JAUME OLIVET - HISTÒRIC 1979 - Llibreta 02 Segon bloc de dibuixos fets al col·le, en plena època d’EGB, a l’escola Salvador Vinyals i Galí de Terrassa. Apa, ja queda dit!

M’agradaria recordar el profe de dibuix… però ni idea de qui era! El que sí que recordo és aquella puntuació misteriosa: et posaven un número i tu pensaves “i això què vol dir?”. Els meus dibuixos li molaven i m’ho feia saber, però també recordo que als que dibuixaven fatal els ho deixaven claríssim… sense filtres! Com diuen els xavals d’avui: eren altres temps. Millors o pitjors? Jo encara estic fent gargots per intentar esbrinar-ho.

Recordo aquests dibuixos: són rèpliques de fotos d’un llibre d’aquells que parlaven de tot. Quan encara no existia Google i, si tenies un dubte existencial, corries a l’enciclopèdia. Per als més joves… l’enciclopèdia eren llibres de consulta, n’hi havia de tots els temes! Hi havia una època —sí, criatures, existia!— en què si volies saber què era un ornitorinc no podies preguntar-li al mòbil. Havies d’aixecar-te del sofà, anar fins al moble del menjador i treure un totxo de 800 pàgines que feia olor de paper vell. Les enciclopèdies eren com gimnasos culturals: cada consulta et feia bíceps, perquè pesaven més que un gos mitjà. I atenció: no hi havia “Ctrl+F”. Si buscaves “Egipte”, havies de passar pàgina rere pàgina fins a trobar-ho. Mentrestant, descobries coses que no havies demanat: “Eglefí, peix comestible” o “Egon Schiele, pintor austríac”. Era com un viatge accidental, una mena de safari del coneixement. Els pares les compraven a terminis, com si fossin un cotxe, i quedaven allà lluïdes al prestatge, amb les cobertes daurades, com si fossin tresors. I quan venien visites, sempre hi havia aquell orgull: "Mira, tenim la Gran Enciclopèdia, aquí hi ha tot el saber humà!" Ara, clar, les enciclopèdies són fòssils. Els joves les veuen i pensen que són decoració vintage, com els discos de vinil o les màquines d’escriure. Però nosaltres sabem la veritat: eren el nostre Wi-Fi analògic, amb connexió lenta però segura.

El cowboy del Marlboro, l’home ideal segons la tele Hi havia un temps en què la tele et deia clarament com havia de ser l’home perfecte: un cowboy amb barret, cavall i un paquet de Marlboro a la butxaca. Res de gimnàs, res de mindfulness… el secret era encendre’s un cigarret amb cara de “jo domino les praderies”. El pobre cavall segurament pensava: “Aquest tio es marejarà abans d’arribar al saloon”, però a nosaltres ens semblava increïble. El Marlboro Man era com una barreja de Clint Eastwood i un catàleg de moda del Corte Inglés, però amb fum al voltant. I clar, a casa, els pares miraven l’anunci i deien: “Mira, això sí que és un home de veritat”. Mentrestant, nosaltres pensàvem: “Home de veritat? Si es passa el dia fumant i mirant l’horitzó!”. Ara sona surrealista: vendre’t el somni americà amb un cowboy que, en lloc de pistoles, treia cigarrets. Però en aquell moment colava, i de quina manera! En la versió femenina, la noia a cavall de l’anunci de Terry sembla que vingui directament d’una novel·la romàntica, però en comptes de buscar el príncep blau, busca el Terry fresquet amb gel. El cavall, mentrestant, té cara de pensar: “Jo només volia pasturar, i ara sóc part d’un anunci de brandi…”

TAMBÉ ET POT INTERESSAR: - Pujada el dilluns 15 de desembre de 2025 - Apartat - Jaume Olivet - Fotomatón - Apartat - Jaume Olivet - Dibuix - El meu CV - FOTO Jaume Olivet. - Tornar a l'inici.

Contador: