LA FESTA DELS CAPDIDATS Imatges de la Festa - Part 1

Avui la nostra Mariona descansa, però no us penseu que descansa gaire: només ha deixat de presentar perquè la Karla Ramos li ha robat el protagonisme amb tota la cara del món, i ella en té de cara! Mentrestant, la Mariona és per aquí fent veure que “descansa”, però tots sabem que està amb en Manu intentant arreglar el món com si fos un moble d’IKEA: amb moltes ganes, poques instruccions i rient-se mentre tot els queda una mica tort.

I si parlem de protagonistes de la Festa, aquí tenim un triplet: En Ton Grau, que porta tantes dècades fent fotos aquest dia que la càmera ja el tracta de tu. Si algun any no hi fos, la Festa quedaria en 144p. En Jordi Grau, el culpable oficial d’aquest sarau. Sense ell avui tots estaríem a casa fent veure que pleguem roba. I en Ramon, un dels capdidats d’enguany, que arriba amb aquell somriure de “jo només passava per aquí” però tots sabem que té més ganes de festa que ningú. Aquesta colla són com un equip de superherois de poble: cadascú amb el seu poder especial, tots una mica perillosos…

Com cada any, no pot faltar les ampolles de cava i les espardenyes: els dos tòtems sagrats de la Festa. Sense això, el dia no arrenca ni amb empentes. L’ampolla de cava és aquella que sempre arriba ben calenta! i les espardenyes… ai, les espardenyes: símbol oficial que avui toca ballar, suar i fer el gamberro sense perdre l’elegància.

La presentadora d’avui és la Karla amb K, que ja només amb el nom sembla que vingui amb mode estrella activat. Si la voleu conèixer una mica més, prepareu-vos, perquè la Karla no és d’aquelles que passen desapercebudes: és d’aquelles que arriben, somriuen… i de sobte tothom sap qui mana a l’escenari. La Karla és d’aquelles persones que tenen energia de foc artificial: esclata, brilla i et deixa mig encegat però encantat. Té més taules que un IKEA i un humor que et desmunta en dos segons. I sí, és la típica que diu “jo no em poso nerviosa”, però després et confessa que ha repassat el guió 27 vegades mentre es feia el cafè. Mireu: Apartat Noms Propis - Karla Ramos

Encapçalats per un capgròs imponent, en Carles Llongueres, la música comença a sonar i la plaça es transforma en un escenari viu. Les comitives, carregades de color, soroll i aquell punt de bogeria festiva tan nostre, avancen amb tots els capgrossos fent entrada com si fossin celebritats. És aquell moment en què la plaça vibra, la canalla obre els ulls com plats i els adults recuperen, per uns instants, la mateixa mirada. Els capgrossos ballen, saluden, fan el tonto i contagien una alegria que no s’ensenya: es viu.

Ostres, tiu… no sé què em passa, però em pica tot el cos com si m’hagués barallat amb un arbust d’ortigues i hagués perdut. Dec tenir alguna al·lèrgia estranya, d’aquelles que apareixen de sobte, "en mig", i jo aquí intentant no rascar-me com un gat amb puces.

La democràcia és aquella cosa tan senzilla i tan complicada alhora: poses una urna, la gent hi deixa un paperet, i pam, decideixen qui mana. És com una festa major però amb menys cava i més tensió. Les urnes són sagrades: tothom hi pot dir la seva, fins i tot aquell veí que sempre es queixa de tot però després vota igual cada any. I et trobes el Reial Madrid, que és com un univers paral·lel on les normes de la democràcia van amb retard. Allà tenen un president que, segons expliquen diversos mitjans, ha estat dècades sense passar per unes eleccions competitives. És com si les urnes fossin un moble que tenen guardat al traster, amb pols, al costat de les bufandes de quan encara jugava la Quinta del Buitre. La comparació és inevitable: mentre en una democràcia normal la gent vota, tria i remuga, allà sembla que el president es renova com si fos una subscripció automàtica. No calen urnes, no calen paperetes… només cal que ningú més s’hi presenti. És la versió institucional de “si no hi ha rival, guanyo segur”. Així que sí: la democràcia és lenta, imperfecta i plena de sorpreses, però almenys hi ha urnes. I això, en un món on alguns càrrecs semblen eterns, ja és motiu per brindar.

Avui tenim una novetat preciosa i molt necessària, d’aquelles que fan que la Festa sigui més gran, més humana i més de tothom. Entre els capdidats d’enguany hi tenim l’Anna Granero, intèrpret de llengua de signes, que arriba amb un somriure i amb les mans preparades per convertir cada paraula en moviment. I no ve sola: s’ha portat la Raquel, que serà l’encarregada de traduir-ho tot perquè les persones sordes puguin viure la Festa sense perdre ni un detall. És un d’aquells moments que et fan pensar: “Això sí que és fer les coses bé”. La plaça s’omple de música, colors i capgrossos, però també d’inclusió real, d’aquesta que no es queda en un cartell sinó que es veu, es nota i es celebra.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR: - Pujada el dimecres 17 de juny de 2026 - Reportatge - 2026 - Festa Capdidats - Reportatge - 2026 - Festa Major de Terrassa - Apartat - Festa dels Capdidats - El meu CV - FOTO Jaume Olivet - Tornar a l'inici.

Contador: