Diumenge 1 de desembre de 2013 - Teatre Principal.

L'Andreu Enrich va néixer a Terrassa el 20 de gener de 1984 amb un estic a les mans, una inquietud vital per entendre el seu entorn i la voluntat d'aportar el seu granet de sorra perquè el món fos millor. Quasi trenta anys més tard no ha trobat resposta a totes les seves preguntes i no amaga els seus dubtes, però continua portant l'estic a les mans i esforçant-se perquè els altres, especialment els nens i els joves del Tercer Món, mancats d'oportunitats, trobin en l'esport una manera de créixer personalment i de formar-se per afrontar un futur amb més esperances.

És el més petit dels tres germans de la família Enrich Femenias – els altres dos són la Sílvia i el David- i als sis anys ja va començar a practicar l'hoquei herba al club amb què ho ha guanyat tot: l'Atlètic Terrassa Hockey Club. Amb un germà com el David, que ja el practicava i s'ho passava d'allò més bé; amb un padrí com l'Andreu Gòmez, olímpic terrassenc a Los Ángeles i a Seül, i una família vinculada històricament a l'Atlètic i a l'hoquei, tenia difícil entusiasmar-se per un altre esport que no fos aquest. Fins a tal punt hi estava predestinat que no es va adaptar al primer curs d'iniciació a l'esport que el club organitzava per als més petits, en què es practiquen diverses especialitats esportives perquè cada infant esculli la que més li agradi.

Ell ho tenia tan clar que els seus pares van haver de parlar amb els monitors i el club perquè se saltés la iniciació i passés directament a la pràctica de l'hoquei. L'excepció que llavors van fer per a l'Andreu, a hores d'ara, ja no deu crear càrrec de consciència a ningú.

Amb l'hoquei, l'Andreu ha guanyat com a jugador de la selecció estatal el Campionat d'Europa sub-16, sub-18, sub-21 i el bronze al Campionat del Món sub-21, i ja amb la selecció absoluta ha estat Campió d'Europa a Leipzig 2005 i campió de la Champions Trophy a Chenai el 2004. Un any decisiu a la seva vida i sobre el que tornarem més endavant. Amb l'Atlètic, el seu club, ha guanyat vuit títols de Lliga en onze temporades i en les darreres quatre ha estat el capità de l'equip de Divisió d'Honor, encara que ara militi al Pinoké d'Amsterdam. Al llarg d'aquest recorregut el que sembla evident és que ha guanyat experiència, noves inquietuds i, per sobre de tot, l'estimació del seus companys, dels seus entrenadors, delegats d'equip i un munt de gent que està molt a gust al seu costat. Ell mateix assegura que el millor de l'hoquei és que els seus jugadors es lliuren a la seva pràctica com a professionals, però el gaudeixen com a amics.

No tot ha estat hoquei a la vida de l'Andreu, encara que aquest esport està vinculat de forma indestriable al seu creixement personal. Va iniciar la seva formació al col•legi Vedruna del carrer del Vall, però va decidir canviar a l'Escola Tecnos quan estava a l'ESO i allà també va cursar el Batxillerat. A l'hora d'escollir estudis universitaris va pensar que, si seguir la tradició familiar de l'hoquei havia donat bons resultats, també els donaria cursar una enginyeria i es va apuntar a la d'Electrònica a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Al cap de sis mesos es va adonar que la seva elecció no havia estat l'encertada i llavors va optar per Empresarials. A la introducció del seu llibre “El aprendiz de la felicidad” afirma que aquesta segona elecció tampoc responia a una vocació incontestable, sinó que eren uns estudis que no li tancaven cap porta de futur i això era llavors una bona elecció. Va ser alumne de l'Euncet i després va fer el Bachelor of Science homologat per la Universitat de Gal.les. Li agrada el màrqueting i a l'Escola de Negocis Eada obté un màster en aquesta especialitat. És precisament en aquesta escola on coneix l'Ignasi, un filòsof i matemàtic a qui agrada el “black metal” noruec que incrementa la seva passió per la filosofia. Una passió que no era nova, però que troba un referent en Ignatius, com ell anomena el seu amic en honor al gran personatge de “La conjura de los necios”, una novel•la de John Kennedy Toole. Desenvolupa diversos cursos d'humanitats a la UOC i aquest any publica el seu primer llibre, “El aprendiz de la felicidad”, on recull el seu diàleg amb personatges de molts diversos àmbits com el psiquiatre Rogeli Armengol, l'esportista Manuel Estiarte, el filòsof Francesc Torralba o el mestre Sesha. L'Andreu es pregunta en aquest llibre, conjuntament amb els seus interlocutors, què és la felicitat i com s'obté.

Pregunta difícil. I arriba a la conclusió que la felicitat es pot entendre de moltes maneres diferents i que no es pot perseguir només per obtenir-la com si fos un objecte més, que és interessant i desitjable mentre es busca i que comença a perdre interès quan es posseeix. També està convençut que no es pot ser feliç sense l'estimació dels altres. Va parlar amb persones molt interessants per escriure aquest llibre, però és molt probable que el seu concepte de felicitat tingui com a precedent indiscutible la seva experiència com a jugador d'equip, sempre compartint, els èxits i les derrotes; on és necessari desenvolupar valors com la humilitat, l'autosuperació, l'esperit de sacrifici, la tolerància a la pressió, l'empatia i la voluntat d'aconseguir objectius comuns com ell mateix defineix en el pròleg del seu llibre.

Arribats en aquest punt és necessari tornar al 2004. En realitat dos anys abans, quan l'Andreu Enrich va adoptar un nen de la Fundació Vicenç Ferrer. L'Andreu tenia 18 anys. Al 2004, la selecció absoluta d'hoquei anava a jugar la Champions Trophy a Chenai , i l'ocasió era ideal per conèixer el seu apadrinat i l'obra que la Fundació desenvolupava a l'Índia rural a la zona de Anantapur, des de feia 40 anys.

Va demanar a la Federació que el seu bitllet de tornada es reservés per a uns dies més tard i, després de guanyar el campionat, es va quedar sol a l'Índia, on va iniciar un viatge que encara no ha finalitzat. A Anantapur, l'Andreu va conèixer el seu apadrinat i l'obra de la Fundació Vicenç Ferrer, i va poder parlar durant llargues estones amb el seu impulsor. Va ser en aquell context que el projecte Stick for India va començar a conformar-se. Assegura que allà el que va veure va ser feina, molta feina, vocació, determinació, una immensa capacitat de lideratge i una impertorbable fe en la providència. Valors que en la seva opinió són els que han fet possible el miracle que avui més de dos milions de persones hagin millorat les seves vides.

A Anantapur, l'Andreu va trobar el camí per aportar el seu granet de sorra per millorar el món que l'envolta. De tornada a casa, va compartir el seu projecte amb el seu amic i company d'equip Santi Freixa. I tots dos van posar la seva ànima per aconseguir que els nens d'Anantapur poguessin practicar l'hoquei – l'esport nacional de l'Índia, però vedat fins llavors per a la majoria de la població- i a través de la seva pràctica tenir accés a una formació que els permeti millorar les seves expectatives de futur. L'hoquei i el projecte Stick for India suposen també una fórmula per superar l'organització social de castes de l'Índia, especialment vigent en una zona rural com la d'Anantapur. Els nens practiquen junts l'esport, sense tenir en compte a quina casta social pertanyen.

L'experiència permet que, una vegada han jugat, patit i afrontat el repte de millorar junts, l'amistat aconsegueix superar les barreres de l'organització social i de la tradició cultural. Avui dia, Stick for India es troba plenament integrat en l'organització i funcionament de la Fundació Vicenç Ferrer i permet que 1.300 nens i nenes puguin practicar l'hoquei a diari. A la seu del projecte, una selecció de trenta nens i trenta nenes viuen en una escola esportiva en què, a més de jugar a hoquei, reben formació i menjar. Una iniciativa amb un pressupost de 54 mil euros anuals per a la qual els impulsors van aconseguir finançament per a cinc anys i que ara és autosuficient gràcies a les aportacions privades de moltes persones, entre les quals es troben diversos terrassencs. Els alumnes de l'escola d'Anantapur seran, en realitat alguns ja ho són, els entrenadors i monitors de nous equips arreu del país, o els jugadors dels equips i de la selecció nacional de l'Índia.

L'Andreu Enrich i el Santi Freixa no s'han desvinculat del projecte ara que és autosuficient i realitzen cada any dues estades de tres setmanes a l'escola de la Fundació. L'experiència va ser tan positiva que es va intentar repetir a països com Uganda o Tanzània, però les iniciatives no es van poder consolidar.

El que sí que s'ha consolidat és la iniciativa solidària que l'Andreu Enrich va posar en marxa a Terrassa, el Torneig Solidari, que aquest any ha arribat a la seva cinquena edició i en què participen el Terrassa, l'Atlètic i l'Egara. La implicació dels clubs i la participació dels seus socis han estat tan importants que ara s'ha ampliat a altres especialitats esportives a més de l'hoquei herba. Els fons que es recullen en el torneig van sempre a finançar projectes solidaris i, des de fa dos anys, atenent la situació de necessitat que també es viu a casa nostra, els beneficis es destinen a Creu Roja i a Càritas. I és que un no pot ser mai feliç sol, la felicitat no és tal si no és compartida.

L'Andreu és avui aquí. Va arribar ahir. Ha avançat la seva arribada a Terrassa des d'Amsterdam per poder assistir a aquest acte i rebre directament el reconeixement. Viu i juga a hoquei a la capital holandesa, segueix estudiant a distància, gestiona tres petits negocis, dos de restauració i un relacionat amb material esportiu, i hoquei, fruit del seu caràcter emprenedor, i a més col•labora de forma intensa amb el procés de debat encetat per l'Ajuntament de Terrassa per intentar definir com hauria de ser el futur d'aquesta ciutat, i al que en el seu procés inicial només es van convidar vuit persones, entre elles l'Andreu. El projecte es denomina Àgora, es va presentar oficialment el passat dilluns 25 de novembre i amb aquest nom està clar que l'Andreu, un amant de la filosofia, no s'hi podia resistir.

L'Andreu Enrich és un dels més joves a rebre la distinció del Terrassenc de l'Any, però és evident que ningú que el conegui personalment o per les seves obres pot dubtar que n'és clar mereixedor.

Moltes, moltes felicitats per la distinció.