LA PART FOSCA DE LA LLUNA L’Artemis II s’ha fet un volt per la Lluna i ha tafanejat la cara fosca, aquella que cap humà havia vist mai. Jo he anat seguint la història pel YouTube de la NASA i pels 50.000 bloguers “experts” en l’espai… crec que han anat sortint de sota cada estell que aixecaven els astronautes. Ha estat com un “Gran Germà” sideral, un reality show made in USA, en viu i en directe. Els protagonistes, heroics i perfectament il·luminats, ens han ensenyat exactament el que volien ensenyar… i s’han guardat algun secret a la butxaca del vestit espacial. Que ningú no s’enganyi: a l’espai també hi ha edició i muntatge. Però no us amoïneu: aquest web ha fet un exhaustiu —i absolutament rigorós, faltaria més— estudi científic. I ara, sense filtres ni censures espacials, us revelarà què afirma que s’han trobat els astronautes de l’Artemis a la cara fosca de la Lluna. Allò que, segons les males llengües, la NASA ha preferit deixar fora del making-of. Prepareu-vos, perquè ve la veritat… o una cosa que s’hi assembla molt. Mentre veia —i reia una mica— amb tot el que ens expliquen d’aquest viatget espacial, vaig pensar a fer un dibuix d’en Fotomatón a la part fosca de la Lluna. I ja saps com va això: una cosa porta a l’altra, i de seguida ja em tens demanant (com sempre) la col·laboració dels amiguets. A continuació teniu, primer, uns dibuixos meus que expliquen com va anar l’aventura del nostre estimat Fotomatón en la seva excursió llunar, i després el resultat de l’estudi que han elaborat —o això afirmen, amb la boca petita— els nostres preparadíssims científics EN FOTOMATON EXCURSIÓ LLUNAR

Dibuix fet el dilluns 6 d'abril de 2026

LA PART FOSCA DE LA LLUNA Sembla que la tripulació de l'Artemis II s'ha endut la sorpresa del segle en girar la cantonada lunar. Res de roques avorrides o silenci còsmic: la cara oculta de la Lluna és, en realitat, el traster més gran de l'univers i el centre de vacances preferit de la galàxia. Mentre aquí baix ens pensem que som sols, allà darrere hi ha muntat un complex turístic de neó on els extraterrestres estiuegen amb bermudes de colors cridaners i beuen batuts d'heli que els fan parlar com barrufets espacials. Els astronautes han hagut de fer maniobres d'evasió per no xocar contra una piràmide gegantina feta exclusivament amb els mitjons desparellats que les nostres rentadores s'han anat menjant durant dècades; pel que es veu, la Lluna funciona com un imant gegant per a la roba perduda. Però el més bo és que la cara fosca no és fosca per falta de sol, sinó perquè hi tenen instal·lat un cinema gegant on Elvis Presley, que està fantàsticament bé de salut, projecta les estrenes que encara no han arribat a la Terra. La tripulació ha informat que el senyal de Wi-Fi és tan potent que han pogut descarregar tota la música de l'univers en un tres i no res, però han hagut de tallar la comunicació ràpidament perquè un grup de flamencs de purpurina que floten en baixa gravetat els intentava vendre multipropietats en un cràter amb vistes a Saturn. Definitivament, el costat ocult té molta més marxa de la que ens havien explicat. Tornar a l'inici.

Dibuix fet el dijous 9 d'abril de 2026

El nostre amic és a la Lluna. I això? Vol saber com hi va arribar. Amb la seva nau espacial Cafetera Classe Intergalàctica "LA FLOC ONE". Un nau especial, que quan arrenca motors, fa aquell glop-glop-glop de cafetera italiana que ja és, de fet, un avís de perill per a qualsevol civilització que tingui nas. Funciona amb un combustible tan potent com imprevisible: cafè pur, sense sucre, sense llet i sense pietat. Els propulsors escupen uns gasos aromàtics que deixen tota la Via Làctia amb olor de bar de poble a les 7 del matí. Els astrònoms d’altres galàxies no saben si és un senyal de vida intel·ligent o un atac químic de bon rotllo. Quan la nau passa a prop d’un planeta, deixa una estela marronosa que els científics anomenen “grafància cafetera”: una mena de tatuatge aromàtic que dura segles i que fa que els extraterrestres diguin “mmm… què és això?” abans de desmaiar-se per excés de cafeïna ambiental. I el millor de tot: si la nau tremola, no és una avaria. És que està fent el segon cafè del dia i s’està posant contenta. Tornar a l'inici.

Dibuix fet el dissabte 11 d'abril de 2026

La nau del nostre amic Fotomatón és, literalment, un circ espacial amb olor de cafè. I la tripulació… bé, diguem que la NASA encara no està preparada per a això. Al timó hi ha el Floc, el gat astronauta que no ha estudiat enginyeria aeroespacial però sí que ha estudiat com prémer tots els botons que no toquen. Porta unes alicates de tall perquè queda professional, però en realitat l’usa per rascar-se darrere l’orella mentre activa el pilot automàtic sense voler. Al seu costat, vigilant-ho tot amb aquell somriure de planta que sap més del que diu, hi ha la Margarida, la planta carnívora més eficient de la galàxia. Ella no parla, però fa uns clic-clic amb les dents que deixen clar que és la veritable cap de la missió. Quan alguna alarma s’encén, no s’espanta: simplement mira el Floc com dient “això ha estat culpa teva, oi?”. Junts, aquests dos herois intergalàctics mantenen la nau en funcionament… més o menys. De vegades el Floc flota per la cabina perseguint un cable rosa com si fos un ratolí espacial, mentre la Margarida controla els comandaments amb una calma vegetal que fa enveja. La veritat és que el procés de selecció per entrar a la tripulació de la nau Fotomatón no s’assembla gens al de la NASA. De fet, si la NASA ho veiés, probablement enviaria un correu electrònic amb el subjecte: “Això és una broma, oi?”. El Floc, per exemple, va superar totes les proves… sense voler. A la prova de resistència a la gravetat zero, simplement va començar a flotar i a perseguir un cable com si fos un ratolí intergalàctic. Els examinadors van apuntar: “Reflexos felins extraordinaris”. Ell només volia jugar. Després hi havia la prova de manteniment tècnic. El Floc va agafar una clau anglesa, va prémer tres botons equivocats i, misteriosament, va arreglar un sistema que ni tan sols estava trencat. Els instructors van concloure: “Genialitat caòtica. Aprovat”. La Margarida, en canvi, va impressionar tothom amb la seva disciplina vegetal. A la prova de resistència al silenci absolut, va guanyar sense esforç. A la prova de reacció davant emergències, només va fer un clic-clic amb les dents i els tècnics van decidir que ningú volia comprovar què passava si la suspendien. I així, entre miols, clics i un entusiasme discutible, van ser declarats “aptes” per formar part de la tripulació. No perquè fossin els millors… sinó perquè ningú més s’hi va presentar. Ara són els herois oficials de la nau cafetera LA FLOC ONE, entrenats (o no) per afrontar qualsevol aventura que l’univers els llenci. I sorprenentment, els surt prou bé. Tornar a l'inici.

Dibuix fet el dijous 9 d'abril de 2026

Com ja sabem, el nostre estimat Fotomatón, després de tantes aventures cafeteneres i maniobres impossibles amb el Floc i la Margarida, decideix que ja toca descansar una mica. Així que planta l’hamaca a la cara oculta de la Lluna —el lloc ideal per fer una migdiada sense que ningú et demani favors— i es prepara un mojito lunar amb gel meteòric i menta cultivada en gravetat baixa. Tot molt zen, molt tranquil, molt “estic fora de cobertura, no insisteixis”. Però just quan està a punt de fer el primer glop… una nau li tomba la cantonada lunar. Literalment. Com si la Lluna tingués cantonades. I d’aquella nau en surten quatre astronautes amb cara de “hem vingut a molestar-te, però amb afecte”. No volien baixar a la Lluna, segons deien la seva nau no estava preparada! Però en Fotomaton els hi envia LA FLOC ONE i de cop apareixen caminant a càmera lenta —tot i que a la Lluna això surt sol— i li fan un salut militar que no sap si és protocol oficial o una coreografia improvisada. Un d’ells porta un pastís despressuritzat, un altre una bandera per plantar al costat de l’hamaca, i els altres dos només venen a tafanejar. Fotomatón sospira, deixa el mojito a un costat i diu: “Home… ja us trobava a faltar. Passeu, passeu. Però compte amb la sorra lunar, que després ho embruta tot.” I així, el que havia de ser un moment de pau absoluta es converteix en una mini-festa improvisada a la cara oculta de la Lluna. Perquè, al final, fins i tot quan vol descansar, l’univers insisteix a fer-li companyia. Tornar a l'inici.

Dibuix fet el dimarts 14 d'abril de 2026

Després de la calçotada que vaig fer a casa diumenge passat amb els amics i la família, encara amb l’olor de fum enganxada i la salsa romesco fent-me l’ullet des de la nevera com si volgués dir “torna-hi, covard”, em va agafar aquell impuls creatiu que només surt quan tens la panxa plena i el cap mig fregit de felicitat: “I si faig una calçotada… però a la Lluna?” Perquè sí, perquè per què no. Si ja vaig sobreviure a encendre una graella amb vent terrassenc, què m’ha d’espantar, la manca d’oxigen lunar. Total, és un dibuix: aquí la ciència es pren vacances i la lògica es queda a casa. I pam, allà estàs: plantat al cràter lunar, amb un manat de calçots a la mà, somrient com si haguessis descobert la recepta secreta de l’univers. Al teu costat, el Floc observa la graella amb la mateixa intensitat amb què mira un pollastre a l’ast, i la Margarida… bé, la Margarida sembla estar calculant si els calçots compten com a vegetals o com a víctimes potencials. El millor de tot és que, evidentment, a la Lluna no hi ha aire per fer foc. Però això a tu et fa la mateixa gràcia que un semàfor en vermell a les tres del matí: cap. “És un dibuix, tu! Aquí tot s’hi val!” I encens la graella com si res, amb un foc que desafia totes les lleis de la física i un aroma que segurament arriba fins a Mart. Mentrestant, l'Artemis 2 torna a la una Terra que us mira des de dalt amb cara de “què esteu fent ara, exactament?”. Terra, Terra, tenim un problema... hi ha un energumen fent calçots a la lluna i no ens ha convidat! Però tu, tranquil. Tu segueixes girant calçots, el Floc segueix vigilant que no s’escapi cap, i la Margarida… bé, ella només espera el moment de tastar-ne un. O de menjar-se algú, mai se sap. I això és una calçotada a la Lluna: perquè quan l’art crida, la física calla. Tornar a l'inici.

Esteu asseguts? Sí, doncs… Agarreu-vos fort a la cadira, al sofà o al que tingueu més a mà, perquè el que ve ara no és apte per a cors sensibles ni per a gent que encara creu que la Lluna és només una pedra gegant que fa bonic a les fotos. Perquè quan els nostres científics —els mateixos que es passen mitja vida flotant per l’espai i l’altra mitja discutint si la gravetat és una opinió— han tornat de revisar el trajecte de l’Artemis 2, han arribat amb unes cares que ni després d’un dilluns al matí. I quan els hem preguntat què havien trobat a la cara oculta de la Lluna, han fet aquell silenci incòmode que només fan els que han vist coses que no haurien d’haver vist. I sí, la NASA no ens ho vol explicar. Però nosaltres… nosaltres no som la NASA. Han participat els següents entesos, col·laboradors habituals del web, que sovint es fiquen de cap —tot i saber perfectament en quin embolic es posen— i gràcies als quals aquest web no s’ensorra. - Carles Lao - Licenciat en Astrobaristes - David Millán - Psicòleg de Satèl·lits - Felip Planas - Grau en Astroacústica Psicodèlica Aplicada - Isabel Valero - Llicenciada en Quimiboom Lunar Aplicada - Jaume Olivet - Autodidacta, sempe a la lluna - Matilda - Grau Superior Amor Aplicat i Sensibilitat Animalística - Pep Celdràn - Enginyer de Cràters - Rafael Aròztegui - Cartògraf d’Ombres - Silvia Piñol - Ludonauta Caòtica - Xavi Corral - Llicenciat en Manipulació Fotogràfica Irresponsable - Xavi Piñas - Doctor en Geometria i topografia Llunar Tornar a l'inici. L'ESTUDI CIENTÍFIC MADE IN TERRASSA

CARLES LAO Un dels nostres científics col·laboradors habituals d’aquest web, en Carles Lao —sempre en mode genialitat màxima—. Llicenciat en Astrobaristes (Investiguen com fer un cafè decent en gravetat zero, encara no ho han aconseguit). Carles ens informa del que assegura que s’ha trobat la tripulació de l’Artemis II. Perquè això ja no és NASA: és ciència-ficció en directe. I clar, amb el que els agrada el fast food a aquests americans… doncs s’ho han guardat en secret, no fos cas que algú els hi prengués. - Noms Propis - Carles Lao Tornar a l'inici.

