El 22 de maig de l'any 1914, l'Ajuntament de Terrassa va acordà la creació d'una galeria de Terrassencs i Terrassenques il·lustres per mantenir a la memoria aqueslls ciutadas i ciutadanes que van assolir un alt grau de servei a la ciutat o una trajectoria personal digne de recordar. La galeria es va inaugurar el 5 de juliol de 1915 amb la col·locació del retrat de Joaquim de Sagrera i Domenech, pintado per Pere Viver. RELACIÓ D'IL·LUSTRES: 1992 - Paulina Pi de la Serra. 1985 - Samuel Morera i Ribas. 1970 - Juan Marcet Palet 1970 - Jacinto Alegre Pujals. 1963 - Antonio Maria Marcet i Poal. 1962 - Joaquim Vancells Vieta. 1958 - Josep Ventalló i Vintró 1954 - Josep Garcia i Humet. 1946 - Alfons Sala Argemí 1934 - Josep Roca i Roca. 1933 - Antoni Josep Torrella Mauri. 1932 - Josep Soler i Palet. 1931 - Jaume Vallhonrat Rovira 1918 - Salvador Vinyals Galí. 1917 - Francesc Rodó Sala . 1916 - Francesc Torras Armengol. 1915 - Joaquím d'Sagrera Domènech. Enllaços: (Fes copia i enganxar) Rafael Aròztegui: https://pintorviver.blogspot.com/2018/07/terrassencs-illustres-2018.html Joaquim Verdaguer: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/11/els-terrassencs-illustres.html

Il·lustre: Paulina Pi de la Serra. Acordat: Col·locació: 3 de juliol de 1992. Paulina Pi de la Serra i Joly (Terrassa, 1906-1991), fou una política i activista cultural catalana. Nascuda en una família acomodada, intel•lectual, conservadora i catalanista, amb poc més de vint anys va començar la seva activitat política. Va convertir-se en una oradora molt popular i l'anomenaven El rossinyol de la Lliga. Durant la Guerra Civil Espanyola va viure a París, on va fer diverses feines (entre les quals professora i traductora) i on va ser interrogada per la Gestapo. El 1945 va tornar a Terrassa per fer companyia al seu pare que estava malalt. Paulina Pi de la Serra va treballar com a professora de català, francès i altres disciplines. Va escriure per a diaris, va participar en programes de ràdio i va pronunciar nombroses conferències, convertint-se en un referent cultural de la resistència antifranquista. El 1963 va impulsar la constitució d'un centre de la UNESCO de Terrassa. Paulina va encoratjar al seu nebot Quico Pi de la Serra a convertir-se en cantautor. La Paulina va tenir una filla secreta amb el diplomàtic Joan Estelrich tots dos vinculats a la Lliga Regionalista: Helena Feliu Pi de la Serra que l'any 2012 va publicar la novel•la Pecat original en la que va destapar la relació i la seva història. L'Helena va néixer a Suïssa, durant un viatge que Paulina va tapar amb una beca i es va criar a casa d'un matrimoni de Gràcia.

