Confinats a casa - Per Fernando Font de Gayà
Diumenge 7 de juny de 2020
"Sota l'ombra d'un arbre"
Sempre és un plaer veure una nova galeria de dibuixos d'en Fernando font de Gayà!
En Fernando m'ha fet arribar la foto que he fet servir a la capçalera d'aquesta galeria. No recorda
quí n'és l'autor i m'agradaria deixar-ne constància! Si l'autor ho vol... si no, moltes gràcies!
Aquest dibuix em fa venir al cap una galeria que vaig fer aquest febrer, tot just abans que comencés tot
aquest patiment del confinament: "Els ametllers d'Almatret"
En Fernando em deixa la feina de posar algún comentari als seus
dibuixos i he estat repassant el seu mur del Facebook. Després de més
d'un quart d'hora i fer un ràpid cop d'ull al 2019 i al 2020, he vist magnífics
dibuixos de totes les temàtiques possibles. De fet hi ha dibuixos d'arbres per fer
infinitats de galeries com aquesta, però només he sapigut trobar aquest
dibuix de la galeria (l'anterior a l'escrit):
A la Plaça del Pi.
Aquarel·la - 29/11/2017
Pintat en la sortida amb La Colla els dimecres
Gairebé es podrien fer servir els dibuxos per expressar estats d'ànim! M'encanten les avingudes
amb arbres i en Fernando és un artista dibuixant-les!
No m'he volgut donar per vencut i he seguit buscant al mur d'en Fernando...
Finalment he trobat aquest altre (foto anterior):
Boscúria. Les Planes.
Aquarel·la - 05/06/2019
Sortida amb La Colla els dimecres
Soc un arbre de fang, un arbre mort,
Sense ocells, abocat sobre la vora
D’un riu de neu extrema i llum, que alhora
M’emmiralla i em fuig com un record.
Soc un arbre deixat vora l’oblit
De totes les tardors I tots els cels,
I a les venes se’m cremen els estels
Que mai no van pertànyer a cap nit.
Soc un arbre ancorat contra la vida:
Desert vertical, dintre la fendida
Calma on s’acullen les deus de l’enyor,
Faig guàrdia a mes pròpies despulles.
Un arbre esparts que ja no traurà fulles.
Un mar o cendra sense pes ni olor.
Poema de Joan Fuster
L’arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell, L’illa amb llunes, 1993.
Si vols veure el meu CV i saber com seguir les novetats: FOTO Jaume Olivet.
Pujada el diumenge 7 de juny de 2020.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR:
- Reportatge - Confinats a casa.
- Apartat - Fernando Font de Gayà .
- Apartat - Urban Sketchers Terrassa .
Contador:
Confinats a casa - Per Fernando Font de Gayà
Diumenge 7 de juny de 2020
"Sota l'ombra d'un arbre"
Sempre és un plaer veure una nova galeria de dibuixos d'en Fernando font de Gayà!
En Fernando m'ha fet arribar la foto que he fet servir a la capçalera d'aquesta galeria. No recorda
quí n'és l'autor i m'agradaria deixar-ne constància! Si l'autor ho vol... si no, moltes gràcies!
Aquest dibuix em fa venir al cap una galeria que vaig fer aquest febrer, tot just abans que comencés tot
aquest patiment del confinament: "Els ametllers d'Almatret"
En Fernando em deixa la feina de posar algún comentari als seus
dibuixos i he estat repassant el seu mur del Facebook. Després de més
d'un quart d'hora i fer un ràpid cop d'ull al 2019 i al 2020, he vist magnífics
dibuixos de totes les temàtiques possibles. De fet hi ha dibuixos d'arbres per fer
infinitats de galeries com aquesta, però només he sapigut trobar aquest
dibuix de la galeria (l'anterior a l'escrit):
A la Plaça del Pi.
Aquarel·la - 29/11/2017
Pintat en la sortida amb La Colla els dimecres
A la Plaça del Pi.
Aquarel·la - 29/11/2017
Pintat en la sortida amb La Colla els dimecres
Gairebé es podrien fer servir els dibuxos per expressar estats d'ànim! M'encanten les avingudes
amb arbres i en Fernando és un artista dibuixant-les!
No m'he volgut donar per vencut i he seguit buscant al mur d'en Fernando...
Finalment he trobat aquest altre (foto anterior):
Boscúria. Les Planes.
Aquarel·la - 05/06/2019
Sortida amb La Colla els dimecres
Boscúria. Les Planes.
Aquarel·la - 05/06/2019
Sortida amb La Colla els dimecres
Soc un arbre de fang, un arbre mort,
Sense ocells, abocat sobre la vora
D’un riu de neu extrema i llum, que alhora
M’emmiralla i em fuig com un record.
Soc un arbre deixat vora l’oblit
De totes les tardors I tots els cels,
I a les venes se’m cremen els estels
Que mai no van pertànyer a cap nit.
Soc un arbre ancorat contra la vida:
Desert vertical, dintre la fendida
Calma on s’acullen les deus de l’enyor,
Faig guàrdia a mes pròpies despulles.
Un arbre esparts que ja no traurà fulles.
Un mar o cendra sense pes ni olor.
Poema de Joan Fuster
Sense ocells, abocat sobre la vora
D’un riu de neu extrema i llum, que alhora
M’emmiralla i em fuig com un record.
Soc un arbre deixat vora l’oblit
De totes les tardors I tots els cels,
I a les venes se’m cremen els estels
Que mai no van pertànyer a cap nit.
Soc un arbre ancorat contra la vida:
Desert vertical, dintre la fendida
Calma on s’acullen les deus de l’enyor,
Faig guàrdia a mes pròpies despulles.
Un arbre esparts que ja no traurà fulles.
Un mar o cendra sense pes ni olor.
Poema de Joan Fuster
L’arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell, L’illa amb llunes, 1993.
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell, L’illa amb llunes, 1993.