegància insultant. I la MArgarida?
Tranquil·la, majestuosa, aparentment innocent… esperant res, menjant poc i governant-ho tot.
Tots governen a l'hora, no hi ha conflictes: hi ha pactes silenciosos, mirades carregades de significat i una convivència basada
en el respecte… o en la por ben gestionada. Ningú es menja ningú, ningú protesta gaire, i tothom sap exactament fins on pot arribar.
Més o menys.
En definitiva, una llar modèlica: una aranya que no molesta, un gat que creu que mana i una planta carnívora que fa veure que no
té gana. Què podria sortir malament?
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Dilluns 9 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - SEDUCTORA
Voleu conèixer una mica més Madame Glamour?
Petita de mida, immensa de presència, capaç de dominar micròfons, gats, aranyes i plantes carnívores sense
despentinar-se ni una fulla. Si us hi acosteu, feu-ho amb respecte… i potser amb una lupa.
Ella es mou amb una gràcia que fa dubtar fins i tot els ulls més crítics. No és grossa, ni ferotge, però cada
moviment seu és calculat, mesurat… captivador. La seva teranyina no només atrapa mosques: atrapa mirades,
silencis i fins i tot voluntats.
A la llum de l’estudi, sembla que tot el món giri al seu voltant. No hi ha presses, ni crits, només ella,
elegant i irresistible, fent que tot sembli un ball coreografiat.
L’aranya seductora no necessita parlar: el seu encant parla per ella, subtil però impossible d’ignorar.
I tots saben, d’alguna manera, que ella és qui realment mana.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Dimarts 10 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - CARISMÀTICA
El seu carisma no es veu, es sent. On ella passa, el món es posa en pausa només per mirar-la.
No és que sigui carismàtica… és que el carisma li fa reverència.
.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Dimecres 11 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - EXUBERANT
Exuberant fins a l’última fibra, sense necessitat d’explicacions,
com només ella sap ser.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Dijous 12 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - MAGNÈTICA
Exuberant. Magnètica. I absolutament impossible d’ignorar.
Exuberant i magnètica: simplement irresistible.
Magnètica i exuberant, tota l’energia del món sembla girar al seu voltant.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Divendres 13 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - ELEGANT
Elegant com només ella sap ser, sense necessitat d’explicacions.
Elegant en cada moviment, cada mirada, cada sospir.
Dibuix fet el dvendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Dissabte 14 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - DESIMBOLTA
Ella és desimbolta en cada moviment: cada gest és un espectacle i cada mirada, un reclam irresistible.
Sense esforç, teixint la seva teranyina de seducció per tot arreu on passa, fins i tot els gats més
presumits queden atrapats en el seu encanteri.
Es desimbolta amb gràcia letal: elegant, seductora i absolutament impossible d’ignorar. Desimboltant-se
com només ella sap fer, converteix un simple racó en un escenari digne d’un musical.
Dibuix fet el divendres 16 de gener de 2026
TERRASSA - Diumenge 15 de febrer de 2026
MADAME GLAMOUR - AIXÍ ÉS ELLA
Exuberant, magnètica, elegant, seductora, captivadora, irresistible, petita però majestuosa, amb un punt letal i
una malícia gamberra, l’aranya vedette es desimbolta i transforma qualsevol espai en el seu escenari personal.
Quan apareix, de cop, tot canvia. Es mou amb una gràcia que sembla coreografiada, seductora fins a l’última fibra,
captivadora i absolutament irresistible. Petita, però majestuosa, domina l’espai amb la precisió d’un rellotge suís
i la subtil letalitat d’una diva que sap exactament què fa.
Cada gest seu és un petit acte de màgia: la manera com gira una pota, com inclina el cap, com llança una ullada…
tot està calculat amb precisió hipnòtica, i tot queda atrapat en la seva teranyina invisible de fascinació. Fins
i tot el gat més presumit i la planta carnívora més pacient no poden evitar quedar atrapats per la seva presència.
Quan ella es desimbolta, l’aire mateix sembla més dens, el temps es ralentitza i qualsevol racó es converteix en escenari.
No crida, no obliga… simplement hi és, i tot el que l’envolta segueix el seu ritme. A l'Univers Fotomatón, ningú mana tant
com Madame Glamour: la reina diminuta que transforma el caos en espectacle.
Dibuix fet el dimecres 28 de gener de 2026
TERRASSA - Dilluns 16 de febrer de 2026
LA DISCO A CASA
Una tarda qualsevol, en Fotomatón decideix que no cal sortir de casa per muntar un bon sarau: amb dos altaveus grossos,
una bola disco improvisada i música a tot drap, el menjador es transforma en pista de ball oficial. Braços enlaire, ulls
fora d’òrbita i saltant com si fossin les tres de la matinada… encara que siguin les set de la tarda.
Al seu costat, en Floc balla sense complexos, amb la cua marcant el ritme i cara de “aquesta és la meva cançó!”. Mentrestant,
Margarida —que normalment és discreta i silenciosa— s’ha animat tant que sembla que estigui rient maliciosament, com si pensés:
“Jo també sé moure les fulles”.
Les notes musicals volen per l’aire, la bola disco brilla amb orgull i Madam Glamour diu “Ouh là là, le disco!”, perquè quan
la festa és bona, ella és la primera!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 29 de gener de 2026
TERRASSA - Dimarts 17 de febrer de 2026
L'ART A CASA
Gran Sidral a casa d'en Fotomaton
En Fotomaton, 50% barba, 40% ulleres de cul de got i 10% ganes de cremar el saló de casa en nom de l’expressió creativa.
Mireu-lo, amb aquella cara de felicitat de qui acaba de descobrir que el groc llimona combina de conya amb el caos mental.
Amb Floc, el Gat Passota assegut al tamboret com si fos el jutge del MasterChef de les pintures. Està d'esquena perquè, sincerament,
no pot aguantar la vergonya aliena de veure com el seu humà confon "art modern" amb "embrutar-ho tot". Està esperant el moment precís
per clavar les ungles a la tela i fer-ne un "remix".
La Margarida a l’esquerra, amb una cara de mala llet que espanta. Està clar que no li han donat aigua en tres setmanes i s’està
plantejant seriosament si la cama d’en Fotomaton és comestible. Té un ull posat en el cavallet i l'altre en la jugular de l'artista.
I Madame Glamour, l’Aranya Okupa (això que no ho senti), allà dalt, a la teranyina, hi ha una aranya que és la que realment mana.
Ha teixit una xarxa sobre el sol per si de cas la llum molesta al seu "esclau" barbut mentre perpetra aquest arc de Sant Martí
que sembla un anunci de gominoles caducades.
El fons, una ratllada total!
Un cel blau era massa "mainstream" i ha fotut un arc de Sant Martí psicodèlic que et deixa les retines tremolant.
I la tela? Què m’en dieu de la pintura? Ha pintat una "e" taronja gegant. Potser volia escriure "Ets un geni", però
s’ha cansat a la primera lletra perquè ha vist que la paleta tenia colors més divertits per barrejar.
Conclusió: Entre el gat que passa de tot, la planta que té gana de carn humana i en Fotomaton que va més "on fire"
que un extintor en una barbacoa, aquesta casa és una bomba de rellotgeria creativa.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el divendres 30 de gener de 2026
TERRASSA - Dimecres 18 de febrer de 2026
BANYET A CASA
Això ja no és un bany, és una declaració de guerra termal. En Fotomaton ha decidit que el concepte
d’intimitat està sobrevalorat i ha muntat una pool party on ningú ha estat convidat voluntàriament.