PEP CELDRÀN El Pep, un Enginyer de Cràters, encarregat del disseny de cràters artificials “perquè quedin més bonics a les fotos oficials”. Pep és un habitual de les tertúlies d’aquest web —aquelles on arreglem el món en cinc minuts i després demanem una altra ronda— no tenia gaire temps, però com a gran aficionat que és a la música, ens ha preparat una versió Fotomatón de la portada del disc The Dark Side of the Moon de Pink Floyd. Sí, sí: la ciència avançant a passes de gegant i nosaltres convertint clàssics del rock en informes tècnics. El dibuix d'en Pep està basat en la portada del disc i aquesta té una explicació, i és més rica del que sembla a primera vista. Si ens basem en el que expliquen els dissenyadors i la història del disc. El significat central del prisma: La imatge del prisma que descompon un raig de llum blanca en un espectre de colors simbolitza la claredat convertida en complexitat, una metàfora visual del que fa el disc —agafa experiències humanes bàsiques (temps, diners, por, mort, bogeria) i les desplega en totes les seves tonalitats. També existeix la idea de que representa la llum com a experiència unificada que es fragmenta en emocions i tensions, igual que la vida moderna fragmenta la ment. Els dissenyadors no van voler donar un significat únic i tancat; preferien que el públic especulés. - Noms Propis - Pep Celdràn Tornar a l'inici.

DAVID MILLÁN En David, el nostre Psicòleg de Satèl·lits (Dona suport emocional a satèl·lits que “se senten sols”), que a la feina ja va vestit com un astronauta —i no per Carnaval, sinó per vocació— ha tirat una mica d’IA per anunciar-nos que, segons sembla, s’han topat amb uns Klingon de Star Trek. Sí, sí… els Klingon. Jo també començo a sospitar que la missió s’està descontrolant una mica. Entre això i els “experts” que tenim per aquí, qualsevol dia ens envien un comunicat oficial en klingonès. Jo sóc més de Star Wars, però a qui tens la meva petita explicació de Star Trek, com un spoiler molt general: A l’univers de Star Trek, la Federació diu que explora “nous mons i noves civilitzacions”, però tots sabem que la meitat de les missions acaben amb algú cridant “Això no estava al manual!” mentre una criatura gelatinosa intenta menjar-se el motor. El capità manté la dignitat com pot, el vulcani aixeca una cella com si tot fos massa primitiu, i el pobre enginyer jura que la nau aguanta, però només perquè encara no ha vist el que hi ha a la coberta 12. Tot plegat és una odissea intergalàctica on la ciència, la diplomàcia i el caos absolut conviuen en harmonia… més o menys. Però ei: mentre hi hagi replicadors, phasers i un parell de frases èpiques, la tripulació sempre tira endavant, encara que sigui a base d’improvisar com si fos un concert de jazz espacial. Només li falta una frase per semblar seriosa de veritat: Houston, tenim un problema - Noms Propis - David Millán Tornar a l'inici.

RAFAEL ARÒZTEGUI Rafael, el cartògraf d’Ombres, especialitzat en mapar les ombres que canvien cada dos minuts a la superfície lunar. Segons "el senyor que sempre està al mig"... S'han trobat al Diego Valor i al Mekong de los Viganes. M'ha obligat a buscar qui era aquest tal Diego: Diego Valor va ser un dels grans herois de la ciència-ficció popular a l’Espanya dels anys 50, un fenomen que va començar a la ràdio i després va saltar als còmics, al teatre i fins i tot a la televisió. Era, de fet, la versió espanyola del britànic Dan Dare, adaptada al context i la imaginació de l’època. Era un comandant espacial, un militar valent i disciplinat que liderava missions interplanetàries en un futur on la Terra ja havia conquerit la Lluna i Mart. Formava equip amb altres oficials i amb la brillant enginyera Beatriz Fontana, un personatge sorprenentment avançat per al seu temps. Les seves aventures el portaven sobretot a Venus, on s’enfrontava a races alienígenes com els viganes, governats pel malvat Mekong, obsessionat amb dominar l’univers. Va ser molt popular perquè va néixer com un serial radiofònic a la cadena SER (1953–1958), i la ràdio era el gran mitjà d’entreteniment del moment. Cada tarda, milers de nens i joves corrien a casa per escoltar l’episodi del dia. L’èxit va ser tan gran que es van crear còmics, obres de teatre i fins i tot la primera sèrie de televisió de producció pròpia de TVE. - Noms Propis - Rafael Aròztegui Tornar a l'inici.

SÍLVIA PIÑOL Una de les nostres científiques de capçalera, la Silvia, la nostre Ludonauta Caòtica. Dissenyadora de jocs que només funcionen quan ningú toca de peus a terra… i tothom crida. Ella ha descobert que els astronautes s’han endut “el lloc del martell”. Sí, sí: literalment. Que a la cara fosca de la Lluna hi havia un martell i un munt de lunàtics sortint dels cràters per entretenir-los. I ella tan tranquil·la, convençuda que això és el descobriment del segle. - Noms Propis - Silvia Piñol - Tornar a l'inici.

ISABEL VALERO A, ai la Isabel, llicenciada en Quimiboom Lunar Aplicada, és la nostra especialista en reaccions que fan “puf”, “pam” o “ai, ai, ai”. Diu que la bencina està tan cara que ja no és un líquid: és un bé de luxe, com els rellotges suïssos o les crispetes als cinemes. A les gasolineres de la Terra, els preus ballen més que una comparsa de Carnestoltes, i cada cop que algú omple el dipòsit, un comptable plora en silenci. Els americans, que no són de quedar-se curts, han decidit que prou de pagar aquests preus indecents. I com que tenen més naus que sentit comú, han fet el que qualsevol civilització avançada faria: han anat a repostar a la cara fosca de la Lluna. Allà, segons ells, hi ha una gasolinera clandestina gestionada per un mig humanoide, mig surtidor, que ven carburant a preu de saldo i regala un adhesiu si omples més de 40 litres. Les escenes han estat d’antologia: Cues de naus fent intermitents a l’espai, astronautes discutint perquè “això no és la línia”, i un coet que ha intentat colar-se dient que només volia “mirar pressions”. Mentrestant, a la Terra, els economistes intenten explicar per què la bencina puja tant. Alguns culpen els mercats, altres la geopolítica, i un grup minoritari però sorollós assegura que és culpa del gat Floc, que ha descobert com convertir el carburant en joguines i està acaparant reserves. Sigui com sigui, la conclusió és clara: si vols omplir el dipòsit sense hipotecar-te, prepara el casc, apunta a la Lluna i porta efectiu, no accepten targetes. - Noms Propis - Isabel Valero - Tornar a l'inici.

XAVI CORRAL Segons aquest investigador, llicenciat en Manipulació Fotogràfica Irresponsable i especialitzat en retallar coses que no tocava i enganxar-les on no van!, es confirma l’existència de fotomatons per alienígenes que visiten la Lluna (foto trobada al costat d’un cràter). A la part fosca de la Lluna, aquesta foto de cartera segurament ha provocat un bon ensurt. Imagina’t els astronautes trobant-la i pensant que han descobert el primer selfie d’un ésser que s’ha passat massa estona jugant amb els botons equivocats de la nau. Té tota la pinta d’aquell retrat que algú porta a la cartera només per recordar-se que, passi el que passi, sempre podria haver sortit pitjor. - Noms Propis - Xavi Corral - Tornar a l'inici.

