Divendres 6 de desembre de 2019. A la recerca del Tió. Al final teniu una mica d'informació del Tió.

"A la recerca de l'Arca...", aiii, aquesta era una altrae pel·lícula.

Tenim un dia fresc amb un preciós paisatge de tardor i els petits d'Almatret disposats a viure una aventura de pel·lícula: "A la recerca del Tió"

El nostre "prota" amb la resta d'aventurers, acudeix a l'Ajuntament per recollir el mapa, sense aquest mapa no podríem trobar el Tió amagadis!

Hem d'estudiar molt bé la situació del Tió al mapa si volem sortir airosos d'aquesta excitant aventura.

"Mira iaia, només hem de seguir el carrer tot recte, passar pel costat de la bassa i endinsar-nos al Bosc Encantat. Està Xupat!

La colla d'eixerits aventurers s'apropa al bosc Encantat, aiii quins nervis!

Els més ràpids ja han trobat el Tió i no volen deixar passar l'oportunitat de fer-se una foto pel record.

Aquest Bosc Encantat està ple de Tios!

Després d'una bona estoneta, l'Indiana, aii perdó, el nostre "prota" troba el seu Tió: "iaio, iaio, iaio, mira és el meu Tió!"

Que n'ets de bonic!

T'estimo molt, molt, molt!

Ui, mira papa! Ha cagat caramels!

Tots els eixerits aventurers amb els seus Tios!

El iaio, iaio, iaio, diu que hem d'estimar els arbres i fer-los moltes abraçades, de les seves branques en surten els Tions.

Els "cosins aventurers"

Tornem cap a casa amb el Tió, després d'aquesta excitant aventura al Bosc Encantat.

El Tió de Nadal, també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca, és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal, i a Occitània on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal. Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col•loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar. Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que precisament rau en fer que un element vegetal, en repre- sentació de tota la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats animals màgiques, i no pas físiques. Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons comencen amb aquests mots, on "caga" és de fet el verb en imperatiu, però no és una denominació amb tradició. Per exemple: "Tió, Tió caga turró, d'aquell tan bo. Si no cagues bé et daré un cop de bastó." - Versió de l'Empordà - "Caga, Tió, caga turró, d'avellanes i pinyó. Si no cagues ben aviat et faré un cop de bastó. - Versió del Vallès - "Rabassó de vinya vella, tu que ets tort i mal igual, jo pagaré la garnatxa i tu el turró de Nadal. Caga, Tió, caga turró i pixa vi blanc." - Versió de la Catalunya Nova - Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió gairebé li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres. El Tió es fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén. Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra. Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos. A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a cagar més d'un Tió. Quan els mateixos nens no poden cagar-los tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pèl Tió el dia 24 o 25. També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals. (Informació treta de: Viquipèdia.)

El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l'acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. No hem d'oblidar que el tió —o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país— és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitzava la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys — reals o imaginaris— del grup domèstic. Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d'amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l'extrem d'adreçar-li oracions, oferir-li aliments i fer-li libacions amb vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII. L'acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d'apuntar. De la mateixa manera que a l'arbre de Nadal se li pengen boletes que recorden la fruita que no dóna a l'hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d'hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similars han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d'Europa —des d'Anglaterra fins en alguns països eslaus—, i fins i tot en determinades cultures de l'Àfrica negra. Joan Soler Amigó assenyala també en la seva 'Enciclopèdia de la fantasia popular catalana' que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s'estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l'interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors de l'època. (Tret de Sapiens.cat - Roger Costa - 24 de desembre de 2018)

Si vols pots:
Seguir les novetats pel Facebook. On? FOTO Jaume Olivet
Seguir les novetats pel Telegram. On? FOTO Jaume Olivet
veure l'apartat: Almatret.
Pujada el dijous 7 de febrer de 2019.