Aquí tenim el descontrol total en una banyera de color lila (segurament perquè s'hi ha rentat els peus després de trepitjar
tota la pintura del quadre anterior):
En Fotomaton (L'Atleta del Sabó): Mireu-lo, allà dalt amb el braç aixecat com si hagués guanyat una medalla d'or en
"higiene qüestionable". Porta un gorret de bany blau que li fa el cap com un xampinyó i les ulleres posades, perquè
és vital veure en alta definició com el teu gat et vol assassinar. Està cantant, segurament un hit de Radiohead o
una cançó de bressol per a psicòpates.
En Floc (En plena crisi existencial): Té una cara de "He vist coses que vosaltres els humans no creuríeu". Està tan
traumatitzat que se li han quedat les pupil·les com a pilotes de bàsquet. Està levitant sobre les bombolles de sabó
intentant decidir si es mor d'higiene o si fa servir l'esquena de l'amo com a rascador d'emergència.
La Margarida (El Drac de la Dutxa): Està rebent el raig d'aigua directe al cap amb una expressió de pur fàstic. Sembla
que estigui murmurant: "Si em tornes a fotre sabó als pètals, aquesta nit dormireu amb un ull obert i jo soparé carn de
barbut".
Madame Glamour ("Voyeur"): Penjada de la dutxa com si fos una operadora de càmera de Gran Hermano, deixant anar un
"Ouh là là!". Ella és l'única que sap que això acabarà amb el lavabo inundat i en Fotomaton a urgències per una urpada
a la jugular.
El "Bitxo" Submarí: Al peu del cartell apareix una mena de periscopi taronja. És l'espia de la comunitat de veïns? O
potser és l'única neurona sensata que li queda a l'artista, intentant fugir del bany abans que sigui massa tard?
Si et penses que el teu bany és petit, recorda que en Fotomaton hi fica un gat, una planta carnívora i un ego de la mida
d'un piano. Aquella taca negra de sota la banyera no és ombra, és el pacte amb el diable que ha hagut de fer per no morir
ofegat per un mixet cabrejat.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el diumenge 1 de febrer de 2026
TERRASSA - Dijous 19 de febrer de 2026
AL JARDÍ
Sembla que en Fotomaton ha decidit que el medi ambient no havia patit prou amb els seus quadres i el seu bany de color lila.
Ara ha sortit a l'exterior per fer veure que sap què és la fotosíntesi, però l'únic que fa créixer és el perill de sinistre total.
En Fotomaton (El "Killer" de la Clorofil·la): El tenim, vestit amb un peto taronja de seguretat vial, segurament perquè les abelles el
puguin localitzar i atacar amb precisió quirúrgica. Està agenollat a la terra amb una paleta a la mà, intentant convèncer-nos que sap
distingir una mala herba d'una planta cara.
Margarida (La Puta Ama): Mira-la, allà dreta amb una cara de fàstic monumental. Té clar que si depèn d'en Fotomaton per sobreviure,
demà mateix serà compost orgànic. S’ho mira tot amb un aire de "no em toquis els pètals o et clavo una punxa allà on no arriba el sol".
En Floc (L'Ostatge Taronja): El gat ja no sap si és un felí o un objecte de decoració. Ara el fan posar aguantant una flor amb una pota,
com si fos una mena de cambrer de jardí de baix cost. Té els ulls com a plats perquè sap perfectament que, en qualsevol moment, l'amo li
pot fotre un cop de pala sense voler. O potser perque el dibuixant no els sap fer d'una altre manera!
Per sobre de la caseta de fusta treu el cap el mateix ésser taronja misteriós que ja ens vigilava mentre el barbut es banyava. Té la mirada
fixa en el cogote d'en Fotomaton; té tota la pinta de ser el que realment controla el negoci de tràfic de llavors il·legals.
Fixeu-vos en el test d'on surt la planta gran: és tan petit que les arrels deuen estar fent un Tetris allà dins per no explotar. I al davant,
tenim quatre flors plantades en una mena de pastís de fang que sembla el resultat d'una indigestió botànica. Un sol groc canari que ocupa mig
cel, clar que sí, perquè a Can Fotomaton o es fa tot a lo gran o no es fa. Entre el sol gegant que amenaça amb desintegrar l'atmosfera i en
Fotomaton jugant a ser pagès, aquest jardí és l'avantsala d'una catàstrofe ecològica de proporcions èpiques.
Sembla que el bany anterior no ha servit de gaire, perquè en Fotomaton ja està de genolls al fang. Un cicle sense fi de brutícia i aigua lila.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 3 de febrer de 2026
TERRASSA - Divendres 20 de febrer de 2026
TARDA DE SOFA
Després de fer el ridícul pintant, gairebé ofegar el gat a la banyera i assassinar vuit tipus de flors diferents al jardí,
en Fotomaton ha decidit que el món ja ha patit prou. S’ha llançat al sofà com un sac de patates amb ulleres, però la seva
tropa no el pensa deixar sol ni per un segon.
En Fotomaton (El Rei del Comando): Assegut amb els texans i la samarreta blava, amb cara de qui no sap si s'ha deixat el gas
obert o si simplement ha perdut la dignitat a la banyera lila. Té els ulls com a plats i una expressió de xoc post-traumàtic
de qui ha vist el futur i el futur és un gat cabrejat.
La Margarida (La "Killer" del Saló): S’ha plantat just al mig del sofà, entre l'amo i el gat, marcant territori. Té una cara
de "soc l'única que té un pèl de cervell aquí dins" i unes fulles que semblen ganivets preparats per tallar el pernil... o
el comandament a distància.
En Floc (El Vigilant de la Platja): El gat ja no es fia de ningú. Després de la tortura aquàtica, s'ha quedat clavat al sofà
amb la mirada fixa en l'horitzó (o en la següent possible amenaça), esperant el moment oportú per fugir d'aquella casa de bojos.
Madame Glamour: La nostra amiga vuit-potes està penjada d'una làmpada que té més teranyines que la casa de Dràcula. I, com que
és una aranya amb ínfules de grandesa, ens deixa anar la seva crítica en un francès de Google Translate: "Ouh là là! Un après-midi
canapé et plaid". Segur que s'està pixant de riure de l'estat lamentable d'en Fotomaton.
Higiene Zero: Fixeu-vos amb la teranyina gegant que penja del sostre. Entre que en Fotomaton no n'encerta ni una al jardí i que
el bany el fa servir per torturar gats, la pols s'està apoderant del saló.
El sol gegant, el mateix que els vigilava a la banyera i al jardí, ara treu el nas per la finestra per riure's d'aquesta "Tarda de Sofà".
Algú s'ha fixat en el cartell de "FOTOMATON"? Hi ha el mateix bitxo taronja treient el cap per sota de la "A". Està clar que és el
propietari real del pis que està esperant que tots tres palmin per heretar la tele. En Fotomaton intenta descansar, però està atrapat
en un sandvitx de planta psicòpata i gat paranoic sota la supervisió d'una aranya francesa. Un diumenge qualsevol a Can Fotomaton.
Tornar a l'inici.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Pujada el dissabte 21 de febrer de 2026
- Apartat - Jaume Olivet - Fotomatón
- Apartat - Jaume Olivet - Dibuix
- El meu CV - FOTO Jaume Olivet.
- Tornar a l'inici.
Contador:
FOTOMATÓN
Galeria 4 - Benvinguda Madame Glamour.
Arrenca la quarta galeria de desventures del nostre estimat Fotomatón…
20 dibuixos més, del 61 al 80, ni més ni menys!
I atenció, perquè en aquesta galeria per fi coneixem Madame Glamour. Sí, sí:
tot i que ja ha sortit un fotimer de vegades, aquesta és la primera vegada
que descobrim qui és de debò. Misteri resolt… o potser no tant.
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he penjat…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Galeria 4 - Benvinguda Madame Glamour.
Arrenca la quarta galeria de desventures del nostre estimat Fotomatón…
20 dibuixos més, del 61 al 80, ni més ni menys!
I atenció, perquè en aquesta galeria per fi coneixem Madame Glamour. Sí, sí:
tot i que ja ha sortit un fotimer de vegades, aquesta és la primera vegada
que descobrim qui és de debò. Misteri resolt… o potser no tant.
TOTS ELS DIBUIXOS D'AQUESTA GALERIA
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he penjat…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Si et ve de gust, pots clicar damunt del dibuix per llegir l’explicació que li he penjat…
Però jo et convido a fer una altra cosa: baixa la galeria com qui remena calaixos vells,
sense pressa i amb curiositat. Així aniràs descobrint el personatge tal com ha anat brollant
del llapis — amb les seves dèries, les seves fílies i, evidentment, les seves glorioses
tonteries!
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 8 de gener de 2026
A l'entrevista de ràdio, les llums brillaven intensament sobre la taula, on la locutora,
amb un somriure radiant, es va inclinar cap endavant. "Benvinguts de nou, estimats oients,
al nostre programa 'La Nit Nerviosa", va dir amb un to melodiós.
Al davant seu hi havia dos convidats inusuals. Un gat taronga de pèl curt, amb un aire de
dignitat felina, ronronava satisfet mentre la mà de la locutora li rascava suaument. El
gat tancava els ulls en pur èxtasi, gaudint de l'atenció.
Però, en un test elegant, hi havia la Margarida atrapamosques i altres coses, amb les seves
mandíbules obertes lleugerament. Mentre el gat rebia totes les carantoines, ella es va inclinar
lleugerament, com si estigués intentant cridar l'atenció. Els seus "dents" es van tancar i obrir
amb un lleuger espetec, un so que ningú a l'estudi, excepte potser el micròfon hipersensible,
va notar.
La locutora va riure. "Sembla que el nostre convidat felí s'està divertint molt avui", va dir,
sense adonar-se de la mirada gelosa que la planta li llançava des de l'altre costat de la taula.
La Margarida semblava estar pensant: "Per què ell i no jo? També puc ser adorable... d'una manera
terrorífica".
Aquí teniu la imatge.
Tornar a l'inici.
A l'entrevista de ràdio, les llums brillaven intensament sobre la taula, on la locutora,
amb un somriure radiant, es va inclinar cap endavant. "Benvinguts de nou, estimats oients,
al nostre programa 'La Nit Nerviosa", va dir amb un to melodiós.
Al davant seu hi havia dos convidats inusuals. Un gat taronga de pèl curt, amb un aire de
dignitat felina, ronronava satisfet mentre la mà de la locutora li rascava suaument. El
gat tancava els ulls en pur èxtasi, gaudint de l'atenció.
Però, en un test elegant, hi havia la Margarida atrapamosques i altres coses, amb les seves
mandíbules obertes lleugerament. Mentre el gat rebia totes les carantoines, ella es va inclinar
lleugerament, com si estigués intentant cridar l'atenció. Els seus "dents" es van tancar i obrir
amb un lleuger espetec, un so que ningú a l'estudi, excepte potser el micròfon hipersensible,
va notar.
La locutora va riure. "Sembla que el nostre convidat felí s'està divertint molt avui", va dir,
sense adonar-se de la mirada gelosa que la planta li llançava des de l'altre costat de la taula.
La Margarida semblava estar pensant: "Per què ell i no jo? També puc ser adorable... d'una manera
terrorífica".
Aquí teniu la imatge.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 9 de gener de 2026
La Luna Llena, la nostre locutora preferida, amb un somriure radiant i ara amb els auriculars ben posats,
va girar tota la seva atenció cap a la Margarida. "I ara, passem al nostre següent convidat!", va anunciar
amb un entusiasme que faria que qualsevol flor es ruboritzés. Va allargar un dit amb delicadesa i va
començar a acariciar-la suaument. La Margarida, que fins feia un moment es lamentava, va tancar lleugerament
les seves "mandíbules" amb una expressió de pura satisfacció, com si estigués ronronant amb les seves pròpies
fulles.
Però al costat, en Floc, que abans havia estat el centre d'atenció, ara estava assegut amb una expressió que
només un felí traït podia tenir. Les seves orelles estaven lleugerament aplanades, els ulls entornats i la cua,
que normalment era un signe de felicitat, ara es movia amb un tic irritable. Era evident que el canvi d'atenció
no li havia agradat gens ni mica. Podries gairebé sentir el seu pensament felí: "Un moment... On són les meves
carantoines? Això no pot ser... Sóc el rei d'aquesta jungla de l'estudi!". Semblava estar preparant un pla de
venjança elaborat, possiblement implicant una sèrie de caigudes "accidentals" de micròfons o una pila de
"regals" indesitjables a la cadira de la locutora. La guerra pel protagonisme estava servida!
Tornar a l'inici.
La Luna Llena, la nostre locutora preferida, amb un somriure radiant i ara amb els auriculars ben posats,
va girar tota la seva atenció cap a la Margarida. "I ara, passem al nostre següent convidat!", va anunciar
amb un entusiasme que faria que qualsevol flor es ruboritzés. Va allargar un dit amb delicadesa i va
començar a acariciar-la suaument. La Margarida, que fins feia un moment es lamentava, va tancar lleugerament
les seves "mandíbules" amb una expressió de pura satisfacció, com si estigués ronronant amb les seves pròpies
fulles.
Però al costat, en Floc, que abans havia estat el centre d'atenció, ara estava assegut amb una expressió que
només un felí traït podia tenir. Les seves orelles estaven lleugerament aplanades, els ulls entornats i la cua,
que normalment era un signe de felicitat, ara es movia amb un tic irritable. Era evident que el canvi d'atenció
no li havia agradat gens ni mica. Podries gairebé sentir el seu pensament felí: "Un moment... On són les meves
carantoines? Això no pot ser... Sóc el rei d'aquesta jungla de l'estudi!". Semblava estar preparant un pla de
venjança elaborat, possiblement implicant una sèrie de caigudes "accidentals" de micròfons o una pila de
"regals" indesitjables a la cadira de la locutora. La guerra pel protagonisme estava servida!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 1 de desembre de 2025
TERRASSA - Dissabte 10 de gener de 2026
L'estudi de ràdio, habitualment un refugi de calma i professionalitat, s'havia convertit en un camp
de mines emocional. La Luna mantenia un somriure fix, gairebé congelat, mentre sentia com la suor
freda li baixava per l'esquena. Havia acceptat el repte de fer un programa "experimental", però en
aquell precís instant es preguntava si no perdut el judici.
En Floc havia passat de ser una bola de pèl adorable a una estàtua de pur ressentiment. La seva mirada,
clavada en ella, era un retret silenciós però eixordador: "M'has canviat per un vegetal amb dents?".
La Luna evitava mirar-lo directament, tement que si feia contacte visual, el gat saltaria sobre la taula
i provocaria un desastre tècnic de proporcions èpiques.
A l'altre costat, la planta Margarida semblava haver entès el concepte de "protagonisme" massa bé.
Cada vegada que la Luna l'acariciava amb un dit tremolós, ella s'estirava cap a ella amb una fam
d'atenció que fregava el perill biològic. La Luna començava a dubtar de si aquells moviments eren
mostres d'afecte o si la planta estava mesurant el gruix del seu dit per berenar.
Tornar a l'inici.
L'estudi de ràdio, habitualment un refugi de calma i professionalitat, s'havia convertit en un camp
de mines emocional. La Luna mantenia un somriure fix, gairebé congelat, mentre sentia com la suor
freda li baixava per l'esquena. Havia acceptat el repte de fer un programa "experimental", però en
aquell precís instant es preguntava si no perdut el judici.
En Floc havia passat de ser una bola de pèl adorable a una estàtua de pur ressentiment. La seva mirada,
clavada en ella, era un retret silenciós però eixordador: "M'has canviat per un vegetal amb dents?".
La Luna evitava mirar-lo directament, tement que si feia contacte visual, el gat saltaria sobre la taula
i provocaria un desastre tècnic de proporcions èpiques.
A l'altre costat, la planta Margarida semblava haver entès el concepte de "protagonisme" massa bé.
Cada vegada que la Luna l'acariciava amb un dit tremolós, ella s'estirava cap a ella amb una fam
d'atenció que fregava el perill biològic. La Luna començava a dubtar de si aquells moviments eren
mostres d'afecte o si la planta estava mesurant el gruix del seu dit per berenar.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Diumenge 11 de gener de 2026
Jo ja ho deia..."
En Fotomatón havia advertit a la producció que posar el Floc i la Margarida a la mateixa
taula era com barrejar dinamita amb un llumí. "No és bona idea, de debò", els havia dit
per correu, per telèfon i en persona. Però els productors només veien el potencial de likes
a Instagram. Ara, veient com el Floc bufava a la planta i com la Luna començava a suar, en
Fotomatón només podia sospirar. —Ja t'ho deia jo, Luna... però es veu que ningú escolta
l'amo dels monstres fins que és massa tard.
Tornar a l'inici.
Jo ja ho deia..."
En Fotomatón havia advertit a la producció que posar el Floc i la Margarida a la mateixa
taula era com barrejar dinamita amb un llumí. "No és bona idea, de debò", els havia dit
per correu, per telèfon i en persona. Però els productors només veien el potencial de likes
a Instagram. Ara, veient com el Floc bufava a la planta i com la Luna començava a suar, en
Fotomatón només podia sospirar. —Ja t'ho deia jo, Luna... però es veu que ningú escolta
l'amo dels monstres fins que és massa tard.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dilluns 12 de gener de 2026
"Això explotarà!"
De cop, el Floc va encongir les potes, preparant-se per saltar, i la Margarida
va obrir les seves trampes més del que el Fotomatón havia vist mai, gairebé com
si intentés mossegar el micro. El Fotomatón es va aixecar de la cadira d'un salt,
amb els ulls com a plats. "No, Floc, no!", va cridar, oblidant que l'estudi estava
insonoritzat. Va començar a colpejar el vidre frenèticament amb les claus de casa.
Si el gat saltava sobre la planta, o pitjor, sobre la cara de la locutora,
l'assegurança no cobriria ni les flors del funeral. Era el caos absolut en silenci.
Tornar a l'inici.
"Això explotarà!"
De cop, el Floc va encongir les potes, preparant-se per saltar, i la Margarida
va obrir les seves trampes més del que el Fotomatón havia vist mai, gairebé com
si intentés mossegar el micro. El Fotomatón es va aixecar de la cadira d'un salt,
amb els ulls com a plats. "No, Floc, no!", va cridar, oblidant que l'estudi estava
insonoritzat. Va començar a colpejar el vidre frenèticament amb les claus de casa.
Si el gat saltava sobre la planta, o pitjor, sobre la cara de la locutora,
l'assegurança no cobriria ni les flors del funeral. Era el caos absolut en silenci.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimarts 13 de gener de 2026
El mal de cap: "Per què m'he prestat a això?"
Deu minuts després, la situació seguia bloquejada en un duel de mirades i miols amenaçadors.
Fotomatón va deixar caure el cap sobre la taula de control, sentint una punxada rítmica rere
els ulls. El tècnic de so el mirava amb cara de pocs amics perquè el gat havia tirat un got
d'aigua sobre els cables. —Mai més —murmurava per sota del braç—. La pròxima vegada que em
demanin una entrevista "divertida", portaré un peix de colors. Un de plàstic. Quins mal de
cap, mare meva...
Tornar a l'inici.
El mal de cap: "Per què m'he prestat a això?"
Deu minuts després, la situació seguia bloquejada en un duel de mirades i miols amenaçadors.
Fotomatón va deixar caure el cap sobre la taula de control, sentint una punxada rítmica rere
els ulls. El tècnic de so el mirava amb cara de pocs amics perquè el gat havia tirat un got
d'aigua sobre els cables. —Mai més —murmurava per sota del braç—. La pròxima vegada que em
demanin una entrevista "divertida", portaré un peix de colors. Un de plàstic. Quins mal de
cap, mare meva...
Tornar a l'inici.
Deu minuts després, la situació seguia bloquejada en un duel de mirades i miols amenaçadors.
Fotomatón va deixar caure el cap sobre la taula de control, sentint una punxada rítmica rere
els ulls. El tècnic de so el mirava amb cara de pocs amics perquè el gat havia tirat un got
d'aigua sobre els cables. —Mai més —murmurava per sota del braç—. La pròxima vegada que em
demanin una entrevista "divertida", portaré un peix de colors. Un de plàstic. Quins mal de
cap, mare meva...
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimecres 14 de gener de 2026
"Tenia tota la raó!"
De sobte, el Fotomatón va canviar el xip. Va veure la cara de terror pur de la locutora quan
la planta va intentar "caçar" el serrell de la dona mentre el gat li robava el guió de la taula.
Era tan absurd que no va poder evitar-ho: va deixar anar una riallada que es va sentir a tot el
passadís. Va treure el mòbil i va començar a gravar la desfeta. —És boníssim! —deia entre rialles—.
Us ho vaig dir, us ho vaig avisar mil vegades! Mònica, la teva cara de pànic sortirà a tots els
mems de demà! Tenia raó i és encara millor del que m'esperava!
Tornar a l'inici.
"Tenia tota la raó!"
De sobte, el Fotomatón va canviar el xip. Va veure la cara de terror pur de la locutora quan
la planta va intentar "caçar" el serrell de la dona mentre el gat li robava el guió de la taula.
Era tan absurd que no va poder evitar-ho: va deixar anar una riallada que es va sentir a tot el
passadís. Va treure el mòbil i va començar a gravar la desfeta. —És boníssim! —deia entre rialles—.
Us ho vaig dir, us ho vaig avisar mil vegades! Mònica, la teva cara de pànic sortirà a tots els
mems de demà! Tenia raó i és encara millor del que m'esperava!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dimarts 2 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 15 de gener de 2026
Aquí teniu els quatre retratos que vaig fer servir per donar el toc final al quart còmic.
El personatge té raó... perquè jo en tinc més!
Tornar a l'inici.
Aquí teniu els quatre retratos que vaig fer servir per donar el toc final al quart còmic.
El personatge té raó... perquè jo en tinc més!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 16 de gener de 2026
Caos digital i fotos voladores
En Fotomatón, fotògraf d'ànima i caos organitzat, es va reclinar a la cadira, amb els ulls injectats en sang
però un somriure murri. Davant seu, la pantalla de l'ordinador brillava amb una intensitat quasi sobrenatural.
No era una pantalla qualsevol; era un portal interdimensional ple de pixels, on cada racó cridava "FOTO!".
El seu escriptori, una excavació arqueològica de tasses de cafè buides, cables enredats i objectius de càmera
com escultures abstractes, era l'epicentre del desastre. Feia hores que intentava organitzar aquella marabunta
digital de retrats, paisatges i fotos de gats amb ulleres.
"Vinga, organitza això!", es deia a si mateix mentre feia clic compulsivament. Però l'ordinador ja no podia més.
El processador roncava com un drac amb indigestió, i la targeta gràfica amenaçava amb suïcidar-se. De sobte, una
cosa va començar a passar.
Primer va ser una petita imatge d'un gos amb un barret de sol, que va aparèixer de cop a la cantonada de la pantalla.
Després, un retrat artístic d'una pera va fer un petit salt. En Fotomatón va parpellejar. No, no era el cansament.
Una foto d'un núvol amb forma de conill va sortir de la pantalla amb un suau "pop!" i va planar un instant abans de
caure sobre la seva tassa de cafè.
Llavors, es va despertar!
Tornar a l'inici.
Caos digital i fotos voladores
En Fotomatón, fotògraf d'ànima i caos organitzat, es va reclinar a la cadira, amb els ulls injectats en sang
però un somriure murri. Davant seu, la pantalla de l'ordinador brillava amb una intensitat quasi sobrenatural.
No era una pantalla qualsevol; era un portal interdimensional ple de pixels, on cada racó cridava "FOTO!".
El seu escriptori, una excavació arqueològica de tasses de cafè buides, cables enredats i objectius de càmera
com escultures abstractes, era l'epicentre del desastre. Feia hores que intentava organitzar aquella marabunta
digital de retrats, paisatges i fotos de gats amb ulleres.
"Vinga, organitza això!", es deia a si mateix mentre feia clic compulsivament. Però l'ordinador ja no podia més.
El processador roncava com un drac amb indigestió, i la targeta gràfica amenaçava amb suïcidar-se. De sobte, una
cosa va començar a passar.
Primer va ser una petita imatge d'un gos amb un barret de sol, que va aparèixer de cop a la cantonada de la pantalla.
Després, un retrat artístic d'una pera va fer un petit salt. En Fotomatón va parpellejar. No, no era el cansament.
Una foto d'un núvol amb forma de conill va sortir de la pantalla amb un suau "pop!" i va planar un instant abans de
caure sobre la seva tassa de cafè.
Llavors, es va despertar!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dissabte 17 de gener de 2026
EL PAQUET ARRIBA A CASA
En Fotomatón, amb una expressió entre la il·lusió i la por ancestral, rep una caixa colossal, sembla haver
viatjat des d'una altra dimensió per habitar la seva sala. Pesa com un elefant afàsic i fa un soroll sospitós
quan la recolza a terra. Els seus braços, tot i ser elàstics, estan a punt de desencaixar-se. La mirada d'en
Fotomatón és un poema: "Això serà divertit... o la fi dels meus dies com a ésser pensant." Un petit rètol a
la caixa, quasi imperceptible, diu: "BRÅKSTUP. Nivell de dificultat: Expert en física quàntica amb màster en
origami." La seva expressió, malgrat el somriure forçat, ja denota el principi d'una aventura èpica, o d'una
batalla perduda abans de començar.
Tornar a l'inici.
EL PAQUET ARRIBA A CASA
En Fotomatón, amb una expressió entre la il·lusió i la por ancestral, rep una caixa colossal, sembla haver
viatjat des d'una altra dimensió per habitar la seva sala. Pesa com un elefant afàsic i fa un soroll sospitós
quan la recolza a terra. Els seus braços, tot i ser elàstics, estan a punt de desencaixar-se. La mirada d'en
Fotomatón és un poema: "Això serà divertit... o la fi dels meus dies com a ésser pensant." Un petit rètol a
la caixa, quasi imperceptible, diu: "BRÅKSTUP. Nivell de dificultat: Expert en física quàntica amb màster en
origami." La seva expressió, malgrat el somriure forçat, ja denota el principi d'una aventura èpica, o d'una
batalla perduda abans de començar.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Diumenge 18 de gener de 2026
EL PAQUET NO ESTÀ BUIT!
Amb el cor bategant a un ritme de "clic-clic-clic" (el seu equivalent a la taquicàrdia), en Fotomatón va començar
l'operació "Desembolica el BRÅKSTUP". Un cop va aconseguir obrir la tapa, amb un esforç digne d'un halterofílic,
la seva expressió es va transformar. Dins de la caixa, com un cofre del tresor, no hi havia només peces de fusta
i cargols, sinó també un petit set d'eines brillants, com un martell en miniatura, una clau Allen amb aires de
grandesa i, oh glòria!, unes instruccions. Però no unes instruccions qualsevol. Eren un desplegable gegant amb
dibuixos clars, fletxes que indicaven el camí de la il·luminació i, el millor de tot, cap paraula.
Absolutament cap, millor, ell no sap suec!!!.
Tornar a l'inici.
EL PAQUET NO ESTÀ BUIT!
Amb el cor bategant a un ritme de "clic-clic-clic" (el seu equivalent a la taquicàrdia), en Fotomatón va començar
l'operació "Desembolica el BRÅKSTUP". Un cop va aconseguir obrir la tapa, amb un esforç digne d'un halterofílic,
la seva expressió es va transformar. Dins de la caixa, com un cofre del tresor, no hi havia només peces de fusta
i cargols, sinó també un petit set d'eines brillants, com un martell en miniatura, una clau Allen amb aires de
grandesa i, oh glòria!, unes instruccions. Però no unes instruccions qualsevol. Eren un desplegable gegant amb
dibuixos clars, fletxes que indicaven el camí de la il·luminació i, el millor de tot, cap paraula.
Absolutament cap, millor, ell no sap suec!!!.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dilluns 19 de gener de 2026
UNA MICA TORT
En Fotomatón s'aixeca i fa tres passes enrere per admirar la seva creació. Sí, les peces han encaixat a pressió,
però el resultat és... inquietant. El Bråkstup ha cobrat una vida pròpia i gens elegant. Té una "mala hechura"
que fa mal a la vista: una prestatgeria que sembla que tingui escoliosi, amb un angle d'inclinació que desafia
totes les lleis de la gravetat.
En lloc de la sobrietat sueca, el moble ha quedat amb unes formes ondulades i estranyes, com si les fustes
s'haguessin marejat durant el muntatge. Sembla un moble barroc, però dels dolents, d'aquells que fan por de
tocar per si se't cauen al damunt. Està tort, balder i clarament "mal parit".
En Fotomatón es rasca la tija amb la clau Allen, amb una expressió de profunda confusió. Les peces han entrat,
sí, però el moble té un aspecte tan inestable i estrafolari que més que una prestatgeria sembla una atracció
de fira abandonada. "D’encaixar, encaixa...", pensa ell mentre veu com una balda vibra sense que ningú la toqui,
"...però potser hauria d'haver mirat el dibuix del dret".
Tornar a l'inici.
UNA MICA TORT
En Fotomatón s'aixeca i fa tres passes enrere per admirar la seva creació. Sí, les peces han encaixat a pressió,
però el resultat és... inquietant. El Bråkstup ha cobrat una vida pròpia i gens elegant. Té una "mala hechura"
que fa mal a la vista: una prestatgeria que sembla que tingui escoliosi, amb un angle d'inclinació que desafia
totes les lleis de la gravetat.
En lloc de la sobrietat sueca, el moble ha quedat amb unes formes ondulades i estranyes, com si les fustes
s'haguessin marejat durant el muntatge. Sembla un moble barroc, però dels dolents, d'aquells que fan por de
tocar per si se't cauen al damunt. Està tort, balder i clarament "mal parit".
En Fotomatón es rasca la tija amb la clau Allen, amb una expressió de profunda confusió. Les peces han entrat,
sí, però el moble té un aspecte tan inestable i estrafolari que més que una prestatgeria sembla una atracció
de fira abandonada. "D’encaixar, encaixa...", pensa ell mentre veu com una balda vibra sense que ningú la toqui,
"...però potser hauria d'haver mirat el dibuix del dret".
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimarts 20 de gener de 2026
LA DERROTA DEL RELLOTGE
En Fotomatón està derrotat. Han passat tres hores —tres hores de suor, tàctiques fallides i un vocabulari de renecs
que ni ell mateix sabia que tenia— des que va obrir la maleïda caixa. Té els dits marcats per la clau Allen, el cabell
despentinat pel neguit i la mirada perduda d'aquell qui ha vist l'abisme i l'abisme li ha tornat la mirada en forma de
cargol sobrant.
Amb un últim sospir de desesperació, agafa el llibret d'instruccions que havia llançat a un racó. Allà, a la primera
pàgina, hi apareix un ninotet suec, somrient i relaxat, amb un cronòmetre que marca: "Temps estimat: 1 hora". En Fotomatón
s'ho mira fixament. Després mira el seu "Bråkstup", aquella estructura torta, barroca i trontollant que desafia la dignitat
humana, i torna a mirar el rellotge de la paret.
L’acudit és ell. El ninotet de les instruccions sembla burlar-se de la seva incompetència des del paper. Amb una expressió
de satisfacció irònica —aquella de qui ja ha perdut tota l'esperança i només li queda el riure histèric—, en Fotomatón
decideix que ja n'hi ha prou. El moble potser està mal fet, potser trigarà dues hores més a desmuntar-lo, però per avui,
el "nyap" s'ha convertit en el monument oficial a la seva paciència esgotada.
Tornar a l'inici.
LA DERROTA DEL RELLOTGE
En Fotomatón està derrotat. Han passat tres hores —tres hores de suor, tàctiques fallides i un vocabulari de renecs
que ni ell mateix sabia que tenia— des que va obrir la maleïda caixa. Té els dits marcats per la clau Allen, el cabell
despentinat pel neguit i la mirada perduda d'aquell qui ha vist l'abisme i l'abisme li ha tornat la mirada en forma de
cargol sobrant.
Amb un últim sospir de desesperació, agafa el llibret d'instruccions que havia llançat a un racó. Allà, a la primera
pàgina, hi apareix un ninotet suec, somrient i relaxat, amb un cronòmetre que marca: "Temps estimat: 1 hora". En Fotomatón
s'ho mira fixament. Després mira el seu "Bråkstup", aquella estructura torta, barroca i trontollant que desafia la dignitat
humana, i torna a mirar el rellotge de la paret.
L’acudit és ell. El ninotet de les instruccions sembla burlar-se de la seva incompetència des del paper. Amb una expressió
de satisfacció irònica —aquella de qui ja ha perdut tota l'esperança i només li queda el riure histèric—, en Fotomatón
decideix que ja n'hi ha prou. El moble potser està mal fet, potser trigarà dues hores més a desmuntar-lo, però per avui,
el "nyap" s'ha convertit en el monument oficial a la seva paciència esgotada.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dijous 11 de desembre de 2025
TERRASSA - Dimecres 21 de gener de 2026
LA RENDICIÓ FINAL
En Fotomatón es mira les mans vermelles de tant lluitar amb la clau Allen. Tres hores de la seva vida
s'han volatilitzat en aquell laberint de fusta que ara ocupa el menjador com un monument al despropòsit.
S'ho mira amb un ull tancat i arriba a una conclusió filosòfica: l'autoestima està molt bé, però la
salut mental encara millor.
Mentre sent com el moble fa un "crec" inquietant des de l'altra punta de la sala, ho té més clar que mai.
S'ha acabat fer de fuster frustrat els dissabtes a la tarda. Ha après la lliçó a cop de "Bråkstup" i cargols
que no van enlloc. La pròxima vegada que li passi pel cap la boja idea de renovar la casa, el pla serà un
altre de molt més senzill i menys perillós per a la seva dignitat.
Ho té decidit: la pròxima vegada que hagi de muntar un moble, el comprarà ja muntat. O, encara millor, que
vingui algú que sàpiga desxifrar jeroglífics suecs en menys d'una hora!
Tornar a l'inici.
LA RENDICIÓ FINAL
En Fotomatón es mira les mans vermelles de tant lluitar amb la clau Allen. Tres hores de la seva vida
s'han volatilitzat en aquell laberint de fusta que ara ocupa el menjador com un monument al despropòsit.
S'ho mira amb un ull tancat i arriba a una conclusió filosòfica: l'autoestima està molt bé, però la
salut mental encara millor.
Mentre sent com el moble fa un "crec" inquietant des de l'altra punta de la sala, ho té més clar que mai.
S'ha acabat fer de fuster frustrat els dissabtes a la tarda. Ha après la lliçó a cop de "Bråkstup" i cargols
que no van enlloc. La pròxima vegada que li passi pel cap la boja idea de renovar la casa, el pla serà un
altre de molt més senzill i menys perillós per a la seva dignitat.
Ho té decidit: la pròxima vegada que hagi de muntar un moble, el comprarà ja muntat. O, encara millor, que
vingui algú que sàpiga desxifrar jeroglífics suecs en menys d'una hora!
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el diumenge 21 de desembre de 2025
TERRASSA - Dijous 22 de gener de 2026
DE CARNESTOLTES
Al pròxim carnestoltes, en Fotomatón, apareixerà amb la túnica de bisbe dels organitzadors.
Diu que així les fotos surten “més divines”. I la veritat: entre el flaix i la mitra, ningú
sap si està retratant o beneint la rua.
Tornar a l'inici.
DE CARNESTOLTES
Al pròxim carnestoltes, en Fotomatón, apareixerà amb la túnica de bisbe dels organitzadors.
Diu que així les fotos surten “més divines”. I la veritat: entre el flaix i la mitra, ningú
sap si està retratant o beneint la rua.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 29 de desembre de 2025
TERRASSA - Divendres 23 de gener de 2026
UN DIA D'INVESTIGASIÓ!
En Fotomatón va anar al laboratori de l’Escola Industrial de Terrassa amb una missió molt simple:
fer quatre fotos i marxar. Però només entrar, els ulls li van brillar més que un flaix nou. Tubs
d’assaig, líquids de colors, màquines que feien bip… Era massa temptador.
Va decidir “ambientar” una foto barrejant dos potets que feien una olor sospitosament química.
El resultat va ser immediat: una escuma verda va començar a sortir com si el laboratori hagués
pres vida pròpia. Els estudiants cridaven, els professors corrien, i ell, enmig del caos, només
deia: Tranquils, que això encara ho puc fotografiar!
Quan finalment van controlar l’experiment desastrós, el laboratori feia olor a menta i desastre
científic. En Fotomatón va marxar orgullós, amb la càmera plena de fotos i la promesa solemne de
no tocar mai més res que faci xup-xup.
Tornar a l'inici.
UN DIA D'INVESTIGASIÓ!
En Fotomatón va anar al laboratori de l’Escola Industrial de Terrassa amb una missió molt simple:
fer quatre fotos i marxar. Però només entrar, els ulls li van brillar més que un flaix nou. Tubs
d’assaig, líquids de colors, màquines que feien bip… Era massa temptador.
Va decidir “ambientar” una foto barrejant dos potets que feien una olor sospitosament química.
El resultat va ser immediat: una escuma verda va començar a sortir com si el laboratori hagués
pres vida pròpia. Els estudiants cridaven, els professors corrien, i ell, enmig del caos, només
deia: Tranquils, que això encara ho puc fotografiar!
Quan finalment van controlar l’experiment desastrós, el laboratori feia olor a menta i desastre
científic. En Fotomatón va marxar orgullós, amb la càmera plena de fotos i la promesa solemne de
no tocar mai més res que faci xup-xup.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dissabte 3 de gener de 2026
TERRASSA - Dissabte 24 de gener de 2026
L’ESCOMBRIAIRE DELS NASSOS
L'HEROI QUE NINGÚ ESPERAVA
A Terrassa tothom coneix l’Home dels Nassos, però l'any passat va apareixer un personatge nou que
ha robat protagonisme sense voler: l’Escombriaire dels Nassos. Va sempre al costat del famós home,
però no per fer-li d’ajudant… sinó per perseguir el cavall que deixa regalets per tota la ciutat.
