INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL 2026
La Festa dels Capdidats
Vull enviar una proposta al Casinet de l’Espardenya: tenim set capdidats i això crida
‘reality show’ a crits. I un reality sempre deixa cèntims, encara que sigui per pagar les birres.
Vaig fer les caricatures anteriors amb IA i el meu cervell va dir: ‘Espera, que ara vinc jo’...
El que veureu surt d’un racó del meu cerebel que ni jo sabia que existia!
La meva idea és aquesta…
Agarrem els set capdidats, els fem voltar per Terrassa i després els tanquem una setmana a la Masia Freixa.
Un Gran Hermano egarenc que faria tremolar total la Telebrosa Nacional!
Els tanquem a la Masia Freixa a fer activitats, però sense expulsions, que això ja és massa Telebrosa. Aquí tot és germanor i alegria!
Dia 1: Taller de manualitats solidàries
A la Masia Freixa, que ja de per si sembla un decorat de programa de televisió, hi plantem els nostres set capdidats
i els deixem fluir com bons germans, aquí venim a fer ciutat i a riure una mica.
De la mà de la Carmen, que té més paciència que un monjo tibetà, organitzem tallers emocionals i creatius: pintar,
retallar, enganxar, fer mandales, construir monstres de plastilina o el que surti del cor. Tot plegat amb banda
sonora de Festa Major!
Quan ja tinguem les obres d’art —algunes precioses, altres… diguem-ne “expressives”— obrim una finestra especial:
el Cuarto de Reixa, una mena de confessionari creatiu on els capdidats expliquen què han fet, per què ho han fet
i com de molt s’han enganxat amb la cola calenta.
Després, les venem per treure uns calerons per a alguna ONG local, que sempre va bé donar un cop de mà i, de pas,
demostrar que Terrassa té cor, humor i talent manual.
Dia 2: El Taller de Cuina de la Noelia
Després de la feinada creativa del dia anterior —mandales, monstres de plastilina, confessions al Cuarto de Reixa
i un parell de capdidats enganxats amb cola calenta— arriba el moment més esperat: el Taller de cuina de la Noelia.
La porta s’obre i apareix ella, amb davantal, somriure i aquella mirada de “aquí us posaré a treballar,
però menjareu com reis”. Els capdidats, que ja tenen l’estómac fent castellers, l’aplaudeixen com si fos
una estrella Michelin.
La Noelia proposa un taller de cuina egarenca de supervivència festamajorenca: plats fàcils, ràpids i amb
ingredients que qualsevol terrassenc té per casa. Entre rialles, algun tall de ceba mal fet i un parell de
“vigila que això crema”, el grup es transforma en una brigada culinària improvisada.
Quan tot està llest, munten una taula llarga al mig de la sala modernista. Sembla un banquet de pel·lícula.
I mentre mengen, comenten el dia, riuen, i algun capdidat confessa que no sabia ni fregir un ou abans d’entrar.
Dia 3: La Jornada Musical
La Masia Freixa es desperta amb un aire especial. No és un dia qualsevol: avui toca música de la mà de la Teresa,
i això a Terrassa és paraula major. A més, hi ha un detall que fa que tot plegat tingui més sentit: aquesta Masia,
abans de ser el que és, havia estat Conservatori de Música. És com si les parets encara guardessin ecos de solfeig,
arpegis i algun “torna a començar” d’un professor pacient.
Els capdidats s’aixequen amb més energia que un divendres de Festa Major. Quan entren a la sala gran, descobreixen
que s’ha convertit en un escenari improvisat: faristols, cadires, instruments i un micro que fa més soroll que un
tren entrant a l’estació del Nord. Però no passa res: aquí venim a fer música, no a fer un disc d’or.
Comencen amb un taller rítmic: picar de mans, percussió corporal i algun capdidat que sembla que tingui el ritme
instal·lat en versió demo. Les rialles omplen la sala i la Masia sembla reviure el seu passat musical. I llavors…
sorpresa.
La Teresa porta la seva partitura com si fos un tresor. Els capdidats es queden de pedra. Alguns s’emocionen.
Altres intenten seguir el compàs i fracassen gloriosament, però amb estil. Assagen una peça senzilla, festiva
i molt egarenca. I entre nota i nota, passa una cosa bonica: la Masia Freixa, antiga casa de músics, torna a
vibrar com abans.
A la tarda, fan una petita actuació al jardí. No és perfecta, però és preciosa. Hi ha desafinats, entrades tardanes
i un capdidat que ha anat tota l’estona en una tonalitat alternativa, però els ocellets piulen com si fos el Palau
de la Música.
El dia acaba amb una foto de grup, instruments a la mà i somriures de “això no ho oblidarem mai”. El nostre Gran
Hermano egarenc continua sense expulsions, però amb molt d’art, molt de ritme i un toc històric que fa que tot plegat
sigui encara més especial.
Dia 4: Taller de Mercat amb el Ramon
Després del taller de cuina de la Noelia, on els capdidats van aprendre a no cremar-se (gaire) i a remenar
cassoles amb dignitat, el Ramon va veure clar que faltava una cosa essencial: si vols cuinar bé, primer has
de saber què coi estàs tallant.
Així que el Dia 4 comença amb ell entrant a une de les sales de la Masia Freixa amb una caixa de peix fresc
i aquella mirada de “avui aprendreu una cosa útil de veritat”. I és que el Ramon, que és més de mercat que
el rellotge de la plaça, decideix que toca un taller de peix: com tallar-lo, com netejar-lo i com no deixar
la cuina feta un drama.
Els capdidats, encara amb la panxa plena del dia anterior, s’hi posen amb ganes. El Ramon els ensenya a treure
espines, a obrir un llobarro com Déu mana i a distingir un bon peix d’un que et vol vendre un venedor massa
simpàtic. Entre rialles, esquitxos i algun crit de “ai, això encara es mou?”, la Masia Freixa es converteix
en una aula de mercat improvisada.
I aquí ve la gràcia: aquestes nocions són superútils a la vida. Perquè un dia et pots quedar sense bateria
al mòbil, sense internet i sense microones… però si saps netejar un peix, sobrevius.
El Ramon ho explica amb aquella calma seva, i els capdidats acaben el taller amb un somriure i les mans que
fan olor de mar (més o menys). La Masia Freixa, que ja havia estat Conservatori de Música, avui sembla també
Escola Oficial de Peixateria Egarenca.
El dia acaba amb una foto de grup, ganivets ben guardats i la sensació que, si algun dia els tanquen una
setmana més, almenys no passaran gana.
Dia 5: Taller de Llengua de Signes amb l’Anna
O com descobrir que les mans també parlen)
La Masia Freixa es desperta tranquil·la, però els capdidats no saben que avui els tocarà fer servir les mans…
i no per cuinar, ni per netejar peix, ni per fer mandales. Avui toca parlar sense obrir la boca.
L’Anna entra a la sala amb un somriure i aquella energia seva que podria aixecar un mort. Porta un cartell
que diu: “Avui, qui parli, paga ronda.” Els capdidats es miren entre ells amb cara de “ai mare”.
Comença el taller de llengua de signes, i l’Anna els ensenya les primeres paraules: hola, gràcies, Terrassa,
Festa Major… i, per descomptat, capdidat, que és un signe que ella mateixa ha improvisat i que sembla una
barreja entre saludar i espantar un colom.
Els capdidats intenten seguir-la, però el panorama és gloriós:
– Un fa el signe del “gràcies” com si estigués espolsant una estovalla.
– Un altre confon “hola” amb “vine cap aquí”.
– I un tercer fa un gest que ningú sap què vol dir, però que segurament en algun país és una declaració d’amor.
L’Anna aguanta el tipus com una professional, però riu per dins. Els fa repetir, corregir, i fins i tot els
posa a fer frases senceres. El resultat és tan caòtic com encantador: sembla un cor de ballarins descoordinats,
però amb molt bona voluntat.
El moment estrella arriba quan els fa fer una conversa completa sense parlar. Silenci absolut. Només mans,
expressions i alguna cella que puja massa. És tan divertit que fins i tot la Masia Freixa sembla que somrigui,
recordant que un dia va ser Conservatori i que ara és… bé, això: un reality egarenc sense normes.
Al final del taller, els capdidats aconsegueixen signar una frase sencera: “Som un equip.”
I l’Anna, orgullosa, els aplaudeix amb el signe correcte, no amb soroll. El dia acaba amb una foto de grup,
tots signant “Festa Major”, alguns bé… i alguns com poden.
Dia 6: Col·loqui Feminista i Assaig de Manifestació
Amb la Mercè al timó
El seté dia, la Masia Freixa es desperta amb un aire de solemnitat… però només fins que arriba la Mercè. Ella entra amb
un dossier sota el braç, un somriure que imposa respecte i aquella energia de “avui aprendreu, riureu i no us escapareu
ni que correu".
Les cadires estan en cercle, hi ha cartolines, retoladors i una pancarta en blanc que crida “pinta'm”. La Mercè obre el
col·loqui amb una frase que deixa tothom ben despert:
“El feminisme no mossega, però fa pensar. I avui pensarem tots.”
Els capdidats s'hi llancen amb ganes. Parlen de rols, d'igualtat, de micromasclismes, de com escoltar i de com no fer
el ridícul quan vols ser aliat. La Mercè ho modera amb aquella barreja de paciència i mala llet fina que només tenen
les persones que han vist moltes coses i no se n'espanten de cap.
Entre reflexions profundes i algun acudit que la Mercè talla amb una mirada de “no toquis els nassos”,
el col·loqui flueix com un cafè llarg: intens, però agradable.
Quan ja tenen el cap ple d’idees, arriba la segona part del dia:
l’assaig de manifestació.
La Mercè reparteix cartolines com si fossin espases i diu:
“Vinga, que una pancarta ben feta diu més que mil tuits.”
Els capdidats es posen a crear consignes. El resultat és gloriós:
– “Feminisme és força.”
– “Respecte per totes.”
– “Terrassa en peu.”
– I un que ha escrit “Igualtat o res” amb purpurina, perquè estil no els falta.
Després practiquen càntics, però en versió egarenca. La Mercè marca el ritme, i els capdidats la segueixen com poden.
La Masia Freixa vibra: sembla que torni a ser Conservatori, però ara amb banda sonora reivindicativa. Finalment, fan
una mini manifestació pels jardins: pancartes enlaire, crits de germanor i un capdidat que marca el pas com si fos
caporal. Els càmeres no donen l’abast.
El dia acaba amb abraçades, fotos i la sensació que han après, han rigut i han fet pinya. Un Gran Hermano egarenc que
no expulsa ningú, però que fa créixer tothom.
Dia 7: Taller de Cosmètica Natural
O com salvar la pell abans que es queixi
La Masia Freixa es desperta amb olor de plantes, olis i pots misteriosos. Avui no hi ha cassoles,
ni mandales, ni pancartes. Avui toca hidratar, reparar i mimar.
El Ramon d'això en sap un "rato largo", té més coneixement cutani que un dermatòleg amb superpoders i
entra a la sala amb un diagnòstic claríssim:
“Després de tanta cuina, tant rentat de plats, el sol del concert i la manifestació… les vostres mans i
la vostra cara estan demanant ajuda a crits.”
Els capdidats es miren les mans i assenteixen. Alguns tenen els dits com panses, altres la pell tirant
a paper de vidre, i un parell semblen haver estat fregant paelles des de 1998.
Així comença el taller de cosmètica natural. Sobre la taula hi ha:
– Oli de coco
– Àloe vera
– Mantega de karité
– Flors seques
– I un pot que ningú sap què és, però fa bona olor i això ja és suficient
L’especialista els ensenya a fer cremes hidratants, bàlsams reparadors i fins i tot una mascareta facial
que deixa els capdidats amb cara de croqueta arrebossada, però molt contents.
Les escenes són glorioses:
– Un capdidat es posa massa oli i queda brillant com un llobarro del taller del Ramon.
– Un altre confon la mantega de karité amb mantega normal i pregunta si es pot untar al pa.
– I un tercer es fa una mascareta tan espessa que sembla que estigui preparant-se per un robatori de pel·lícula.
La Masia Freixa, que ha estat Conservatori, escola de peixateria, taller de signes i centre de debat feminista,
avui es converteix en spa egarenc. Quan acaben, tots tenen la pell suau, hidratada i amb olor de bosc després
de ploure. En Ramon somriu, satisfet, i diu: “Ara sí, ja podeu sortir a la Festa Major sense semblar pergamins.”
I colorín colorado…
aquesta història s’ha acabat
Després de set dies de cuina, música, manifestacions, cosmètica natural, tallers impossibles i germanor a dojo,
els capdidats surten de la Masia Freixa amb la pell hidratada, el ritme afinat, les mans suaus, el cap ple
d'idees i el cor una mica més gran.
Han après a netejar peix, a signar sense parlar, a debatre amb respecte, a fer pancartes amb purpurina, a
cuinar sense cremar-se, a hidratar-se com cal i a conviure sense expulsions, sense drames i amb molt d'humor.
La Masia Freixa —que ha estat Conservatori, taller, mercat, spa, aula i escenari— tanca les portes amb un somriure.
I Terrassa, que sempre mira, sempre escolta i sempre riu, queda esperant la propera bogeria.
I colorín colorado… aquest Gran Hermano egarenc s’ha acabat.
O no. Perquè ja em conec!
TAMBÉ ET POT INTERESSAR
- Pujada el dimecres 24 de juny de 2026.
- Reportatge - Festa dels Capdidats 2026
- Apartat - Inteligència Artificial
- El meu CV - FOTO Jaume Olivet
Contador:
INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL 2026
La Festa dels Capdidats
Vull enviar una proposta al Casinet de l’Espardenya: tenim set capdidats i això crida
‘reality show’ a crits. I un reality sempre deixa cèntims, encara que sigui per pagar les birres.
La Festa dels Capdidats
Vull enviar una proposta al Casinet de l’Espardenya: tenim set capdidats i això crida
‘reality show’ a crits. I un reality sempre deixa cèntims, encara que sigui per pagar les birres.
Vull enviar una proposta al Casinet de l’Espardenya: tenim set capdidats i això crida
‘reality show’ a crits. I un reality sempre deixa cèntims, encara que sigui per pagar les birres.
Vaig fer les caricatures anteriors amb IA i el meu cervell va dir: ‘Espera, que ara vinc jo’... El que veureu surt d’un racó del meu cerebel que ni jo sabia que existia!
La meva idea és aquesta…
Agarrem els set capdidats, els fem voltar per Terrassa i després els tanquem una setmana a la Masia Freixa.
Un Gran Hermano egarenc que faria tremolar total la Telebrosa Nacional!
Els tanquem a la Masia Freixa a fer activitats, però sense expulsions, que això ja és massa Telebrosa. Aquí tot és germanor i alegria!
Dia 1: Taller de manualitats solidàries
A la Masia Freixa, que ja de per si sembla un decorat de programa de televisió, hi plantem els nostres set capdidats
i els deixem fluir com bons germans, aquí venim a fer ciutat i a riure una mica.
De la mà de la Carmen, que té més paciència que un monjo tibetà, organitzem tallers emocionals i creatius: pintar,
retallar, enganxar, fer mandales, construir monstres de plastilina o el que surti del cor. Tot plegat amb banda
sonora de Festa Major!
Quan ja tinguem les obres d’art —algunes precioses, altres… diguem-ne “expressives”— obrim una finestra especial:
el Cuarto de Reixa, una mena de confessionari creatiu on els capdidats expliquen què han fet, per què ho han fet
i com de molt s’han enganxat amb la cola calenta.
Després, les venem per treure uns calerons per a alguna ONG local, que sempre va bé donar un cop de mà i, de pas,
demostrar que Terrassa té cor, humor i talent manual.
A la Masia Freixa, que ja de per si sembla un decorat de programa de televisió, hi plantem els nostres set capdidats
i els deixem fluir com bons germans, aquí venim a fer ciutat i a riure una mica.
De la mà de la Carmen, que té més paciència que un monjo tibetà, organitzem tallers emocionals i creatius: pintar,
retallar, enganxar, fer mandales, construir monstres de plastilina o el que surti del cor. Tot plegat amb banda
sonora de Festa Major!
Quan ja tinguem les obres d’art —algunes precioses, altres… diguem-ne “expressives”— obrim una finestra especial:
el Cuarto de Reixa, una mena de confessionari creatiu on els capdidats expliquen què han fet, per què ho han fet
i com de molt s’han enganxat amb la cola calenta.
Després, les venem per treure uns calerons per a alguna ONG local, que sempre va bé donar un cop de mà i, de pas,
demostrar que Terrassa té cor, humor i talent manual.
Dia 2: El Taller de Cuina de la Noelia
Després de la feinada creativa del dia anterior —mandales, monstres de plastilina, confessions al Cuarto de Reixa
i un parell de capdidats enganxats amb cola calenta— arriba el moment més esperat: el Taller de cuina de la Noelia.
La porta s’obre i apareix ella, amb davantal, somriure i aquella mirada de “aquí us posaré a treballar,
però menjareu com reis”. Els capdidats, que ja tenen l’estómac fent castellers, l’aplaudeixen com si fos
una estrella Michelin.
La Noelia proposa un taller de cuina egarenca de supervivència festamajorenca: plats fàcils, ràpids i amb
ingredients que qualsevol terrassenc té per casa. Entre rialles, algun tall de ceba mal fet i un parell de
“vigila que això crema”, el grup es transforma en una brigada culinària improvisada.
Quan tot està llest, munten una taula llarga al mig de la sala modernista. Sembla un banquet de pel·lícula.
I mentre mengen, comenten el dia, riuen, i algun capdidat confessa que no sabia ni fregir un ou abans d’entrar.
Després de la feinada creativa del dia anterior —mandales, monstres de plastilina, confessions al Cuarto de Reixa
i un parell de capdidats enganxats amb cola calenta— arriba el moment més esperat: el Taller de cuina de la Noelia.
La porta s’obre i apareix ella, amb davantal, somriure i aquella mirada de “aquí us posaré a treballar,
però menjareu com reis”. Els capdidats, que ja tenen l’estómac fent castellers, l’aplaudeixen com si fos
una estrella Michelin.
La Noelia proposa un taller de cuina egarenca de supervivència festamajorenca: plats fàcils, ràpids i amb
ingredients que qualsevol terrassenc té per casa. Entre rialles, algun tall de ceba mal fet i un parell de
“vigila que això crema”, el grup es transforma en una brigada culinària improvisada.
Quan tot està llest, munten una taula llarga al mig de la sala modernista. Sembla un banquet de pel·lícula.
I mentre mengen, comenten el dia, riuen, i algun capdidat confessa que no sabia ni fregir un ou abans d’entrar.
Dia 3: La Jornada Musical
La Masia Freixa es desperta amb un aire especial. No és un dia qualsevol: avui toca música de la mà de la Teresa,
i això a Terrassa és paraula major. A més, hi ha un detall que fa que tot plegat tingui més sentit: aquesta Masia,
abans de ser el que és, havia estat Conservatori de Música. És com si les parets encara guardessin ecos de solfeig,
arpegis i algun “torna a començar” d’un professor pacient.
Els capdidats s’aixequen amb més energia que un divendres de Festa Major. Quan entren a la sala gran, descobreixen
que s’ha convertit en un escenari improvisat: faristols, cadires, instruments i un micro que fa més soroll que un
tren entrant a l’estació del Nord. Però no passa res: aquí venim a fer música, no a fer un disc d’or.
Comencen amb un taller rítmic: picar de mans, percussió corporal i algun capdidat que sembla que tingui el ritme
instal·lat en versió demo. Les rialles omplen la sala i la Masia sembla reviure el seu passat musical. I llavors…
sorpresa.
La Teresa porta la seva partitura com si fos un tresor. Els capdidats es queden de pedra. Alguns s’emocionen.
Altres intenten seguir el compàs i fracassen gloriosament, però amb estil. Assagen una peça senzilla, festiva
i molt egarenca. I entre nota i nota, passa una cosa bonica: la Masia Freixa, antiga casa de músics, torna a
vibrar com abans.
A la tarda, fan una petita actuació al jardí. No és perfecta, però és preciosa. Hi ha desafinats, entrades tardanes
i un capdidat que ha anat tota l’estona en una tonalitat alternativa, però els ocellets piulen com si fos el Palau
de la Música.
El dia acaba amb una foto de grup, instruments a la mà i somriures de “això no ho oblidarem mai”. El nostre Gran
Hermano egarenc continua sense expulsions, però amb molt d’art, molt de ritme i un toc històric que fa que tot plegat
sigui encara més especial.
La Masia Freixa es desperta amb un aire especial. No és un dia qualsevol: avui toca música de la mà de la Teresa,
i això a Terrassa és paraula major. A més, hi ha un detall que fa que tot plegat tingui més sentit: aquesta Masia,
abans de ser el que és, havia estat Conservatori de Música. És com si les parets encara guardessin ecos de solfeig,
arpegis i algun “torna a començar” d’un professor pacient.
Els capdidats s’aixequen amb més energia que un divendres de Festa Major. Quan entren a la sala gran, descobreixen
que s’ha convertit en un escenari improvisat: faristols, cadires, instruments i un micro que fa més soroll que un
tren entrant a l’estació del Nord. Però no passa res: aquí venim a fer música, no a fer un disc d’or.
Comencen amb un taller rítmic: picar de mans, percussió corporal i algun capdidat que sembla que tingui el ritme
instal·lat en versió demo. Les rialles omplen la sala i la Masia sembla reviure el seu passat musical. I llavors…
sorpresa.
La Teresa porta la seva partitura com si fos un tresor. Els capdidats es queden de pedra. Alguns s’emocionen.
Altres intenten seguir el compàs i fracassen gloriosament, però amb estil. Assagen una peça senzilla, festiva
i molt egarenca. I entre nota i nota, passa una cosa bonica: la Masia Freixa, antiga casa de músics, torna a
vibrar com abans.
A la tarda, fan una petita actuació al jardí. No és perfecta, però és preciosa. Hi ha desafinats, entrades tardanes
i un capdidat que ha anat tota l’estona en una tonalitat alternativa, però els ocellets piulen com si fos el Palau
de la Música.
El dia acaba amb una foto de grup, instruments a la mà i somriures de “això no ho oblidarem mai”. El nostre Gran
Hermano egarenc continua sense expulsions, però amb molt d’art, molt de ritme i un toc històric que fa que tot plegat
sigui encara més especial.
Dia 4: Taller de Mercat amb el Ramon
Després del taller de cuina de la Noelia, on els capdidats van aprendre a no cremar-se (gaire) i a remenar
cassoles amb dignitat, el Ramon va veure clar que faltava una cosa essencial: si vols cuinar bé, primer has
de saber què coi estàs tallant.
Així que el Dia 4 comença amb ell entrant a une de les sales de la Masia Freixa amb una caixa de peix fresc
i aquella mirada de “avui aprendreu una cosa útil de veritat”. I és que el Ramon, que és més de mercat que
el rellotge de la plaça, decideix que toca un taller de peix: com tallar-lo, com netejar-lo i com no deixar
la cuina feta un drama.
Els capdidats, encara amb la panxa plena del dia anterior, s’hi posen amb ganes. El Ramon els ensenya a treure
espines, a obrir un llobarro com Déu mana i a distingir un bon peix d’un que et vol vendre un venedor massa
simpàtic. Entre rialles, esquitxos i algun crit de “ai, això encara es mou?”, la Masia Freixa es converteix
en una aula de mercat improvisada.
I aquí ve la gràcia: aquestes nocions són superútils a la vida. Perquè un dia et pots quedar sense bateria
al mòbil, sense internet i sense microones… però si saps netejar un peix, sobrevius.
El Ramon ho explica amb aquella calma seva, i els capdidats acaben el taller amb un somriure i les mans que
fan olor de mar (més o menys). La Masia Freixa, que ja havia estat Conservatori de Música, avui sembla també
Escola Oficial de Peixateria Egarenca.
El dia acaba amb una foto de grup, ganivets ben guardats i la sensació que, si algun dia els tanquen una
setmana més, almenys no passaran gana.
Després del taller de cuina de la Noelia, on els capdidats van aprendre a no cremar-se (gaire) i a remenar
cassoles amb dignitat, el Ramon va veure clar que faltava una cosa essencial: si vols cuinar bé, primer has
de saber què coi estàs tallant.
Així que el Dia 4 comença amb ell entrant a une de les sales de la Masia Freixa amb una caixa de peix fresc
i aquella mirada de “avui aprendreu una cosa útil de veritat”. I és que el Ramon, que és més de mercat que
el rellotge de la plaça, decideix que toca un taller de peix: com tallar-lo, com netejar-lo i com no deixar
la cuina feta un drama.
Els capdidats, encara amb la panxa plena del dia anterior, s’hi posen amb ganes. El Ramon els ensenya a treure
espines, a obrir un llobarro com Déu mana i a distingir un bon peix d’un que et vol vendre un venedor massa
simpàtic. Entre rialles, esquitxos i algun crit de “ai, això encara es mou?”, la Masia Freixa es converteix
en una aula de mercat improvisada.
I aquí ve la gràcia: aquestes nocions són superútils a la vida. Perquè un dia et pots quedar sense bateria
al mòbil, sense internet i sense microones… però si saps netejar un peix, sobrevius.
El Ramon ho explica amb aquella calma seva, i els capdidats acaben el taller amb un somriure i les mans que
fan olor de mar (més o menys). La Masia Freixa, que ja havia estat Conservatori de Música, avui sembla també
Escola Oficial de Peixateria Egarenca.
El dia acaba amb una foto de grup, ganivets ben guardats i la sensació que, si algun dia els tanquen una
setmana més, almenys no passaran gana.
Dia 5: Taller de Llengua de Signes amb l’Anna
O com descobrir que les mans també parlen)
La Masia Freixa es desperta tranquil·la, però els capdidats no saben que avui els tocarà fer servir les mans…
i no per cuinar, ni per netejar peix, ni per fer mandales. Avui toca parlar sense obrir la boca.
L’Anna entra a la sala amb un somriure i aquella energia seva que podria aixecar un mort. Porta un cartell
que diu: “Avui, qui parli, paga ronda.” Els capdidats es miren entre ells amb cara de “ai mare”.
Comença el taller de llengua de signes, i l’Anna els ensenya les primeres paraules: hola, gràcies, Terrassa,
Festa Major… i, per descomptat, capdidat, que és un signe que ella mateixa ha improvisat i que sembla una
barreja entre saludar i espantar un colom.
Els capdidats intenten seguir-la, però el panorama és gloriós:
– Un fa el signe del “gràcies” com si estigués espolsant una estovalla.
– Un altre confon “hola” amb “vine cap aquí”.
– I un tercer fa un gest que ningú sap què vol dir, però que segurament en algun país és una declaració d’amor.
L’Anna aguanta el tipus com una professional, però riu per dins. Els fa repetir, corregir, i fins i tot els
posa a fer frases senceres. El resultat és tan caòtic com encantador: sembla un cor de ballarins descoordinats,
però amb molt bona voluntat.
El moment estrella arriba quan els fa fer una conversa completa sense parlar. Silenci absolut. Només mans,
expressions i alguna cella que puja massa. És tan divertit que fins i tot la Masia Freixa sembla que somrigui,
recordant que un dia va ser Conservatori i que ara és… bé, això: un reality egarenc sense normes.
Al final del taller, els capdidats aconsegueixen signar una frase sencera: “Som un equip.”
I l’Anna, orgullosa, els aplaudeix amb el signe correcte, no amb soroll. El dia acaba amb una foto de grup,
tots signant “Festa Major”, alguns bé… i alguns com poden.
O com descobrir que les mans també parlen)
La Masia Freixa es desperta tranquil·la, però els capdidats no saben que avui els tocarà fer servir les mans…
i no per cuinar, ni per netejar peix, ni per fer mandales. Avui toca parlar sense obrir la boca.
L’Anna entra a la sala amb un somriure i aquella energia seva que podria aixecar un mort. Porta un cartell
que diu: “Avui, qui parli, paga ronda.” Els capdidats es miren entre ells amb cara de “ai mare”.
Comença el taller de llengua de signes, i l’Anna els ensenya les primeres paraules: hola, gràcies, Terrassa,
Festa Major… i, per descomptat, capdidat, que és un signe que ella mateixa ha improvisat i que sembla una
barreja entre saludar i espantar un colom.
Els capdidats intenten seguir-la, però el panorama és gloriós:
– Un fa el signe del “gràcies” com si estigués espolsant una estovalla.
– Un altre confon “hola” amb “vine cap aquí”.
– I un tercer fa un gest que ningú sap què vol dir, però que segurament en algun país és una declaració d’amor.
L’Anna aguanta el tipus com una professional, però riu per dins. Els fa repetir, corregir, i fins i tot els
posa a fer frases senceres. El resultat és tan caòtic com encantador: sembla un cor de ballarins descoordinats,
però amb molt bona voluntat.
El moment estrella arriba quan els fa fer una conversa completa sense parlar. Silenci absolut. Només mans,
expressions i alguna cella que puja massa. És tan divertit que fins i tot la Masia Freixa sembla que somrigui,
recordant que un dia va ser Conservatori i que ara és… bé, això: un reality egarenc sense normes.
Al final del taller, els capdidats aconsegueixen signar una frase sencera: “Som un equip.”
I l’Anna, orgullosa, els aplaudeix amb el signe correcte, no amb soroll. El dia acaba amb una foto de grup,
tots signant “Festa Major”, alguns bé… i alguns com poden.
Dia 6: Col·loqui Feminista i Assaig de Manifestació
Amb la Mercè al timó
El seté dia, la Masia Freixa es desperta amb un aire de solemnitat… però només fins que arriba la Mercè. Ella entra amb
un dossier sota el braç, un somriure que imposa respecte i aquella energia de “avui aprendreu, riureu i no us escapareu
ni que correu".
Les cadires estan en cercle, hi ha cartolines, retoladors i una pancarta en blanc que crida “pinta'm”. La Mercè obre el
col·loqui amb una frase que deixa tothom ben despert:
“El feminisme no mossega, però fa pensar. I avui pensarem tots.”
Els capdidats s'hi llancen amb ganes. Parlen de rols, d'igualtat, de micromasclismes, de com escoltar i de com no fer
el ridícul quan vols ser aliat. La Mercè ho modera amb aquella barreja de paciència i mala llet fina que només tenen
les persones que han vist moltes coses i no se n'espanten de cap.
Entre reflexions profundes i algun acudit que la Mercè talla amb una mirada de “no toquis els nassos”,
el col·loqui flueix com un cafè llarg: intens, però agradable.
Quan ja tenen el cap ple d’idees, arriba la segona part del dia:
l’assaig de manifestació.
La Mercè reparteix cartolines com si fossin espases i diu:
“Vinga, que una pancarta ben feta diu més que mil tuits.”
Els capdidats es posen a crear consignes. El resultat és gloriós:
– “Feminisme és força.”
– “Respecte per totes.”
– “Terrassa en peu.”
– I un que ha escrit “Igualtat o res” amb purpurina, perquè estil no els falta.
Després practiquen càntics, però en versió egarenca. La Mercè marca el ritme, i els capdidats la segueixen com poden.
La Masia Freixa vibra: sembla que torni a ser Conservatori, però ara amb banda sonora reivindicativa. Finalment, fan
una mini manifestació pels jardins: pancartes enlaire, crits de germanor i un capdidat que marca el pas com si fos
caporal. Els càmeres no donen l’abast.
El dia acaba amb abraçades, fotos i la sensació que han après, han rigut i han fet pinya. Un Gran Hermano egarenc que
no expulsa ningú, però que fa créixer tothom.
Amb la Mercè al timó
El seté dia, la Masia Freixa es desperta amb un aire de solemnitat… però només fins que arriba la Mercè. Ella entra amb
un dossier sota el braç, un somriure que imposa respecte i aquella energia de “avui aprendreu, riureu i no us escapareu
ni que correu".
Les cadires estan en cercle, hi ha cartolines, retoladors i una pancarta en blanc que crida “pinta'm”. La Mercè obre el
col·loqui amb una frase que deixa tothom ben despert:
“El feminisme no mossega, però fa pensar. I avui pensarem tots.”
Els capdidats s'hi llancen amb ganes. Parlen de rols, d'igualtat, de micromasclismes, de com escoltar i de com no fer
el ridícul quan vols ser aliat. La Mercè ho modera amb aquella barreja de paciència i mala llet fina que només tenen
les persones que han vist moltes coses i no se n'espanten de cap.
Entre reflexions profundes i algun acudit que la Mercè talla amb una mirada de “no toquis els nassos”,
el col·loqui flueix com un cafè llarg: intens, però agradable.
Quan ja tenen el cap ple d’idees, arriba la segona part del dia:
l’assaig de manifestació.
La Mercè reparteix cartolines com si fossin espases i diu:
“Vinga, que una pancarta ben feta diu més que mil tuits.”
Els capdidats es posen a crear consignes. El resultat és gloriós:
– “Feminisme és força.”
– “Respecte per totes.”
– “Terrassa en peu.”
– I un que ha escrit “Igualtat o res” amb purpurina, perquè estil no els falta.
Després practiquen càntics, però en versió egarenca. La Mercè marca el ritme, i els capdidats la segueixen com poden.
La Masia Freixa vibra: sembla que torni a ser Conservatori, però ara amb banda sonora reivindicativa. Finalment, fan
una mini manifestació pels jardins: pancartes enlaire, crits de germanor i un capdidat que marca el pas com si fos
caporal. Els càmeres no donen l’abast.
El dia acaba amb abraçades, fotos i la sensació que han après, han rigut i han fet pinya. Un Gran Hermano egarenc que
no expulsa ningú, però que fa créixer tothom.
Dia 7: Taller de Cosmètica Natural
O com salvar la pell abans que es queixi
La Masia Freixa es desperta amb olor de plantes, olis i pots misteriosos. Avui no hi ha cassoles,
ni mandales, ni pancartes. Avui toca hidratar, reparar i mimar.
El Ramon d'això en sap un "rato largo", té més coneixement cutani que un dermatòleg amb superpoders i
entra a la sala amb un diagnòstic claríssim:
“Després de tanta cuina, tant rentat de plats, el sol del concert i la manifestació… les vostres mans i
la vostra cara estan demanant ajuda a crits.”
Els capdidats es miren les mans i assenteixen. Alguns tenen els dits com panses, altres la pell tirant
a paper de vidre, i un parell semblen haver estat fregant paelles des de 1998.
Així comença el taller de cosmètica natural. Sobre la taula hi ha:
– Oli de coco
– Àloe vera
– Mantega de karité
– Flors seques
– I un pot que ningú sap què és, però fa bona olor i això ja és suficient
L’especialista els ensenya a fer cremes hidratants, bàlsams reparadors i fins i tot una mascareta facial
que deixa els capdidats amb cara de croqueta arrebossada, però molt contents.
Les escenes són glorioses:
– Un capdidat es posa massa oli i queda brillant com un llobarro del taller del Ramon.
– Un altre confon la mantega de karité amb mantega normal i pregunta si es pot untar al pa.
– I un tercer es fa una mascareta tan espessa que sembla que estigui preparant-se per un robatori de pel·lícula.
La Masia Freixa, que ha estat Conservatori, escola de peixateria, taller de signes i centre de debat feminista,
avui es converteix en spa egarenc. Quan acaben, tots tenen la pell suau, hidratada i amb olor de bosc després
de ploure. En Ramon somriu, satisfet, i diu: “Ara sí, ja podeu sortir a la Festa Major sense semblar pergamins.”
El Ramon d'això en sap un "rato largo", té més coneixement cutani que un dermatòleg amb superpoders i entra a la sala amb un diagnòstic claríssim:
“Després de tanta cuina, tant rentat de plats, el sol del concert i la manifestació… les vostres mans i la vostra cara estan demanant ajuda a crits.”
Els capdidats es miren les mans i assenteixen. Alguns tenen els dits com panses, altres la pell tirant a paper de vidre, i un parell semblen haver estat fregant paelles des de 1998.
Així comença el taller de cosmètica natural. Sobre la taula hi ha:
– Oli de coco
– Àloe vera
– Mantega de karité
– Flors seques
– I un pot que ningú sap què és, però fa bona olor i això ja és suficient
L’especialista els ensenya a fer cremes hidratants, bàlsams reparadors i fins i tot una mascareta facial que deixa els capdidats amb cara de croqueta arrebossada, però molt contents.
Les escenes són glorioses:
– Un capdidat es posa massa oli i queda brillant com un llobarro del taller del Ramon.
– Un altre confon la mantega de karité amb mantega normal i pregunta si es pot untar al pa.
– I un tercer es fa una mascareta tan espessa que sembla que estigui preparant-se per un robatori de pel·lícula.
La Masia Freixa, que ha estat Conservatori, escola de peixateria, taller de signes i centre de debat feminista, avui es converteix en spa egarenc. Quan acaben, tots tenen la pell suau, hidratada i amb olor de bosc després de ploure. En Ramon somriu, satisfet, i diu: “Ara sí, ja podeu sortir a la Festa Major sense semblar pergamins.”
I colorín colorado…
aquesta història s’ha acabat
Després de set dies de cuina, música, manifestacions, cosmètica natural, tallers impossibles i germanor a dojo,
els capdidats surten de la Masia Freixa amb la pell hidratada, el ritme afinat, les mans suaus, el cap ple
d'idees i el cor una mica més gran.
Han après a netejar peix, a signar sense parlar, a debatre amb respecte, a fer pancartes amb purpurina, a
cuinar sense cremar-se, a hidratar-se com cal i a conviure sense expulsions, sense drames i amb molt d'humor.
La Masia Freixa —que ha estat Conservatori, taller, mercat, spa, aula i escenari— tanca les portes amb un somriure.
I Terrassa, que sempre mira, sempre escolta i sempre riu, queda esperant la propera bogeria.
I colorín colorado… aquest Gran Hermano egarenc s’ha acabat.
O no. Perquè ja em conec!
aquesta història s’ha acabat