FELIP PLANAS L'astrofísic Felip té un grau en Astroacústica Psicodèlica Aplicada, especialitzat en l’estudi de com ressonen els solos de guitarra de Pink Floyd dins dels cràters lunars. Un cop acabat el grau, li van atorgar el diploma que ens ha enviat, juntament amb les seves conclusions després d’analitzar la missió Artemis 2. INFORME CONFIDENCIAL Conclusions sobre els descobriments inexplicats de l'Artemis 2 Després d'analitzar les dades acústiques, vibracionals i psicodèlico-selenites de la missió Artemis 2, l’astrofísic Felip ha arribat a unes conclusions que, segons ell, la NASA no vol fer públiques per “motius que no tenen res a veure amb la ciència i molt amb evitar rialles col·lectives”. Les seves conclusions són les següents: 1. Els cràters lunars tenen eco… però només amb Pink Floyd. Segons Felip, quan la nau va sobrevolar el Cràter Tycho, els sensors van detectar un eco persistent que coincidia exactament amb els primers 7 segons de Shine On You Crazy Diamond. Amb altres grups no passava res. Amb Pink Floyd, la Lluna respon. 2. S’ha detectat una estructura artificial en forma de prisma gegant. A la cara oculta, les càmeres van captar una formació que Felip descriu com “un prisma de 40 metres, perfectament alineat amb la llum solar, com si algú hagués intentat recrear la portada de The Dark Side of the Moon però a escala monumental”. La NASA ho ha classificat com “roca curiosa”. Felip ho ha classificat com “arquitectura progressiva”. 3. Hi ha pols lunar que vibra amb freqüències musicals. Una mostra de pols va reaccionar espontàniament quan els instruments de la nau van emetre un to de prova. La pols va formar un petit vòrtex que girava al ritme de Time. Felip afirma que això demostra que la Lluna “té gust musical”. La NASA afirma que “el contenidor estava mal tancat”. 4. S’han trobat petjades… però no humanes. Felip assegura que hi ha rastres d’un ésser que camina com si carregues una càmera pessada i anés acompanyat d'un lleó arrosegant una capsa rodona. La NASA diu que són “ombres”. Felip diu que són “ombres amb sabates”. 5. L’Artemis 2 va rebre un senyal desconegut. Un senyal breu, de 3 segons, que segons Felip coincideix exactament amb la seqüència “ping” que obre Echoes. La NASA diu que és interferència. Felip diu que és “una invitació”. Conclusió final de Felip: “La Lluna no és només un satèl·lit. És un estudi de gravació gegant, un amfiteatre natural i possiblement un fan silenciós de Pink Floyd. I algú —o alguna cosa— hi està assajant.” La NASA acusa el nostre astrofísic de ser un fanàtic de Pink Floyd i, segons els rumors, el tenen retingut a Houston, on l’obliguen a escoltar reggaeton les 24 hores del dia com a “mesura disciplinària”. Tot això, aparentment, per haver revelat secrets que no volien que sortissin a la llum. - Noms Propis - Felip Planas - Tornar a l'inici.

XAVIER PIÑAS Doctor en Geometria i topografia Llunar (Universitat Interplanetària de Tranquil·litat, Mòdul 3) El doctor Piñas afirma que, després de dècades d’investigació rigorosa —i d’uns quants aterratges dubtosos— ha arribat a una conclusió que farà tremolar la comunitat científica: la Lluna és plana com una coca de recapte. Segons ell, les ombres dels cràters, la manera com rebota la pols lunar i la posició exacta del seu esmorzar flotant en ingravidesa confirmen la seva teoria. Durant les seves expedicions, ha dedicat hores a mesurar l’horitzó lunar amb instruments d’alta precisió: un nivell de bombolla, una cinta mètrica de 30 metres i una paciència infinita. I cada vegada que mirava cap a la Terra, repetia la seva frase favorita: “Houston… la Lluna és plana, i jo en tinc les proves.” Actualment prepara una tesi complementària: “Si la Lluna és plana, potser el formatge també.” - Noms Propis - Xavi Piñas - Tornar a l'inici.

MATILDA Grau Superior en Amor Aplicat i Sensibilitat Animalística Per a persones que abracen gossos, gats i fins i tot coloms amb problemes d’autoestima. INFORME CIENTÍFIC NÚM. 27B/6: Descobriment d’un Punt d’Abandonament Emocional Lunar (PAEL). Després de dècades d’investigació, missions fallides i un astronauta que es va perdre perquè seguia un GPS del 2009, el Departament de Fenòmens Estranys i Mascotes Despistades ha confirmat l’existència d’un fenomen únic a la part fosca de la Lluna: el Punt d’Abandonament Emocional Lunar, també conegut com “el lloc on la gent deixa la mascota quan no sap què fer amb tanta estima”. - Noms Propis - Matilda - Tornar a l'inici.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR: - Pujada el dissabte 2 de maig de 2026. - Apartat - Jaume Olivet - Fotomatón - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: