"Les heroiques dones de Terrassa" Recreació dels fets del 20 de juliol de 1558.

EL PRIMER FOTOMATON-BANDOLER L’any 2025 vaig començar aquesta gran aventura d’en Fotomaton i, entre tots els desafiaments que aniré fent pel camí, m’he proposat dibuixar-lo caracteritzat com les diferents colles de cultura popular de la ciutat. APARTAT - FOTOMATON El dibuix número 34 d’en Fotomaton el vaig fer el 10 d’octubre de 2025, i en aquesta ocasió anava disfressat de Bandoler de Terrassa. Sí, sí: barret, faixa i aquella mirada de “vigila que et prenc la bossa… o et faig un dibuix”. APARTAT - BANDOLERS DE TERRASSA .

Llavors vaig pensar que algun dia faria els meus propis còmics. I clar, jo quan penso una cosa, no paro fins que la porto a la pràctica. Aquest serà un còmic una mica històric… i espero que no sigui l’últim, perquè si no, que trist!

JOAQUIM VERDAGUER I CABALLÉ Començaré parlant d’un santperenc, un bon amic que ens va deixar el gener del 2022, però a qui no oblidem! Galeria 2022 - En record a l'amic Joaquim Verdaguer En Joaquim va ser una d’aquelles persones que, sense fer soroll, acaben sostenint la memòria d’una ciutat sencera. Terrassa li deu molt més del que sovint recorda: li deu la mirada curiosa, la paciència infinita davant d’un arxiu polsós, la passió per cada carrer, cada masia, cada pedra que encara guarda un tros de vida antiga. El seu llegat és immens. Va escriure centenars d’articles, sempre amb aquella combinació tan seva de rigor i tendresa, com si cada text fos una conversa amb el lector i, alhora, un acte d’amor a la ciutat. I el seu blog, que encara avui continua obert a tothom, és gairebé un museu viu: un espai on Terrassa respira, parla i es deixa redescobrir. Hi ha historiadors que expliquen fets. Ell explicava persones, llocs, records. Sabia que la història no és només allò que va passar, sinó allò que encara ens acompanya. I per això, quan llegim els seus escrits, tenim la sensació que ens agafa del braç i ens diu: “Vine, que t’ho ensenyo”. Terrassa és una ciutat que canvia, que creix, que es transforma. Però gràcies a Joaquim Verdaguer, també és una ciutat que no oblida. I això és un regal que perdura.

(Tret de: https://joaquimverdaguer.blogspot.com/) La vila en aquella època amb una població de poc més de dos milers de habitats, era molt important per la fabricació dels seus draps. La Terrassa medieval, a redós del castell palau i encerclada per muralles, torres, portals i els corresponents fossats, en un moment de creixement demogràfic, donaria, un segle més tard, aixopluc fora muralles als forans nou vinguts d'arreu del país, així com als primers emigrats francesos anomenats gavatxos que edificaren llur cases a llevant de la vila. En aquestes circumstancies es trobava la vila quan es donà la situació de que, com altres vegades, la Diputació del General es trobava refugiada a Terrassa ja Barcelona estava contagiada per la pesta. Era el 20 de juliol de 1558, quan de matinada arribaren missatges amb la noticia de l'avistament a l'alçada de Roses i Blanes d'un gran estol de vaixells turcs que anaven en direcció a Barcelona. Assabentat el govern de Catalunya manà la crida a sometent per les comarques barcelonines i al seu front sortir cap a la defensa de Barcelona. Al estar instal·lat el govern a Terrassa va ser del lloc on es va proveir massivament amb els seus habitants pel reclutament d'una host de socors. A la tarda sortien la majoria dels homes la vila cap a Barcelona. Només havien passat dues o tres hores quan arribà l'alerta de que s'acostaven a la vila un gran nombre de bandolers. Al pànic del primer moment se sobreposar el crit de via fora, cuitant a la defensa del vilatge tots els presents. Gent gran, sacerdots, nens, especialment les dones, tots ells armats amb llances, forques, bastons i eines del camp i altres estris corregueren a tancar els portals i a defensar les muralles aconseguint salvaguardar la població, tot posant als més dèbils sota la protecció del castell palau, mentre els bandolers saquejaven les cases dels ravals. La resistència de las coratjoses dones terrassenques aguantar fins a rebutjar als atacants i amb la tornada de la gent de armes que havien anat a la defensa de Barcelona, que amb la seva presència mitigaren el perill.

LES HEROIQUES DONES DE TERRASSA"

En Fotomaton, que no sap estar-se quiet ni a trets, ens explicarà una història de bandolers ambientada a la nostra estimada Terrassa: “Les Heroiques Dones de Terrassa”, una epopeia tan èpica que fins i tot els bandolers han demanat permís per sortir-hi guapos. Una història verídica, d’aquelles que fan olor de pólvora, suor i dignitat terrassenca. Uns fets que els Bandolers de Terrassa escenifiquen en una versió lliurement inspirada en la narració que l’amic Joaquim Verdaguer va deixar al seu blog sobre allò que va passar a Terrassa l’any 1558 —quan la ciutat encara no tenia semàfors, però ja tenia problemes grossos.

I tot comença a la plaça del Mercat de la Vila de Terrassa, l’any 1558. A primera hora del matí tot estava tan tranquil que fins i tot els galls badallaven. Ningú —absolutament ningú— s’imaginava els fets que estaven a punt de viure… Uns fets que farien tremolar mercaders, bandolers i fins i tot algun frare mig adormit.

Aquests són els tres primers dibuixos fets especialment per a aquesta història de bandolers. Ja veureu que m’ho estic currant de valent i, per no ser un professional del dibuix, n’estic força content. Què voleu… ja no tinc àvies que em facin carantoines, així que m’he d’animar jo solet mentre dibuixo bandolers, mercats del 1558 i altres meravelles terrassenques.

La història ens situa l’any 1558, més concretament el 20 de juliol. Els carrers de Terrassa comencen a despertar lentament, amb aquella mandra de poble que encara no sap que està a punt de fer història. Les baldufes comencen a rodar… i, sense saber-ho, anuncien que aquell dia no seria un dia qualsevol, sinó un d’aquells que els cronistes expliquen amb veu greu i els bandolers amb un somriure tort. I és que ningú, absolutament ningú, podia imaginar que aquell 20 de juliol de 1558 quedaria gravat per sempre més en la memòria de la vila. Un dia en què Terrassa deixaria de ser només un poble tranquil per convertir-se en l’escenari d’una història de coratge, bandolers i dones que no es deixaven trepitjar per ningú.

Això d’explicar fets que realment han passat potser li agradarà al nostre amic. I si queda content amb aquesta història… qui sap. Potser en vindran d’altres, perquè quan un bon narrador agafa embranzida, ja no hi ha qui el pari. I menys si es tracta de Terrassa, bandolers i dones valentes: una combinació que enganxa més que una baldufa nova en mans d’un nen del 1558. Però no marxem per peteneres, que ens coneixem. Continuem amb la nostra història, que encara som al 20 de juliol de 1558 i Terrassa està a punt de viure un dia que farà història… i algun maldecap.

Els carrers ja bullen una mica més: els infants criden, els mercaders reneguen, i algun bandoler —d’aquells que es pensen que passen desapercebuts— ja ronda pels voltants. La ciutat respira tranquil·litat, però és aquella tranquil·litat falsa, com la d’un gat abans de saltar sobre un colom despistat.

Sí, ja ho sé, les baldufes ja havien sortit en un altre dibuix… i què. Si m’encanten. Em transporten directe a quan era petit, amb els genolls pelats i la baldufa volant com si fos un Beyblade de l’edat de pedra. De fet, encara en tinc unes quantes per casa, per si m’agafa un atac de nostàlgia o de ridícul. I escolta, he mirat i resulta que eren una de les joguines més populars de l’època. O sigui que no és que jo sigui pesat: és que estic fent arqueologia lúdica. Saps què? Les baldufes són una de les joguines més antigues del món, amb més de quatre mil anys d'història documentada. Les primeres baldufes conegudes apareixen cap al 4000 aC, a la riba del riu Eufrates, on s'han trobat exemplars d'argila que ja funcionaven amb el mateix principi de rotació que avui coneixem . Aquest petit objecte giratori va viatjar per mig planeta: grecs i romans també hi jugaven, i els romans la coneixien com a turbo. Fins i tot autors clàssics com Cal·límac o Cató la mencionen, i aquest últim la recomanava com a joc infantil per mantenir els nens allunyats dels jocs d’atzar. Amb el temps, la baldufa es va estendre per Orient, la Xina i el Japó, convertint-se en una joguina universal. A casa nostra, tradicionalment es feien de fusta, amb una punta metàl·lica i una corda que li donava el gir característic. La seva simplicitat la va convertir en un clàssic dels carrers i patis d’escola, on els infants competien per veure qui la feia ballar més estona o qui aconseguia treure del cercle la baldufa dels altres.

Vale, vale, ja ho sé que m’està quedant una intro eterna… però què vols, si dibuixo a la velocitat d’un cargol amb ressaca. Els dibuixos no es fan sols, ja m’agradaria. Primer he de decidir què coi vull posar a la vinyeta, imaginar el fons, fer quatre gargots… i a veure si hi ha sort. A vegades surt a la primera (miracle), però el més habitual és que acabi navegant buscant referències fins que trobo alguna cosa que s’assembla al que tenia al cap. I quan passa… doncs apa, a dibuixar com si no hi hagués demà.

Però tot plegat, comença una mica abans, la vila de Terrassa va quedar buida d’homes. A la crida del sometent, tots els homes capaços d’aixecar una espasa, una forca o, si calia, una paella de ferro, van marxar cap a Barcelona. La ciutat necessitava reforços: uns vaixells turcs havien estat vistos a la costa i calia defensar-la amb tot el que tinguessin. Així doncs, Terrassa es va quedar en mans de dones, infants, vells i quatre gats —literalment quatre, perquè els altres feien campana. La vila semblava tranquil·la, però aquella absència d’homes seria el detonant d’una de les gestes més sorprenents de la nostra història. I és que, mentre els homes defensaven Barcelona, les dones de Terrassa estaven a punt de demostrar que no necessitaven cap sometent per plantar cara a qui fes falta.

Els homes van deixar la vila sense arribar ni per un moment a sospitar el que aquella decisió podia suposar. A la crida del sometent, van marxar convençuts que feien el que tocava: defensar Barcelona d’uns vaixells turcs que havien estat vistos a la costa. I ho van fer amb la tranquil·litat —o la ingenuïtat— de pensar que deixaven enrere una vila on no havia de passar res més greu que una gallina escapatòria o un mercader rondinaire. Cap d’ells podia imaginar que, en la seva absència, la ciutat es convertiria en l’escenari d’uns fets que farien història. Ells marxaven pensant que tornarien i ho trobarien tot igual…

No sé què està passant últimament amb els meus llapis, però comencen a fer coses que jo no havia demanat. Jo només volia fer quatre gargots per explicar una història… i de cop i volta em surten dibuixos que ni jo mateix m’esperava. És com si els llapis haguessin decidit posar-se d’acord i dir-me: “Seu, Jaime, que avui dibuixem nosaltres.” I jo, sincerament, estic sorprès, flipant i una mica sospitós. Perquè no sóc un professional del dibuix, però hi ha moments en què miro el paper i penso: “Escolta, això ho he fet jo? De veritat?” I sí, ho he fet jo… o potser els llapis, que ja van sols com baldufes del 1558. Sigui com sigui, cada nou dibuix és una petita sorpresa, una alegria inesperada i una empenta per continuar explicant aquesta història que, mica en mica, agafa forma i caràcter.

I és curiós, perquè tot surt rodat. A l’entrada del dia 29 d’abril vaig escriure: “I tot comença a la plaça del Mercat de la Vila de Terrassa, l’any 1558. A primera hora del matí tot estava tan tranquil que fins i tot els galls badallaven.” I avui, repassant el que he fet per continuar dibuixant aquesta història… el meu cap ha pensat: “Escolta, com deu ser un gall badallant?” I ja em coneixeu: quan una idea absurda em pica, jo hi caic de quatre potes. Així que he agafat el llapis, he fet quatre ratlles… i mireu el resultat. Ni jo mateix sé com ho he fet. Però aquí el teniu: un gall del 1558 badallant com si hagués plegat tard d’una festa major medieval.

Bé, tornem a la nostra història. A la Vila només hi queden les dones, la canalla i la gent gran, que fan el que poden per mantenir el poble dret mentre els homes juguen a soldats. I clar… aquest panorama tan “tranquil” és aprofitat pels bandolers, que decideixen que és un bon dia per fer una visiteta. Una d’aquelles visites que no porta pas coca ni mistela, sinó mala idea i ganes de gresca. A la Vila tot era pau i silenci… fins que els bandolers van decidir aparèixer com qui no vol la cosa. Van baixar camí al Mercat amb aquella actitud de “què passa, guapes”, convençuts que serien rebuts amb crits d’histèria i corredisses. El que no sabien és que les dones de la Vila, quan s’hi posen, són més llestes que ells tres vegades. I els bandolers, pobres il·lusos, estaven a punt de descobrir-ho de la manera més educativa possible.

En lloc de crits i histèries, les dones de la Vila s’ho van prendre amb una calma que feia por. Quan van veure els bandolers arribar, en comptes de fugir o tremolar, els van rebre com si fossin convidats d’honor… però d’aquells que no vols que s’hi estiguin gaire. Els van plantar al davant unes botes de vi ben plenes del líquid més peleó que tenien, aquell que surt de la vintena premsada, quan el raïm ja només plora per compassió. Els bandolers, encantats de la vida, no sabien que estaven a punt de tastar el veritable arma secreta de la Vila.

Ja us podeu imaginar com s’ho passaven aquests bandolers: passant-se una bota darrere l’altra com si fos aigua beneïda, fins que totes van quedar ben buides, seques com un riu a l’agost. Cada glop els feia més valents, més xerraires i, sobretot, més convençuts que aquell vi peleó era “collita d’autor”. Les dones, mentrestant, miraven de lluny amb aquell somriure de qui sap perfectament que la festa només acaba de començar. Tot era part d’un pla increïblement rumiat per part de les nostres dones, un pla tan ben pensat que no tenia ni un sol forat, ni una esquerda, ni un “ai, potser això no sortirà bé”. Era un pla d’aquells que, si l’haguessin explicat als bandolers abans, haurien fugit corrents… però no, ells allà, bevent com si fos festa major, mentre les dones anaven marcant el ritme de la jugada amb un somriure de geni.

Ostres, no podia imaginar que la història de la nostra Vila fos tan divertida i apassionant. Quines dones més trapelles, tu! Van convertir una situació perillosa en una jugada mestra, van marejar els bandolers com si fossin gallines sense brúixola i, a sobre, ho van fer amb aquell estil tan seu: somriure murri, ull viu i cervell que va tres passes per davant. I el millor de tot és que els bandolers encara devien pensar que els estaven fent un favor.

Allò semblava la fi de la Vila… Però les nostres heroiques dones estaven a punt d’escriure una de les històries més enginyoses i valentes que mai s’havien vist. Un relat tan ple d’astúcia, coratge i picardia que, si ho haguessin explicat als cronistes de l’època, haurien pensat que els prenien el pèl. Però no: era real. I estava a punt de passar.

Els bandolers havien begut tant del vi de vint-i-dues premses que ja no sabien si tenien espasa, cames o un núvol al davant. I les heròiques dones de Terrassa, que no perden pistonada, van aprofitar el moment per recordar-los que aquí mana qui té el cap clar… i els dallots a punt. Quines dones! Els bandolers havien perdut el nord entre glops i fanfarronades i elles, en canvi, van mantenir-se fidels al seu deure: protegir la Vila. Amb calma, amb fermesa i amb una valentia que no necessita crits, van demostrar que la força més gran és la que neix del compromís i la determinació.

Les dones de Terrassa van demostrar una valentia indomable, una determinació inquebrantable i una astúcia brillant. Davant dels bandolers, ja mig derrotats pel seu vi ferotge, elles es van alçar serenes, resoltes, coratjoses i poderoses. Amb un gest precís i una mirada imponent, van convertir la por en força i el perill en oportunitat. Aquell dia van ser invencibles, audaces, dignes, nobles, temeràries, sagaces, valentes, fermíssimes, magnífiques i absolutament extraordinàries. I així, amb una barreja perfecta de coratge i intel·ligència, van doblegar uns bandolers que mai haurien imaginat topar amb unes adversàries tan formidables.

El nostre estimat Fotomatón narra tot amb la passió d’un joglar hiperactiu. Passa pàgina rere pàgina del Llibre de les Aventures de la Vila de Terrassa, tan emocionat, tan ficat dins la història, que gairebé sembla que ell mateix sigui allà, esquivant dallots i bandolers amb alè de vi ranci. Però clar… tanta èpica obre la gana. I en un moment de glòria absolutament fotomatonesca, el nostre narrador fa el que faria qualsevol heroi amb estil: para de llegir, aixeca la cella i es fot una poma com si fos el trofeu de la victòria. Amb una mossegada sonora i orgullosa, deixa anar (amb la boca mig plena): —Això sí que és història viva, redéu.

Jo no em dedico al dibuix —o almenys no de manera seriosa, d’aquella que fa olor de llapis professionals i taules de llum— però, noi, quina sorpresa més bèstia m’he endut amb aquest personatge del Fotomatón. Cada vegada que el dibuixo, em surt un somriure mig trapella, mig orgullós, com si ell mateix em digués: “Va, continua, que això ens està quedant de conya”. I aquí em tens: jo, que només volia fer quatre vinyetes per passar l’estona, ara estic gaudint com un animal fent-lo explicar la història de les dones heroiques de Terrassa. Ell llegeix, gesticula, s’emociona, s’indigna… i jo, darrere el paper, m’ho passo pipa donant-li vida. És com si el Fotomatón m’arrossegués dins la història i em digués: “Vinga, dibuixa’m això, que les dones d’aquesta Vila són més grans que qualsevol llegenda”. I entre traç i traç, entre rialla i rialla, descobreixo que aquest personatge m’ha enganxat. Que m’ho estic passant de meravella, que m’encanta veure’l narrar, exagerar i posar-se les botes amb una poma mentre explica com les dones de Terrassa van deixar els bandolers més plans que un bacallà sec. Potser no seré mai un dibuixant de professió… però amb el Fotomatón, em sento com si ho fos.

Les dones de Terrassa ja han guanyat la partida, i de quina manera. Els bandolers, maniatats com pollastres a l’ast, es miren entre ells amb cara de “com coi ha passat això?”. Es fan creus de la seva incompetència monumental, del vi que els ha pujat al cap com un cavall desbocat i, sobretot, de no haver previst que les dones de la Vila tenen més seny, força i mala llet que tota la seva colla junta. Allà asseguts, amb les mans lligades i l’orgull xafat, només poden pensar: “Venim com lleons a fer por… i ens han deixat més domats que un gatet amb son”. Mentrestant, les dones —calmes, satisfetes i amb aquell somriure de “ja està fet”— comenten la jugada com qui parla del temps: “Veus? Si és que no donen per més.”

Finalment, recollint les armes dels bandolers, les dones de Terrassa ho fan amb la mateixa calma amb què es recull la roba estesa abans que plogui. Els bandolers, derrotats i amb la dignitat més arrugada que un mitjó vell, només poden mirar com els hi treuen les escopetes, els trabucs i fins i tot aquell ganivet que feia més nosa que servei. Elles, eficients com sempre, comenten la jugada mentre apilen les armes al carro: —Mira, aquest encara tenia la pólvora humida. —Normal… amb el vi que s’han fotut, prou feina tenen per mantenir-se drets. Els bandolers, maniatats i amb cara de “mare meva, quina vergonya”, es pregunten com han pogut acabar així: “Venim a fer de dolents… i ens han deixat més desarmats que un gall sense plomes.” I les dones, amb aquell somriure de feina ben feta, tanquen el tema amb un simple: —Apa, nois. Gràcies per la visita. La propera vegada, aviseu… i portarem també una mica de coca.

Al final de tota aquesta aventura, ja porto aproximadament una vintena de dibuixos. Una vintena! Qui m’ho havia de dir. Entre dones valentes, bandolers mig estabornits, fotomatons que llegeixen i mengen pomes, carros plens d’armes i discursos sota tendals, això ja sembla una superproducció terrassenca del segle XVI. I el millor de tot és que cada dibuix té el seu moment, la seva broma i la seva part de llegenda. És com si la història s’anés fent sola… però amb els meus llapis suant tinta.

I així arribem a la fi d’aquesta història: després d’una vintena llarga de dibuixos, de dones valentes, de bandolers desorientats, de fotomatons famolencs i de carros plens d’armes requisades, la llegenda de les dones heroïques de Terrassa queda més viva que mai. Cada vinyeta ha estat una petita batalla guanyada: una rialla, un gest, un crit, un dallot alçat, un bandoler que no sap on amagar la vergonya. I ara, amb aquesta última imatge, la història es tanca com cal: amb una dona de Terrassa alçant el puny i el trident, triomfant, poderosa, imparable. Un símbol claríssim que, en aquesta Vila, la valentia no porta espasa… porta mocador al cap i molta determinació. Aquest és el final, sí. Però també és l’inici d’una llegenda que continuarà viva mentre algú la dibuixi, la llegeixi o la expliqui amb passió.

BIBLIOGRAFIA - Articles del Diari de Terrassa. - El Blog d'en Joaquim Verdaguer. - Viquipèdia en català. - La colla de Bandolers de Terrassa. - He fet servir IA per corretgir textes.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR: - Pujada el dijous 25 de juny de 2026. - Apartat - Jaume Olivet - Fotomatón - Apartat - Bandolers de Terrassa - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici

Contador: