León Benavente
Nova Jazz Cava - 14 d'octubre de 2016
Modern no és només allò que sense immutar-se travessa el temps, sinó també allò que quan per primera vegada ho veiem, sentim o llegim, no se'ns fa estrany. És la raó perquè Bach,
Bowie o Heràclit sempre seran moderns. I per això també hi ha bandes que només néixer sembla que des de sempre les estiguéssim esperant. Només quan el seu disc és editat ens
adonem del buit que hi havia i ens preguntem com podíem viure sense elles.
En aquestes coordenades s'ubica León Benavente, que van arribar per canviar irreversiblement les coses. Així ho van demostrar en el que va ser el seu disc de debut, “León Benavente”,
aquell miracle que va néixer sense tares, perfectament elaborat, i armat amb referències musicals ben digerides. Ara, en el nou disc, “León Benavente 2”, i des d'altres llocs, es repeteix el
miracle.
En aquest nou treball, León Benavente sembla haver pres com a divisa el títol d'una de les més celebrades cançons, "Ànimo Valiente", del seu primer disc. Si aquell treball els va posar en
l'òrbita dels més sòlids grups nacionals, lluny d'acomodar-se, apareixen ara amb un treball sensiblement més dur pel que fa al so i molt més complex en les seves lletres. Bases rítmiques
molt estables, d'ecos dark i synth pop, en ocasions sorprenentment minimalistes, nervioses programacions i seqüències guitarreres acuradament distribuïdes en una mena de pop sorollós,
amb acostaments a l'electrònica abstracta i a la millor cançó melòdica. Tot plegat fan de l'audició del disc una veritable experiència musical: la certesa que en els teus timpans algú està
picant extranys camins. El so d'aquest nou treball no és previsible, cap combinació d'acords resulta sobrant, quan creus que li has agafat la pauta un driblatge et deixa sense pilota; al moment
la posen de nou als teus peus.
Les lletres de 2 no es queden enrere, l'audaç tractament textual és una altra de les grans novetats. Pel que podem anomenar un "after-punk glossat", extensos recitats que en ocasions
freguen l'spoken word es llancen de manera explícita a veritables declaracions d'intencions socials sense perdre en cap moment la proximitat i la poètica de la intimitat. Però no ens espantem,
León Benavente no plora, crida des d’unes posicions absolutament contundents, vitalistes, gairebé nietzscheanes. I és aquí, amalgamat en aquestes lletres, on el peculiar gir electrònic-sorollista
d'aquest disc cobra tot el seu sentit.
(Tret de: www.jazzterrassa.org)
León Benavente.
Índex de concerts per:
Músics -
Data -
Lloc.
|