Amb una escombra a la mà i una paciència digna de sant, l’Escombriaire dels Nassos avança darrere l’animal
com si fos una coreografia improvisada: el cavall deixa, ell recull; el cavall avança, ell sospira; el cavall
torna a deixar, ell mira al cel buscant explicacions.
La canalla el saluda encantada, pensant-se que és un personatge màgic. Els adults, en canvi, li fan un gest
de complicitat, perquè saben que el seu és un ofici de risc. Però ell, orgullós, sempre respon: Algú ho ha de
fer, que si no el 31 de desembre acabem tots patinant!
I així, entre nassos, somriures i alguna femta inoportuna, l’Escombriaire dels Nassos s’ha convertit en el
nou heroi inesperat de Terrassa. Perquè sense ell, la tradició seria molt menys glamurosa… i molt més lliscosa.
Tornar a l'inici.
L’ESCOMBRIAIRE DELS NASSOS
L'HEROI QUE NINGÚ ESPERAVA
A Terrassa tothom coneix l’Home dels Nassos, però l'any passat va apareixer un personatge nou que
ha robat protagonisme sense voler: l’Escombriaire dels Nassos. Va sempre al costat del famós home,
però no per fer-li d’ajudant… sinó per perseguir el cavall que deixa regalets per tota la ciutat.
Amb una escombra a la mà i una paciència digna de sant, l’Escombriaire dels Nassos avança darrere l’animal
com si fos una coreografia improvisada: el cavall deixa, ell recull; el cavall avança, ell sospira; el cavall
torna a deixar, ell mira al cel buscant explicacions.
La canalla el saluda encantada, pensant-se que és un personatge màgic. Els adults, en canvi, li fan un gest
de complicitat, perquè saben que el seu és un ofici de risc. Però ell, orgullós, sempre respon: Algú ho ha de
fer, que si no el 31 de desembre acabem tots patinant!
I així, entre nassos, somriures i alguna femta inoportuna, l’Escombriaire dels Nassos s’ha convertit en el
nou heroi inesperat de Terrassa. Perquè sense ell, la tradició seria molt menys glamurosa… i molt més lliscosa.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el divendres 2 de gener de 2026
TERRASSA - Diumenge 25 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Gener - El cinema mut
Aquest 2026, el projecte "12 mesos, 12 temes" se centra en el cinema. Aquí teniu la meva aportació de gener!
El rodamon cavaller
Charlot (conegut originalment com The Tramp) és, sens dubte, la silueta més reconeixible
de la història del cinema. Creat i interpretat per Charlie Chaplin, aquest personatge és
una paradoxa vivent: un vagabund sense llar que s’esforça per mantenir les maneres
refinades d’un cavaller aristocràtic.
Físicament, Charlot és un collage de peces que no encaixen: porta uns pantalons massa amples
i caiguts, una jaqueta massa estreta i curta, unes sabates enormes i gastades, i un barret
fort (bombí) una mica petit per al seu cap. Tot això, rematat amb un bastó de bambú flexible
i el seu icònic bigoti de raspall. El seu caminar, oscil·lant i obert com el d’un ànec, és
la seva marca registrada.
Però el que fa gran Charlot és la seva ànima. És un personatge solitari i marginal que
s’enfronta a l’adversitat, la gana i l’autoritat policial amb enginy i picardia, però
mai amb maldat. És capaç de fer-nos riure amb les acrobàcies més absurdes i, un minut
després, trencar-nos el cor amb la seva mirada trista i esperançada. Charlot representa
l'etern optimista, el petit individu que, malgrat que el món li giri l'esquena, s'espolsa
la pols de la jaqueta, fa girar el bastó i continua caminant cap a l'horitzó.
Tornar a l'inici.
12MESOS12TEMES
Gener - El cinema mut
Aquest 2026, el projecte "12 mesos, 12 temes" se centra en el cinema. Aquí teniu la meva aportació de gener!
El rodamon cavaller
Charlot (conegut originalment com The Tramp) és, sens dubte, la silueta més reconeixible
de la història del cinema. Creat i interpretat per Charlie Chaplin, aquest personatge és
una paradoxa vivent: un vagabund sense llar que s’esforça per mantenir les maneres
refinades d’un cavaller aristocràtic.
Físicament, Charlot és un collage de peces que no encaixen: porta uns pantalons massa amples
i caiguts, una jaqueta massa estreta i curta, unes sabates enormes i gastades, i un barret
fort (bombí) una mica petit per al seu cap. Tot això, rematat amb un bastó de bambú flexible
i el seu icònic bigoti de raspall. El seu caminar, oscil·lant i obert com el d’un ànec, és
la seva marca registrada.
Però el que fa gran Charlot és la seva ànima. És un personatge solitari i marginal que
s’enfronta a l’adversitat, la gana i l’autoritat policial amb enginy i picardia, però
mai amb maldat. És capaç de fer-nos riure amb les acrobàcies més absurdes i, un minut
després, trencar-nos el cor amb la seva mirada trista i esperançada. Charlot representa
l'etern optimista, el petit individu que, malgrat que el món li giri l'esquena, s'espolsa
la pols de la jaqueta, fa girar el bastó i continua caminant cap a l'horitzó.
Tornar a l'inici.
Gener - El cinema mut
Aquest 2026, el projecte "12 mesos, 12 temes" se centra en el cinema. Aquí teniu la meva aportació de gener!
El rodamon cavaller
Charlot (conegut originalment com The Tramp) és, sens dubte, la silueta més reconeixible
de la història del cinema. Creat i interpretat per Charlie Chaplin, aquest personatge és
una paradoxa vivent: un vagabund sense llar que s’esforça per mantenir les maneres
refinades d’un cavaller aristocràtic.
Físicament, Charlot és un collage de peces que no encaixen: porta uns pantalons massa amples
i caiguts, una jaqueta massa estreta i curta, unes sabates enormes i gastades, i un barret
fort (bombí) una mica petit per al seu cap. Tot això, rematat amb un bastó de bambú flexible
i el seu icònic bigoti de raspall. El seu caminar, oscil·lant i obert com el d’un ànec, és
la seva marca registrada.
Però el que fa gran Charlot és la seva ànima. És un personatge solitari i marginal que
s’enfronta a l’adversitat, la gana i l’autoritat policial amb enginy i picardia, però
mai amb maldat. És capaç de fer-nos riure amb les acrobàcies més absurdes i, un minut
després, trencar-nos el cor amb la seva mirada trista i esperançada. Charlot representa
l'etern optimista, el petit individu que, malgrat que el món li giri l'esquena, s'espolsa
la pols de la jaqueta, fa girar el bastó i continua caminant cap a l'horitzó.
Tornar a l'inici.
Charlot (conegut originalment com The Tramp) és, sens dubte, la silueta més reconeixible de la història del cinema. Creat i interpretat per Charlie Chaplin, aquest personatge és una paradoxa vivent: un vagabund sense llar que s’esforça per mantenir les maneres refinades d’un cavaller aristocràtic.
Físicament, Charlot és un collage de peces que no encaixen: porta uns pantalons massa amples i caiguts, una jaqueta massa estreta i curta, unes sabates enormes i gastades, i un barret fort (bombí) una mica petit per al seu cap. Tot això, rematat amb un bastó de bambú flexible i el seu icònic bigoti de raspall. El seu caminar, oscil·lant i obert com el d’un ànec, és la seva marca registrada.
Però el que fa gran Charlot és la seva ànima. És un personatge solitari i marginal que s’enfronta a l’adversitat, la gana i l’autoritat policial amb enginy i picardia, però mai amb maldat. És capaç de fer-nos riure amb les acrobàcies més absurdes i, un minut després, trencar-nos el cor amb la seva mirada trista i esperançada. Charlot representa l'etern optimista, el petit individu que, malgrat que el món li giri l'esquena, s'espolsa la pols de la jaqueta, fa girar el bastó i continua caminant cap a l'horitzó.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dissabte 10 de gener de 2026
TERRASSA - Dilluns 26 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Febrer - El cinema en blanc i negre
He fet els tres primers messos del projecte per adelantat, així els
participants poden veure per on van els trets
Llums, ombres i barrets de copa
El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala,
revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide,
dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava
la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.
Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".
Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera
com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda,
el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava
més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.
L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir,
es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la
tragèdia vista des de la distància d'un somriure.
Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia.
Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.
Tornar a l'inici.
12MESOS12TEMES
Febrer - El cinema en blanc i negre
He fet els tres primers messos del projecte per adelantat, així els
participants poden veure per on van els trets
Llums, ombres i barrets de copa
El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala,
revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide,
dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava
la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.
Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".
Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera
com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda,
el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava
més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.
L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir,
es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la
tragèdia vista des de la distància d'un somriure.
Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia.
Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.
Tornar a l'inici.
Febrer - El cinema en blanc i negre
He fet els tres primers messos del projecte per adelantat, així els
participants poden veure per on van els trets
Llums, ombres i barrets de copa
El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala,
revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide,
dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava
la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.
Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".
Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera
com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda,
el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava
més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.
L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir,
es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la
tragèdia vista des de la distància d'un somriure.
Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia.
Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.
Tornar a l'inici.
El món, abans, es dibuixava només amb contrastos. No calia el color quan la llum del projector tallava la foscor de la sala, revelant un univers de grisos platejats on cada gest semblava més gran que la vida mateixa. En aquell paisatge de cel·luloide, dues siluetes retallades a l'horitzó es van convertir en el refugi de milions de persones: un home alt i corpulent que s’ajustava la corbata amb una dignitat fràgil, i un de prim i desmanegat que es gratava el cap amb desconcert.
Eren Stan i Ollie. Per a molts, simplement "El Gordo y el Flaco".
Veure’ls aparèixer en pantalla era entrar en un bucle d’un desastre deliciós. Hi havia una bellesa gairebé poètica en la manera com una escala, un piano o un pastís es convertien en els seus pitjors enemics. Però, més enllà de la bufetada i de la caiguda, el que realment ens atrapava era la seva lleialtat incondicional. Enmig de les peripècies del blanc i negre, on tot semblava més dur i més fred, ells es tenien l’un a l’altre.
L’un no s’entenia sense l’altre. La frustració de Hardy davant la càmera, buscant la complicitat de l'espectador amb un sospir, es complementava amb la innocència gairebé infantil de Laurel. Junts, ens van ensenyar que la comèdia no és res més que la tragèdia vista des de la distància d'un somriure.
Avui, quan mirem enrere i els veiem moure’s en aquell món sense colors, ens adonem que la seva màgia no ha envellit ni un sol dia. Perquè el riure que provoquen, com el bon cinema clàssic, és universal i no necessita traducció.
Tornar a l'inici.
Dibuix fet el dilluns 12 de gener de 2026
TERRASSA - Dimarts 27 de gener de 2026
12MESOS12TEMES
Març - Els musicals
I aqui tenim la meva participació de març al projecte 12 Mesos 12 Temes.
El ritme a les venes: L’efecte Grease
El cinema musical és l’art de fer que l’absurd sembli inevitable: que un personatge esclati a cantar enmig del carrer
i que el món, per un instant, tingui sentit. És el gènere que converteix el sentiment en coreografia.
Dins d'aquest univers, "Grease" va ser el terratrèmol que ho va canviar tot. No buscava la perfecció dels ballets clàssics,
sinó l’energia bruta de la joventut. Amb el cuir, la brillantina i l'asfalt, la pel·lícula va treure el musical dels teatres
elegants i el va portar als instituts, als autocines i a les festes de barri.
L'èxit va ser total per una raó senzilla: la química. John Travolta i Olivia Newton-John no només cantaven; personificaven
el xoc entre la innocència i la rebel·lia. Grease va demostrar que un musical podia ser sexi, modern i elèctric, deixant
una banda sonora que, gairebé mig segle després, encara ens obliga a moure els peus només començar a sonar.
Tornar a l'inici.
12MESOS12TEMES
Març - Els musicals
I aqui tenim la meva participació de març al projecte 12 Mesos 12 Temes.
El ritme a les venes: L’efecte Grease
El cinema musical és l’art de fer que l’absurd sembli inevitable: que un personatge esclati a cantar enmig del carrer
i que el món, per un instant, tingui sentit. És el gènere que converteix el sentiment en coreografia.
Dins d'aquest univers, "Grease" va ser el terratrèmol que ho va canviar tot. No buscava la perfecció dels ballets clàssics,
sinó l’energia bruta de la joventut. Amb el cuir, la brillantina i l'asfalt, la pel·lícula va treure el musical dels teatres
elegants i el va portar als instituts, als autocines i a les festes de barri.
L'èxit va ser total per una raó senzilla: la química. John Travolta i Olivia Newton-John no només cantaven; personificaven
el xoc entre la innocència i la rebel·lia. Grease va demostrar que un musical podia ser sexi, modern i elèctric, deixant
una banda sonora que, gairebé mig segle després, encara ens obliga a moure els peus només començar a sonar.
Tornar a l'inici.
Març - Els musicals
I aqui tenim la meva participació de març al projecte 12 Mesos 12 Temes.
El ritme a les venes: L’efecte Grease
El cinema musical és l’art de fer que l’absurd sembli inevitable: que un personatge esclati a cantar enmig del carrer
i que el món, per un instant, tingui sentit. És el gènere que converteix el sentiment en coreografia.
Dins d'aquest univers, "Grease" va ser el terratrèmol que ho va canviar tot. No buscava la perfecció dels ballets clàssics,
sinó l’energia bruta de la joventut. Amb el cuir, la brillantina i l'asfalt, la pel·lícula va treure el musical dels teatres
elegants i el va portar als instituts, als autocines i a les festes de barri.
L'èxit va ser total per una raó senzilla: la química. John Travolta i Olivia Newton-John no només cantaven; personificaven
el xoc entre la innocència i la rebel·lia. Grease va demostrar que un musical podia ser sexi, modern i elèctric, deixant
una banda sonora que, gairebé mig segle després, encara ens obliga a moure els peus només començar a sonar.
Tornar a l'inici.
El cinema musical és l’art de fer que l’absurd sembli inevitable: que un personatge esclati a cantar enmig del carrer i que el món, per un instant, tingui sentit. És el gènere que converteix el sentiment en coreografia.
Dins d'aquest univers, "Grease" va ser el terratrèmol que ho va canviar tot. No buscava la perfecció dels ballets clàssics, sinó l’energia bruta de la joventut. Amb el cuir, la brillantina i l'asfalt, la pel·lícula va treure el musical dels teatres elegants i el va portar als instituts, als autocines i a les festes de barri.
L'èxit va ser total per una raó senzilla: la química. John Travolta i Olivia Newton-John no només cantaven; personificaven el xoc entre la innocència i la rebel·lia. Grease va demostrar que un musical podia ser sexi, modern i elèctric, deixant una banda sonora que, gairebé mig segle després, encara ens obliga a moure els peus només començar a sonar.
Tornar a l'inici.