Dissabte 11 de juliol de 2020 - Llibreria Cinta (Carrer de la Palla)
Presentació del llibre "Carta de grisos" d'en Josep Puy
De la mà de l’amic Domènec Ferran hem escoltat unes cançons de Joan Baez i Pete Seeger. Aquell cantautor que vàrem descobrir un gèlid diumenge de
febrer - 7 de febrer - de 1971 al pavelló de la Sagrada Família,- encara no es deia SFERIC. On tothom hi era i amb els meus setze anys no acabava d’entendre
com un cantant amb un banjo sota el braç podia tenir aquell poder de convocatòria. L’actuació del cantant nordamericà fou l’acte més massiu que hom recorda
a la ciutat. No hi cabia ni una agulla.
Sempre vaig arribar tard a comprendre moltes coses però estem aquí per recordar, somriure i fer homenatge de molts moments que hem viscut tots plegats.
Domènec Ferran ha estat la gran descoberta d’aquest confinament i avui ha interromput la seva gira mundial que el porta a actuar per grans auditoris del país: Vilada,
Borredà, Sant Jaume de Frontanyà…
Dues qüestions prèvies:
Record i homenatge per la gent que ens ha deixat en aquest darrers mesos. I per tota aquella gent que avui també hauria d’estar aquí però
que aquest maleït virus se’ls ha emportat, record i homenatge per la gent que tant estimo i he estimat i que no podem gaudir de la seva companyia.
El llibre que avui presentem és un compendi de records, anècdotes, vivències i emocions - no és un llibre d'història - amb un discurs rigorós i ben
documentat. No cal que treguin el detector d'errors comprat a la ferreteria. És un llibre personal que compta amb nombrosos matisos i particulars
interpretacions. Es la meva autobiografia entre els cinc anys fins els divuit, aproximadament. Abans dels quatre anys no recordo res. Ho explico tot
amb els ulls d’un infant i després d’un adolescent a partir del que he vist, he viscut i també m'han explicat.
Vicenç Villatoro ho explica molt bé en el pròleg: “és un llibre basat en un coneixement vivencial i empíric.” - És la meva memòria, la meva història amb
una càrrega inevitable de subjectivitat però sense faltar mai a la veritat i als esdeveniments -. “Carta de grisos és un llibre de memòria personal. I òbviament :
la memòria també és història.”
Diari de Terrassa - Dimecres 15 de juliol de 2020
"El terrassenc Josep Puy va presentar a la llibreria La Cinta del carrer de la Palla el llibre "Carta de grisos", una íntima reflexió de les seves vivències com
a infant i adolescent al barri de Ca n'Aurell. El text transita per quatre espais vitals: barri, escola, vacances i oci. Conté 60 fotografies, moltes inèdites.
L'obra està prologada per Vicenç Villatoro. L'editor Pau Vinyes, Domènech Ferran i Isabel Marquès van acompanyar l'autor".
El llibre s’estructura en quatre grans àmbits:
- Espais i persones de referència: el barri, la família, els veïns…
- Temps d’estudi
- Temps de vacances
- Una enyorada quotidianitat
A més d’un epíleg a mode de cloenda i reflexió final. En tots ells, suren aquests elements de recordança, d’emoció, de vivències, de gratitud i d’homenatge.
Un nombre important d’imatges (70) , conegudes o no, ajuden i embolcallen el discurs narratiu.
GRATITUD I HOMENATGE.
Aquests són els dos mots sobre els que giren els següents i breus comentaris.
GRATITUD:
- A tots vostès per fer-me costat I honorar aquest acte amb la seva presència.
- A la llibreria Cinta per les mil i una facilitats en poder dur a terme aquesta presentació malgrat les circumstàncies que tots sabem i patim.
- A l’amic Vicenç Villatoro pel seu pròleg, els seus suggeriments I la seva immensa generositat . Un gran escriptor i una millor persona.
- Als que m’acompanyen en aquesta presentació:
- Isabel Marquès, Sindica de Greuges de la ciutat, moltíssimes gràcies pel teu suport i afecte.
- Pau Vinyes, editor i home d’infinita paciència i grans coneixements editorials i historiogràfics.
- A l’amic Domènec Ferran, sempre disposat a ajudar, a donar un cop de ma; és el paradigma de la generositat més absoluta.
- A la Nora Grijalba, maquetadora i també persona d’infinita paciència per aguantar les meves interferències i haver de fer tres, cinc…, set maquetes abans de veure el llibre acabat.
- A l’Agustí Vilar per les fotos de la piscina
- A l’amic Rafel Aróztegui
- A l’Angelina Ruiz
- A la Montse Cuyàs de l’Arxiu Municipal de Terrassa.
- A la Montse Saludes i l’Arxiu Tobella
- Al Manel Cortès
- Als amics que no han pogut venir però que m’han fet arribar el seu suport i adhesió.
- A les meves filles pels seu suport incondicional de pensament i paraula.
- A la Mercè per donar-me sempre ànims i aguantar els meus nervis, inquietuds i inseguretats. Entenc que sovint m’hagi de recordar quina edat tinc i que ja està bé de tanta tonteria.
HOMENATGE:
- Aquest llibre vol ser un homenatge a a la meva família que ja no hi és. Als avis, i als avis que no he conegut, a l’amic Manel Capel, als pares, …ostres el meu pare que ja fa 25 anys que va marxar. Al meu oncle Joan Tarrés mort per aquest terrible coronavirus. Gran pintor i gran jugador d’hoquei patins. Al meu sogre, en Roc, un segon pare, per a mi i que va marxar fa uns mesos. Tan humil, tan correcte i tan bona persona.
- A tantes persones que he conegut i estimat i entre d’altres aquells professors: –Lluís Paloma, Pere Rajadell, Josep Mula, Àngel Santaulària, Mn. Manel Ametller, Albert Singla… i tots els companys dels escolapis. D’alguns he après molt i els recordo amb molta estima. Homenatge als que ja no hi són.
- El llibre és homenatge a la ciutat de Terrassa, al barri de Ca n’Aurell i a la seva gent. He conegut gent meravellosa que tampoc hi són i gent que es mereixen un llibre propi per les seves vivències. No canviaria el barri per res. Homenatge a tantes famílies de les que ja no queda ningú i cal fer un seguiment detectivesc per situar-ne els seus orígens i trajectòria.
- La botiga de Cal MATIES era un observatori excepcional que permetia conèixer el tarannà i el ritme d’aquell temps. La botiga era el centre d’una immensa galàxia.
- Ca n’Aurell ha estat el meu barri de sempre: amb les catifes del Corpus, la Setmana Santa, el bar Lucense, els focs de Sant Joan, els partits de la pista, Pete Seeger, l’actuació dels setge Jutges, circ, boxa, lluita lliure, els primers mitings en democràcia…
- Els edificis emblemàtics, la comunitat evangèlica, la parròquia de la Sgda. Família, el vell teatre que Fellini hauria d’haver conegut…..en el carrer Infant Martí. Epicentre d’aquesta història. Com que ningú ho farà jo ja l’he batejat com el carrer dels famosos: Xavi Coral, Josep Jové, Quim Paüls, Jan Cornet Galí, Oscar Reig Plaza…Josep Puy.
- El llibre és homenatge a tota una generació que vàrem passar d’infants a adolescents durant els anys seixanta. A meitats de la dècada deixàrem de ser uns marrecs. Aquella generació de pantalons curts i genolls sempre nafrats de caure, mil vegades, en carrers plens de rocs i esvorancs. Aquells rocs amb els quals fèiem les porteries de futbol i dictàvem el nostre reglament en dir si havia estat gol o no.
- Porteries mòbils que calia desplaçar perquè algun cotxe interrompia al partit i més si era algun vehicle amb matrícula alemanya ja que havia arribat l’emigrant del barri a presumir de Mercedes ni que fos llogat o de segona ma. Que tristos ens vam sentir quan va arribar l’asfalt. No podia ser d’una altra manera. Havia arribat el cotxe i aquest era un santuari on no es podia permetre pujar amb les sabates plenes de terra i de fang.
