INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL 2026 Els Bandolers de Terrassa Ara m'ha donat per experimentar amb la IA, no se pas quan durara això! I com m’agrada això d’anar trastejant amb la IA, durant una temporada tindreu galeries de caricatures fetes amb IA… i quan me’n cansi… ja veurem què us cau al damunt.

UNA BANDOLERA MACA Aquí teniu dues versions de la Gemma: una ben seriota i l’altra més alegre. Els que la coneixeu ja em direu quina li fa més justícia! Diuen que la bandolera era tan maca que, quan parava un viatger al camí, ell mateix li donava la bossa. Un dia va parar un traginer al camí i li diu: Aixeca les mans, que això és un assalt. El traginer la mira i respon: Si ets tan maca… per què vols la meva bossa I ella contesta: Perquè la teva cara no val res, però la teva bossa sí.” La bandolera para un capellà al camí: Pare, deixi la bossa. Ell, tot nerviós, es posa a remenar sota els faldons. No en tinc cap! — diu, suant. Ella l’assenyala amb el trabuc i respon: Pare… si s’amaga tant, és que la bossa és grossa. I avui tinc temps.

UN SACERDOT BEN TRAPELLA En representació de la classe rel... tenim en Lluís. Amagueu les carteres… i sobretot les botes de vi. Entran a la taverna i diu: Germans, avui vinc a recollir donatius. El tavernari li respon: Donatius? Però si vas carregat com una bóta! I el mossèn: Fill meu… el Senyor va dir ‘compartiu el vi’. Jo només estic fent hores extres Surtin de la sagristia fent esses i diu: Germans… he tingut una revelació! Un feligrès li pregunta: Una visió divina? I ell respon: No, fill… una visió doble. Entran a la taverna i diu: Germans… avui dejuno. El tavernari el mira i respon: Però si portes la bota de vi penjant! I ell contesta: Fill meu… dejuno de menjar. De beure, el Senyor no va dir res.

EL BANDOLER MÉS... SEDUCTOR? Això sembla una pel·lícula de l’oest: La guapa, el capellà i el lleig... Bé… potser no era exactament així, però el que sí és segur és que al pobre Joan li ha tocat la pitjo part del títol! I no un lleig qualsevol: d’aquells que, si surt al saloon, fins i tot el piano para de tocar per respecte.” Era un bandoler que va arribar tard al repartiment de cares i, quan sortia del bosc, els animals corrien cap a dins. Però tenia aquell aire de murri, el bigoti torçat i la mirada de ‘sé coses’… Total, que les dones del poble deien: És lleig com un pecat… però té un què de Clark Gable que no saps si fugir o demanar-li una foto. Era un bandoler d’aquells que no és que fos lleig… és que la bellesa li passava pel costat i ell ni se n’adonava. Però tenia aquell posat de ‘m’importa tot un rave’, el somriure tort i el caminar de gall de bosc… Total, que les dones del poble deien: No és guapo, no. És d’aquella bellesa distreta que no sap ni que la té… i això encara el fa més perillós! El bandoler, tan lleig que espanta fins el ruc, camina amb un posat murri i el bigoti tort com un truc. Té una bellesa distreta, d’aquelles que et deixen mut, i acaba robant cors… sense ni carregar el trabuc.

EL BANDOLER DE LA BOTA I què seria d’una colla de bandolers sense les botes de vi? Alguna cosa els mancaria, segur: potser el seny, potser la vergonya… però sobretot el combustible oficial. I, és clar, no podia faltar el bandoler de la Bota: aquell paio que, quan la pistola falla, no s’immuta gens. Cap problema: la bota sempre va plena, i en Josep amb un bon glop dispara millor que qualsevol arcabús. El bandoler Josep pren un glop de la bota i diu: Aquest vi és tan fort que si en bec dos més… em rendeixo jo mateix! I el seu company li respon: Tranquil, Josep… si et rendeixes, que sigui a la bota, que és l’única que et vol de veritat. El bandoler diu: Jo només bec vi per seguretat. L’altre li pregunta: Per seguretat? I ell respon: És clar! Si vaig torrat, no em poden robar… perquè ja no sé on tinc res! El bandoler s’emporta la bota de vi a la boca, fa un glop llarguíssim i diu: Mare meva, aquest vi és tan bo que si fos dona, ja li hauria demanat matrimoni. I el seu company li contesta: Matrimonio? Si amb el que en beus… ja sou família nombrosa!

EL BANDOLER MAÑICO El bandoler Mañico va arribar amb una bota de vi sota el braç i un somriure de “jo no he estat”. Quan li preguntaven d’on venia, deia: Soc aragonès… però quan bec, parlo català sol! I així és el nostre Mañico, el van fitxar: no per valent, sinó perquè portava més vi que vergonya. El mañico es posa una barretina, agafa una bota de vi i crida: “Això és un atracament, collons!” Els bandolers catalans el miren i un diu: Escolta, mañico… això de “collons” ho dius molt bé, però si vols ser bandoler català, primer has d’aprendre a fugir pendent avall sense perdre la bota! I ell respon, orgullós: Fugir? A Aragó no fugim… arrosseguem la muntanya amb nosaltres! El mañico agafa el trabuc català, apunta al cel i… clic! No dispara. Ell, tot indignat, diu: Això està espatllat! I el bandoler català li respon: Espatllat no… és que el trabuc només dispara si abans li dones un glop de bota. El mañico fa un glop, torna a apuntar i… BOOM! I diu: Collons… ara entenc per què els catalans sempre aneu contents! Mira, reina… jo seré mañico, però quan et miro em surt el català: se’m dispara el cor, se’m encalla el trabuc… i l’únic que m’ix és dir-te que estàs més bona que el vi de la bota

LA BANDOLERA SARDANISTA A la colla tenim la Nuri, la bandolera! Era temuda per tots els camins de la comarca… però no pas per la punteria. El que realment feia tremolar els bandolers era que, abans d’un atracament, ella sempre deia: Un moment, que això s’ha de fer amb compàs! I es posava a marcar una sardana al mig del camí, girant amb tanta gràcia que els viatgers, en comptes de fugir, acabaven ballant amb ella. Quan estaven prou distrets, ella feia un pas endavant, somreia i deixava anar: Vinga, companys… ara que ja tenim la rotllana feta, passeu la bossa cap al centre! I ningú s’enfadava: és que la Nuri, quan et robava, fins i tot et feia sentir part de la festa. La bandolera Nuri apunta amb el trabuc, però abans de disparar es posa a marcar els passos d’una sardana. El bandoler del costat li diu: Nuri, que fas? Que vols espantar l’enemic? I ella respon, tota fina: Espantar? No, home… és que si no entro amb el pas curt, el trabuc no m’agafa el compàs! La nostra bandolera Nuri està a punt d’engegar un atracament, però abans fa sonar la bota com si fos un flabiol: glop-glop. El bandoler del costat li diu: Nuri, això és per donar-te valor? I ella respon: Valor no… és per mantenir el compàs! Si la cobla té tenora, jo tinc la bota! La Nuri, bandolera fina, balla sardanes pel camí. Amb un glopet de la seva bota el pas curt li surt més viu. Quan gira enmig de la muntanya fins el trabuc vol fer rotllana. I si t’atura amb un somriure… et roba el cor — i el vi.

LA BANDOLERA CAÇAPAPALLONES La Caçapapallones, bandolera del Vallès, camina pels corriols amb el vent als cabells. No porta trabuc, que li fa nosa i soroll: prefereix un salabret per caçar somnis al vol. Quan el bosc s’esvera i els bandolers s’amaguen, ella surt somrient, amb papallones que l’abracen. I si algú li pregunta per què no dispara, respon que la pólvora li espanta la mirada clara. Així va la bandolera que no vol fer mal, que caça colors i els guarda en un sarró de drap. I diuen que, si la veus, et roba el cor sense voler-ho… perquè la seva arma és la bellesa que porta al darrere.

EL DOMADOR DE PARDALS El Domador de Pardals camina lent pels senders del Vallès, amb un barret que és niu i un somriure que és clau mestra. No apunta mai el trabuc, que li fa nosa i soroll: prefereix el cant dels ocells, la música que vola sense dol. Els pardals li fan festa quan el veuen arribar, li ballen al voltant com si fos un antic altar. Ell els parla fluixet, amb veu de bosc i tarda, i cada trino que surt d’ells és una història que s’agafa. Diuen que és bandoler, però ningú ho ha comprovat: si roba alguna cosa, és només el silenci del matí acabat. I quan marxa, els ocells el segueixen com un rei sense corona, perquè el Domador de Pardals és qui fa cantar la terra quan sona.

LA BANDOLERA ES DESMADRA La Bandolera que es Desmadra baixa pels camins com un glop de vi alegre, amb el càntir a la mà i el riure que encén la tarda. No roba monedes ni sarrons de pell gastada: ella furta rialles, desordena festes, i fa ballar la gent cansada. Quan arriba al poble, les portes s’obren soles, els gats s’espanten, els avis somriuen, les criatures volen. I ella, amb la faldilla que flameja com foc de vespre, serveix un glop de vida a qui la mira, i un altre a qui protesta. Diuen que és bandolera, però ningú ho ha volgut aturar: si es desmadra és perquè el món, a vegades, necessita una dona que trenqui el silenci, que sacsegi la nit, i que recordi a tothom que viure és fer soroll amb el cor.

A la galeria hi desfilen uns quants bandolers ben sonats, però no hi són tots. Alguns encara s’amaguen pels corriols del Vallès, esperant el seu moment, afinant el trabuc, pentinant-se la ploma del barret o preparant el glop de vi que els farà entrar en escena. Els que falten arribaran en una galeria futura, amb les seves històries, les seves misèries i les seves glòries. Perquè la banda és gran, diversa i una mica descontrolada, i cada bandoler mereix el seu retrat, el seu poema, i el seu lloc en la llegenda de Bandolers de Terrassa.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR - Pujada el divendres 10 de juliol de 2026. - Reportatge - Les dones heroiques de Terrassa 2026 - Apartat - Inteligència Artificial - El meu CV - FOTO Jaume Olivet

Contador: