Recordo aquests dibuixos: són rèpliques de fotos d’un llibre d’aquells que parlaven de tot.
Quan encara no existia Google i, si tenies un dubte existencial, corries a l’enciclopèdia.
Per als més joves… l’enciclopèdia eren llibres de consulta, n’hi havia de tots els temes!
Hi havia una època —sí, criatures, existia!— en què si volies saber què era un ornitorinc no podies preguntar-li al mòbil.
Havies d’aixecar-te del sofà, anar fins al moble del menjador i treure un totxo de 800 pàgines que feia olor de paper vell.
Les enciclopèdies eren com gimnasos culturals: cada consulta et feia bíceps, perquè pesaven més que un gos mitjà.
I atenció: no hi havia “Ctrl+F”. Si buscaves “Egipte”, havies de passar pàgina rere pàgina fins a trobar-ho. Mentrestant,
descobries coses que no havies demanat: “Eglefí, peix comestible” o “Egon Schiele, pintor austríac”. Era com un viatge
accidental, una mena de safari del coneixement.
Els pares les compraven a terminis, com si fossin un cotxe, i quedaven allà lluïdes al prestatge, amb les cobertes daurades,
com si fossin tresors. I quan venien visites, sempre hi havia aquell orgull: "Mira, tenim la Gran Enciclopèdia, aquí hi ha
tot el saber humà!"
Ara, clar, les enciclopèdies són fòssils. Els joves les veuen i pensen que són decoració vintage, com els discos de vinil o
les màquines d’escriure. Però nosaltres sabem la veritat: eren el nostre Wi-Fi analògic, amb connexió lenta però segura.
|