- Homenatge a botiguers, pastissers, tocinaires, venedors ambulants i sobretot a la classe mèdica. Recordo l’expressió : « ves al metge que et doni una mirada o que et passi per la pantalla ». Només preocupaven dues coses : parlar i menjar. Recordeu les hores a les sales d’espera, les revistes rebregades, la visita del doctor a domicili?. Era tot un cerimonial. El pare cridant: HA ARRIBAT EL DOCTOR!!
- Homenatge a la generació on el carrer era la vida. Jugàvem hores i hores. Quants records! Hivern i estiu. Només entràvem per berenar o per sopar. I abans si que feia calor.Som fills del carrer i hem crescut amb la ràdio i la descoberta de la televisió. El carrer era la vida i el pa amb vi i sucre el nostre berenar més habitual. No em direu que no era boníssim!
- Som la generació de la ràdio, del Cola-Cao, del Norit el Borreguito, de l’Arribas Castro, del Joaquin Soler Serrano, de Matilde , Perico i Periquin, de Salvador Escamilla i el seu Radioscope, d’Ama Rosa i d’Elena Francis. Sovint pensava que a casa no érem cinc, érem alguns més i també amb la companyia inclosa de Jesús Alvárez, presentador de Televisió Espanyola. La iaia Nita deia que era molt eixerit.
- La generació dels espots i reclams publicitaris: “mobles de prestigi i qualitat, mobles Nadal del carrer Cremat”. ”Terrassa frio no pasa con mantas Andreu en casa.”
- Homenatge a la generació que va descobrir una televisió en blanc i negre, d’un sol canal i antenes de banyes damunt l’aparell. Rin Tin Tin, Bonanza, Els Intocables, El Santo, El Fugitivo (quan veiem algú que li faltava un braç..) Félix Rodríguez de la Fuente, Mariano Medina, Cesta y Puntos o l’Herta Frankel i Frank Joham ( actuant justament la nit de les riuades en un programa que es deia Amigos del Martes)
- Homenatge a una generació que va descobrir cada cosa de la manera més innocent i esporàdica. Tremolàvem quan arribava l’hora del patge XIU XIU a veure si deia el nostre nom i feia alguna referència. Tremolàrem – d’una altra manera - en aquella primera festa particular, en alguna casa del barri i on algú va apagar el llum i “Al Capone – Alcapone los discos - va posar per primera vegada el Je t’aime de la Jane Birkin i el Serge Gainsburg. Això l’era l’any 1969. Just havent-fet 14 anys.
- Homenatge a moltes més coses i d’altres recordatoris:
- A molta gent fantàstica que hem conegut i hem gaudit
- A la gent de Fraga , d’Ullastrell, a la família de la Remígia Raventós
- Als companys dels escolapis
- Als primers anys de la UAB
- A l’Anna Santamaria que tant em va ajudar
- A tots els personatges , fixos en aquesta “pel.lícula”, que sembla que encara hi són quan passejo pel barri o per la ciutat.
Gràcies una vegada més per ser-hi i escoltar aquests parlaments.
Desitjo que els hi agradi – el text i les imatges - però no prenguin en consideració els lapus o confusions que hi poguin trobar.
Demano disculpes per si algú es pot sentir ofès o considera que algun comentari no és del tot encertat o cal algun retoc i/o un xic
més de precisió. Mai vaig voler ofendre ningú.
De fet és el que descobert escrivint el llibre. Sovint tens moltes ganes de passar comptes, cantar les veritats i picar la cresta. En definitiva posar
les coses en el seu lloc. Després t’adones que el ressentiment no porta enlloc, Ja tenim prou problemes i complicacions de tota mena. Recordar
és quelcom meravellós i extraordinari però oblidar alguna cosa tampoc ens farà cap mal.
Moltes gràcies.
Josep Puy
Si vols veure el meu CV i saber com seguir les novetats: FOTO Jaume Olivet.
Pujada el dijous 30 de juliol de 2020.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Apartat: Josep Puy .
Contador:
Dissabte 11 de juliol de 2020 - Llibreria Cinta (Carrer de la Palla)
Presentació del llibre "Carta de grisos" d'en Josep Puy
De la mà de l’amic Domènec Ferran hem escoltat unes cançons de Joan Baez i Pete Seeger. Aquell cantautor que vàrem descobrir un gèlid diumenge de
febrer - 7 de febrer - de 1971 al pavelló de la Sagrada Família,- encara no es deia SFERIC. On tothom hi era i amb els meus setze anys no acabava d’entendre
com un cantant amb un banjo sota el braç podia tenir aquell poder de convocatòria. L’actuació del cantant nordamericà fou l’acte més massiu que hom recorda
a la ciutat. No hi cabia ni una agulla.
Sempre vaig arribar tard a comprendre moltes coses però estem aquí per recordar, somriure i fer homenatge de molts moments que hem viscut tots plegats.
Domènec Ferran ha estat la gran descoberta d’aquest confinament i avui ha interromput la seva gira mundial que el porta a actuar per grans auditoris del país: Vilada,
Borredà, Sant Jaume de Frontanyà…
Dues qüestions prèvies:
Record i homenatge per la gent que ens ha deixat en aquest darrers mesos. I per tota aquella gent que avui també hauria d’estar aquí però
que aquest maleït virus se’ls ha emportat, record i homenatge per la gent que tant estimo i he estimat i que no podem gaudir de la seva companyia.
El llibre que avui presentem és un compendi de records, anècdotes, vivències i emocions - no és un llibre d'història - amb un discurs rigorós i ben
documentat. No cal que treguin el detector d'errors comprat a la ferreteria. És un llibre personal que compta amb nombrosos matisos i particulars
interpretacions. Es la meva autobiografia entre els cinc anys fins els divuit, aproximadament. Abans dels quatre anys no recordo res. Ho explico tot
amb els ulls d’un infant i després d’un adolescent a partir del que he vist, he viscut i també m'han explicat.
Vicenç Villatoro ho explica molt bé en el pròleg: “és un llibre basat en un coneixement vivencial i empíric.” - És la meva memòria, la meva història amb
una càrrega inevitable de subjectivitat però sense faltar mai a la veritat i als esdeveniments -. “Carta de grisos és un llibre de memòria personal. I òbviament :
la memòria també és història.”
Diari de Terrassa - Dimecres 15 de juliol de 2020
"El terrassenc Josep Puy va presentar a la llibreria La Cinta del carrer de la Palla el llibre "Carta de grisos", una íntima reflexió de les seves vivències com
a infant i adolescent al barri de Ca n'Aurell. El text transita per quatre espais vitals: barri, escola, vacances i oci. Conté 60 fotografies, moltes inèdites.
L'obra està prologada per Vicenç Villatoro. L'editor Pau Vinyes, Domènech Ferran i Isabel Marquès van acompanyar l'autor".
El llibre s’estructura en quatre grans àmbits:
- Espais i persones de referència: el barri, la família, els veïns…
- Temps d’estudi
- Temps de vacances
- Una enyorada quotidianitat
A més d’un epíleg a mode de cloenda i reflexió final. En tots ells, suren aquests elements de recordança, d’emoció, de vivències, de gratitud i d’homenatge.
Un nombre important d’imatges (70) , conegudes o no, ajuden i embolcallen el discurs narratiu.
GRATITUD I HOMENATGE.
Aquests són els dos mots sobre els que giren els següents i breus comentaris.
GRATITUD:
- A tots vostès per fer-me costat I honorar aquest acte amb la seva presència.
- A la llibreria Cinta per les mil i una facilitats en poder dur a terme aquesta presentació malgrat les circumstàncies que tots sabem i patim.
- A l’amic Vicenç Villatoro pel seu pròleg, els seus suggeriments I la seva immensa generositat . Un gran escriptor i una millor persona.
- Als que m’acompanyen en aquesta presentació:
- Isabel Marquès, Sindica de Greuges de la ciutat, moltíssimes gràcies pel teu suport i afecte.
- Pau Vinyes, editor i home d’infinita paciència i grans coneixements editorials i historiogràfics.
- A l’amic Domènec Ferran, sempre disposat a ajudar, a donar un cop de ma; és el paradigma de la generositat més absoluta.
- A la Nora Grijalba, maquetadora i també persona d’infinita paciència per aguantar les meves interferències i haver de fer tres, cinc…, set maquetes abans de veure el llibre acabat.
- A l’Agustí Vilar per les fotos de la piscina
- A l’amic Rafel Aróztegui
- A l’Angelina Ruiz
- A la Montse Cuyàs de l’Arxiu Municipal de Terrassa.
- A la Montse Saludes i l’Arxiu Tobella
- Al Manel Cortès
- Als amics que no han pogut venir però que m’han fet arribar el seu suport i adhesió.
- A les meves filles pels seu suport incondicional de pensament i paraula.
- A la Mercè per donar-me sempre ànims i aguantar els meus nervis, inquietuds i inseguretats. Entenc que sovint m’hagi de recordar quina edat tinc i que ja està bé de tanta tonteria.
HOMENATGE:
- Aquest llibre vol ser un homenatge a a la meva família que ja no hi és. Als avis, i als avis que no he conegut, a l’amic Manel Capel, als pares, …ostres el meu pare que ja fa 25 anys que va marxar. Al meu oncle Joan Tarrés mort per aquest terrible coronavirus. Gran pintor i gran jugador d’hoquei patins. Al meu sogre, en Roc, un segon pare, per a mi i que va marxar fa uns mesos. Tan humil, tan correcte i tan bona persona.
- A tantes persones que he conegut i estimat i entre d’altres aquells professors: –Lluís Paloma, Pere Rajadell, Josep Mula, Àngel Santaulària, Mn. Manel Ametller, Albert Singla… i tots els companys dels escolapis. D’alguns he après molt i els recordo amb molta estima. Homenatge als que ja no hi són.
- El llibre és homenatge a la ciutat de Terrassa, al barri de Ca n’Aurell i a la seva gent. He conegut gent meravellosa que tampoc hi són i gent que es mereixen un llibre propi per les seves vivències. No canviaria el barri per res. Homenatge a tantes famílies de les que ja no queda ningú i cal fer un seguiment detectivesc per situar-ne els seus orígens i trajectòria.
- La botiga de Cal MATIES era un observatori excepcional que permetia conèixer el tarannà i el ritme d’aquell temps. La botiga era el centre d’una immensa galàxia.
- Ca n’Aurell ha estat el meu barri de sempre: amb les catifes del Corpus, la Setmana Santa, el bar Lucense, els focs de Sant Joan, els partits de la pista, Pete Seeger, l’actuació dels setge Jutges, circ, boxa, lluita lliure, els primers mitings en democràcia…
- Els edificis emblemàtics, la comunitat evangèlica, la parròquia de la Sgda. Família, el vell teatre que Fellini hauria d’haver conegut…..en el carrer Infant Martí. Epicentre d’aquesta història. Com que ningú ho farà jo ja l’he batejat com el carrer dels famosos: Xavi Coral, Josep Jové, Quim Paüls, Jan Cornet Galí, Oscar Reig Plaza…Josep Puy.
- El llibre és homenatge a tota una generació que vàrem passar d’infants a adolescents durant els anys seixanta. A meitats de la dècada deixàrem de ser uns marrecs. Aquella generació de pantalons curts i genolls sempre nafrats de caure, mil vegades, en carrers plens de rocs i esvorancs. Aquells rocs amb els quals fèiem les porteries de futbol i dictàvem el nostre reglament en dir si havia estat gol o no.
- Porteries mòbils que calia desplaçar perquè algun cotxe interrompia al partit i més si era algun vehicle amb matrícula alemanya ja que havia arribat l’emigrant del barri a presumir de Mercedes ni que fos llogat o de segona ma. Que tristos ens vam sentir quan va arribar l’asfalt. No podia ser d’una altra manera. Havia arribat el cotxe i aquest era un santuari on no es podia permetre pujar amb les sabates plenes de terra i de fang.
- Homenatge a botiguers, pastissers, tocinaires, venedors ambulants i sobretot a la classe mèdica. Recordo l’expressió : « ves al metge que et doni una mirada o que et passi per la pantalla ». Només preocupaven dues coses : parlar i menjar. Recordeu les hores a les sales d’espera, les revistes rebregades, la visita del doctor a domicili?. Era tot un cerimonial. El pare cridant: HA ARRIBAT EL DOCTOR!!
- Homenatge a la generació on el carrer era la vida. Jugàvem hores i hores. Quants records! Hivern i estiu. Només entràvem per berenar o per sopar. I abans si que feia calor.Som fills del carrer i hem crescut amb la ràdio i la descoberta de la televisió. El carrer era la vida i el pa amb vi i sucre el nostre berenar més habitual. No em direu que no era boníssim!
- Som la generació de la ràdio, del Cola-Cao, del Norit el Borreguito, de l’Arribas Castro, del Joaquin Soler Serrano, de Matilde , Perico i Periquin, de Salvador Escamilla i el seu Radioscope, d’Ama Rosa i d’Elena Francis. Sovint pensava que a casa no érem cinc, érem alguns més i també amb la companyia inclosa de Jesús Alvárez, presentador de Televisió Espanyola. La iaia Nita deia que era molt eixerit.
- La generació dels espots i reclams publicitaris: “mobles de prestigi i qualitat, mobles Nadal del carrer Cremat”. ”Terrassa frio no pasa con mantas Andreu en casa.”
- Homenatge a la generació que va descobrir una televisió en blanc i negre, d’un sol canal i antenes de banyes damunt l’aparell. Rin Tin Tin, Bonanza, Els Intocables, El Santo, El Fugitivo (quan veiem algú que li faltava un braç..) Félix Rodríguez de la Fuente, Mariano Medina, Cesta y Puntos o l’Herta Frankel i Frank Joham ( actuant justament la nit de les riuades en un programa que es deia Amigos del Martes)
- Homenatge a una generació que va descobrir cada cosa de la manera més innocent i esporàdica. Tremolàvem quan arribava l’hora del patge XIU XIU a veure si deia el nostre nom i feia alguna referència. Tremolàrem – d’una altra manera - en aquella primera festa particular, en alguna casa del barri i on algú va apagar el llum i “Al Capone – Alcapone los discos - va posar per primera vegada el Je t’aime de la Jane Birkin i el Serge Gainsburg. Això l’era l’any 1969. Just havent-fet 14 anys.
- Homenatge a moltes més coses i d’altres recordatoris:
- A molta gent fantàstica que hem conegut i hem gaudit
- A la gent de Fraga , d’Ullastrell, a la família de la Remígia Raventós
- Als companys dels escolapis
- Als primers anys de la UAB
- A l’Anna Santamaria que tant em va ajudar
- A tots els personatges , fixos en aquesta “pel.lícula”, que sembla que encara hi són quan passejo pel barri o per la ciutat.
- A tots vostès per fer-me costat I honorar aquest acte amb la seva presència.
- A la llibreria Cinta per les mil i una facilitats en poder dur a terme aquesta presentació malgrat les circumstàncies que tots sabem i patim.
- A l’amic Vicenç Villatoro pel seu pròleg, els seus suggeriments I la seva immensa generositat . Un gran escriptor i una millor persona.
- Als que m’acompanyen en aquesta presentació:
- Isabel Marquès, Sindica de Greuges de la ciutat, moltíssimes gràcies pel teu suport i afecte.
- Pau Vinyes, editor i home d’infinita paciència i grans coneixements editorials i historiogràfics.
- A l’amic Domènec Ferran, sempre disposat a ajudar, a donar un cop de ma; és el paradigma de la generositat més absoluta.
- A la Nora Grijalba, maquetadora i també persona d’infinita paciència per aguantar les meves interferències i haver de fer tres, cinc…, set maquetes abans de veure el llibre acabat.
- A l’Agustí Vilar per les fotos de la piscina
- A l’amic Rafel Aróztegui
- A l’Angelina Ruiz
- A la Montse Cuyàs de l’Arxiu Municipal de Terrassa.
- A la Montse Saludes i l’Arxiu Tobella
- Al Manel Cortès
- Als amics que no han pogut venir però que m’han fet arribar el seu suport i adhesió.
- A les meves filles pels seu suport incondicional de pensament i paraula.
- A la Mercè per donar-me sempre ànims i aguantar els meus nervis, inquietuds i inseguretats. Entenc que sovint m’hagi de recordar quina edat tinc i que ja està bé de tanta tonteria.