Il·lustre: Samuel Morera i Ribas. Acordat: Col·locació: 10 de setembre de 1985. Samuel Morera i Ribas (Monistrol de Montserrat, 10 d'agost del 1889 - Ciutat de Mèxic, 20 de febrer del 1969) va ser un polític que presidí l'Ajuntament de Terrassa i que hagué d'exiliar-se a Mèxic en acabada la Guerra Civil espanyola. En Samuel Morera era el segon fill d'una família de religió protestant. Al tombant de segle i fins a la segona dècada d'aquest eren força les famílies monistrolenques que professaven el protestantisme. Tenien escola pròpia que en la millor època havia arribat a tenir un centenar d'alumnes. La infantesa i la primera joventut de Samuel Morera transcorre entre els estudis i el treball i envoltat d'un ambient hostil, ambient que comportava que molts protestants optessin per marxar de Monistrol. Samuel Morera va ser un d'aquests, i més tard també la seva família a la qual trobem vivint a Terrassa l'any 1915. Morera se'n va el 1910 a l'Argentina per no haver de fer les quintes atès que mantenia doble objecció de consciència: la religiosa i la política, ja que es considerava republicà. Instal•lat a Buenos Aires, es casa amb Benigna Blanco l'any 1913. L'any 1915, Morera, exempt del servei militar en treure un número alt en el sorteig, torna a Catalunya i va a viure a Terrassa on vivien els seus pares. Comença la seva activitat política dins la ideologia republicana i catalanista. L'any 1924 és elegit president de la Fraternitat Catalana, Casal del Poble. És empresonat i a la Model coneix Lluís Companys. Participa en la fundació d'ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) els dies 18 i 19 de març de 1931. En les eleccions municipals de 12 d'abril surt escollit regidor ja a les files d'ERC. Després de ser primer tinent d'alcalde i alcalde accidental, és escollit alcalde de Terrassa l'1 de setembre de 1932. Morera revalida el càrrec d'alcalde de Terrassa en les eleccions del 14 de gener de 1934. El 6 d'octubre de 1934, fent costat al president Lluís Companys, Morera proclama l'Estat Català des de l'Ajuntament de Terrassa i hissà la bandera estelada a la façana del consistori. Samuel Morera és detingut i no és alliberat fins als 9 d'abril de 1935. En el Consell de Guerra següent és condemnat a dotze anys de presó i va ser confinat a la Model. Arran de les eleccions del 16 de febrer de 1936 i del triomf del Front Popular, Samuel Morera és alliberat i retorna a Terrassa en olor de multituds. Es fa càrrec de la direcció de l'Ajuntament. Arran de la sublevació feixista del 18 de juliol, Morera s'ha d'enfrontar als escamots de la CNT i intervé a favor de terrassencs als quals els extremistes volien llevar la vida. Morera ha de deixar l'alcaldia amenaçat per la CNT-FAI. Després dels Fets de Maig amb els enfrontaments entre Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i PSUC i la pèrdua de força de la CNT, Morera torna a presidir la corporació municipal, ara ja fins al 1938. El 19 de febrer de 1937, el fill gran de Samuel Morera, Samuel Morera i Blanco és mort al Front d'Aragó. Les pressions dels sectors sindicalistes enquadrats a la UGT i a la CNT no paren i aconsegueixen controlar l'Ajuntament. Morera dimiteix i és designat pel president Lluís Companys delegat interventor de les companyies de Gas i Electricitat i després interventor a Ràdio Barcelona i a Ràdio Associació de Catalunya. El 25 de gener de 1939, Samuel Morera inicia el llarg camí de l'exili. La seva dona, Isabel Blanco Chan, i la seva filla, Isabel Morera i Blanco, es reuneixen amb ell a Olot i tots tres passen, a peu, la frontera francesa per Prats de Molló. Morera és internat al Camp de concentració d'Argelers i la seva muller i la filla a Clarmont d'Alvèrnia. A mitjan febrer la família es torna a retrobar i s'instal•len a Montpeller on resideix una nombrosa colònia catalana. El 14 d'abril de 1942 la família Morera-Banco embarca al port de Marsella en el transatlàntic Casablanca rumb a Mèxic. Morera ingressa com a soci de l'Orfeó Català de Mèxic i a l'exili desenvolupa diverses activitats de responsabilitat dins el seu partit. Samuel Morera i Ribas moria a Ciutat de Mèxic el 20 de febrer de 1969 envoltat de la seva família: l'esposa, la filla, el gendre Jaume Bonastre i Brugal i les quatre nétes.

Il·lustre: Juan Marcet Palet. Acordat: Col·locació: 4 de juliol de 1970. En Joan Marcet i Palet (1867 - 1927), fou el promotor de la casa Marcet. Fill de Bonaventura Marcet, terrassenc que va destacar com empresari tèxtil i banquer, fundador de la Banca Marcet integrada posteriorment en el Banc de Terrassa. Va ser alcalde de Terrassa en el període del 17/10/1897 - 10/05/1898.

Il·lustre: Jacinto Alegre Pujals. Acordat: Col·locació: 27 de maig de 1970. Jacint Alegre i Pujals (Terrassa, 24 de desembre de 1874 - Barcelona, 10 de desembre de 1930) va ésser un sacerdot jesuïta. Ha estat proclamat venerable per l'Església Catòlica Romana. Va ingressar a la Companyia de Jesús el 1892. Freqüentava els hospitals de Barcelona i s'adonà que els més pobres i necessitats estaven mancats de suport institucional i d'assistència. Havia conegut l'obra de Josep Benet Cottolengo a Torí i volgué crear una institució similar a Barcelona per atendre aquest sector. Tot que morí sense veure la casa oberta, el seu superior, el pare Joan Guim i el laic Rómul Zaragoza, del qual era director espiritual, van comprometre's a dur a terme el seu objectiu i el 1932 fundaren el Cottolengo del Pare Alegre a Barcelona, amb el suport del bisbe Manuel Irurita Almandoz. Va morir el desembre de 1930 a Barcelona. El 23 d'octubre de 1939 va ser fundada la congregació religiosa de les Germanes Servidores de Jesús per Dolors Permanyer i Volart, amb la finalitat d'atendre, seguint el carisma d'Alegre, les necessitats del Cottolengo. Fou proclamant Servent de Déu el 10 de desembre de 1999. El 9 de maig de 2014, per decret del papa Francesc, li foren reconegudes les virtuts heroiques,[2] amb la qual cosa fou elevat a Venerable.

Il·lustre: Antonio Maria Marcet i Poal. Acordat: Col·locació: 30 de juny de 1963. Antoni Maria Marcet, (Terrassa, 5 de juliol de 1878 - Abadia de Montserrat, 13 de maig de 1946) fou un monjo de l'Abadia de Montserrat. Nomenat abat coadjutor el desembre de 1912, fou nomentat abat l'any 1913 en substitució del seu predecessor, Josep Deàs. Ingressà en el noviciat del monestir el 24 de febrer de 1894, quatre anys més tard que el seu germà Adeodat Marcet Poal (1875-1964). L'any 1906 inicià la Revista Montserratina, de la qual fou redactor i administrador. Amb la col•laboració de Bonaventura Ubach, Gregori Maria Sunyol i d'altres, féu possible l'aparició de la Bíblia de Montserrat. Restaurà la impremta del monestir (1918) i impulsà diverses publicacions, com ara Analecta Montserratensia. Promogué l'ús del català tant com a llengua de relació dins el monestir com en la consideració del català com a llengua de cultura habitual. Creà pràcticament l'actual bibliotecari del monestir i contribuí eficaçment en la reconstrucció material del santuari, amb la col•laboració de Puig i Cadafalch. Patrocinà el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, que suposà per a l'església catalana un revifament de la litúrgia i un apropament als corrents innovadors centreeuropeus de l'època. Debilitat pels anys de treball el 1941 demanà un coadjutor i la comunitat elegí Aureli Maria Escarré i Jané. El seu cos reposa a la cripta de la basílica montserratina, en un sarcòfag esculpit per Joan Rebull (1951). L'any 1931 celebrà el novè centenari de la fundació del monestir, que coincidiren amb el cinquantenari de la coronació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Inaugurà els museus montserratins i restaurà l'església romànica de Santa Cecília.

Il·lustre: Joaquim Vancells Vieta. Acordat: 13 d'abril de 1962 Col·locació: 1 de Juliol de 1962. Joaquim Vancells i Vieta, (Barcelona, el Barcelonès, 28 de juny de 1866[1] - Barcelona, 26 de desembre de 1942[2]).[3] Pintor català pertanyent al corrent modernista, i artífex de l'escola pictòrica de Terrassa és considerat com un dels paisatgistes més importants. Va ser un home polifacètic, va fer decoracions i disseny de mobles, va fer de mestre, va organitzar activitats culturals i va promoure la conservació del patrimoni artístic i arquitectònic de Terrassa. Va ser l'impulsor del modernisme a Terrassa, juntament amb el barceloní Alexandre de Riquer que va viure llargues temporades a la ciutat. Però sobretot, va ser un pintor paisatgista. En una primera època pinta paisatges amb boira i obagues boscoses, quadres que són entre el millor de la pintura catalana de l'època i que van tenir molt èxit. Aquesta pintura grisa va evolucionar cap a una altra de més lluminosa, possiblement influït per les seves estades a Llavaneres, però no va ser reconeguda fins al final de la seva vida, cosa que el va obligar durant força temps a pintar paisatges boirosos per poder viure. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Il·lustre: Josep Ventalló i Vintró. Acordat: Col·locació: 28 de març de 1958. Fill de Domènec Ventalló Llobatera, farmacèutic industrial de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa i alcalde l’any 1868, Josep després d’estudiar el batxillerat al Col·legi dels Pares Escolapis de Terrassa, comença la carrera de Medicina a Barcelona. El segons curs, però, es matricula a la Universitat de Granada on es llicencia i on inicia la seva trajectòria periodística amb col·laboracions als diaris locals com La Independencia, La Opinión, La Tribuna, La Provincia de Granada o El Mensajero Andaluz. Paral·lelament, envia els seus articles a les publicacions periòdiques catalanes professionals com Gaceta Médica de Cataluña i, també, a la premsa general com La Revista Tarrasense, El Eco de Tarrasa, La Publicidad, La Vanguardia i Diario de Barcelona. El 1878, gran aficionat a l’escriptura i amb vocació d'historiador, amb només 23 anys, Josep Ventalló i Vintró publica el seu primer llibre històric: Tarrasa antigua y moderna. Més endavant, cal destacar Viaje a Sierra Nevada, opuscle del 1882 i el Viaje a Nueva Cataluña (Excursiones por Andalucia) del 1886, l’any que coincideix amb l’establiment del seu consultori mèdic al carrer Fontvella de Terrassa. Inicialment, militant del Centre Català de Valentí Almirall, a partir del 1892, Josep Ventalló s’acosta al Partit Conservador (PC) on tindrà un gran protagonisme polític i es convertirà en un dels homes forts de la ciutat de Terrassa, molt ben relacionat amb els líders del partit a escala nacional com Cánovas, Silvela i Dato. Regidor pel PC fins a la seva mort, és nomenat alcalde de Terrassa el 1895, càrrec que manté fins al 1897 i torna a repetir mandat a l’alcaldia des del 1900 fins al 1901. Aquests anys, manté nombroses controvèrsies amb gent d’altres sectors polítics al seu propi diari La Comarca del Vallés. Molt interessat en el món periodístic, també, són publicacions de la seva propietat El Tarrasense i La Revista Terrasense, que ell mateix dirigeix. A més, és el president de l’Associació de Premsa de Terrassa. Persona de gran personalitat amb un caràcter fort i difícil -al marge de les discrepàncies polítiques- deu molts dels problemes que té amb alguns regidors i amb altres sectors del PC, a les seves enemistats personals. Home preocupat pels més necessitats, no sols visita de franc els pobres sinó que és el fundador de la Junta d’Auxili, institució que socorre un gran nombre de famílies necessitades. L’any 1910, quan ocupa el càrrec de subdelegat de Medicina, Ventalló i Vintró es preocupa de les qüestions d’higiene de la població i, particularment, de la higiene de les llars dels obrers. El 1918, publica el seu treball Viviendas higiénicas para familias obreras. Els terrassencs coneixien el doctor Ventalló com “el pare dels pobres”. Germà de Pere Antoni Ventalló i Vintró, poeta i autor teatral, conegut com Lo cantor d’Egara, i oncle del periodista Joaquim Ventalló i Verges, entre d’altres, traductor al català de Les aventures de Tintín, una escola de Terrassa duu el seu nom. L’any 1958 l’Associació de Premsa de Terrassa sol·licita a l’Ajuntament que es dediqui un dels carrers de la vila al metge i periodista terrassenc mort el 1919. Anys després, una de les escoles de la vila de Terrassa pren el nom de Josep Ventalló i Vintró. (Tret de:http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=MDH).

Il·lustre: Josep Garcia i Humet. Acordat: Col·locació: 04 de juliol de 1954. Josep Garcia i Humet nasqué a Terrassa el dia 13 de juny de l'any 1864, fill d'Antoni Farcia i Albi, industrial tèxtel d'origen Manresà fundador de la indústria Bosch i Garcia, i morí el dia 3 de febrer de l'any 1915. S'educa en el Reial Col·legi Terrassenc (Els Escolapis de Terrassa), o obtingué el títol de Pèrit Mercantil. el seu pare, fabricant d'articles de llana, el posà al seu costat en el negoci, en el qual destacà ràpidament per les seves idees innovadores i per la seva capacitat de treball. en Josep va contribuir amb la seva tasca a augmentar la fama de que venia precedida la fàbrica Bosch i Garcia.

Il·lustre: Alfons Sala Argemí. Acordat: 18 de gener de 1946. Col·locació: 26 de gener de 1946.

Il·lustre: Josep Roca i Roca. Acordat: 25 de gener de 1934. Col·locació: 2 de juliol de 1934. Josep Roca i Roca (Terrassa, Vallès Occidental, 1848 - Barcelona, 1924) fou un periodista, escriptor i polític català. Des de molt jove fou força actiu dins el moviment catalanista com a periodista. Fou col•laborador de Francesc Pelagi Briz dins la Jove Catalunya, fou redactor d'El Calendari Català, secretari de redacció de Lo Gai Saber (on publicà la traducció al català de Lo cíclop d'Eurípides i el Calendau de Frederic Mistral) i col•laborà sovint en La Renaixença. També destacà en la sàtira política als diaris Lo Cop (1868), Lo Ponton (1870), La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, de la qual en fou director del 1878 al 1908. El 1908 fundà La Campana Catalana, però va tenir una durada curta. També participà en les tertúlies de la rebotiga de Frederic Soler, on defensà l'ús del català que ara es parla per a aconseguir una major popularització de la literatura catalana, i en aquest sentit intentà d'influir en els Jocs Florals de Barcelona. Políticament, figurà primer dins el republicanisme federal. Durant la Restauració, féu costat a Emilio Castelar i a la Unió Republicana. Fou un dels principals introductors d'Alejandro Lerroux el 1901, del qual se separà el 1906. Formà part llavors del comitè executiu de la Solidaritat Catalanaen representació dels republicans de Nicolás Salmerón i el 14 d'abril de 1907 llegí el Programa del Tívoli. El maig de 1909 fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i es passà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Part del seu arxiu passà a la Biblioteca de Catalunya. Té un carrer dedicat a Terrassa.

Il·lustre: Antoni Josep Torrella i Mauri. Acordat: 29 de març de 1933. Col·locació: 2 de juliol de 1933. En Rafael Aròztegui el menciona a: (https://pintorviver.blogspot.com/2017/04/terrassa-historia-critica-del.html).

Il·lustre: Josep Soler i Palet. Acordat: Col·locació: 3 de juliol de 1932. Terrassa, Vallès Occidental, 1859 — Barcelona, 1921 Es llicencià en dret (1882) a Barcelona, on exercí d’advocat i més tard de notari. S'interessà per l’arqueologia i per la pintura catalana quatrecentista (en fou un col·leccionista important). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1906), de la Societat Arqueològica Tarraconense i de l’Academia de la Historia, de Madrid. Fundà l’Arxiu Històric de Terrassa i la Biblioteca Municipal de Terrassa, a fi de fomentar-hi els estudis històrics. Publicà Monografia de la parròquia de Sant Julià d’Altura (1893), La iglésia parroquial de Terrassa (1898), Llibre dels privilegis de Terrassa (1899), Cent biografies terrassenques (1900), Terrassa arqueològica (1915), etc., i un gran nombre d’estudis en revistes històriques. També fou col·laborador de La Vanguardia , El Noticiero Universal, La Renaixença i altres publicacions barcelonines, i d' Analecta de Montserrat i La Veu del Vallès , de Granollers. En morir deixà establerta la Fundació Soler i Palet i féu donació a Terrassa dels seus llibres i col·leccions; el conjunt fou administrat pel Patronat de la Biblioteca Museu Municipal Soler i Palet, que ha fundat nombroses institucions culturals a la ciutat. (Tret de: https://www.enciclopedia.cat/)

Il·lustre: Jaume Vallhonrat Rovira. Acordat: 11 de març de 1931. Col·locació: 3 de juliol de 1931.

Il·lustre: Salvador Vinyals Galí. Acordat: 10 de maig de 1918. Col·locació: 1 de juliol de 1918. Salvador Vinyals i Galí (Terrassa, Vallès Occidental, 1781 — 1829) fou un industrial, guerriller i polític català. Era un ric fabricant de teixits que el 1808 fou escollit alcalde de Terrassa. Un cop iniciada la Guerra del Francès i després de la batalla del Bruc va organitzar el sometent local amb el també industrial Joaquim Sagrera i Domènech i ambdós dirigiren la Junta del Vallès. El 1810 va lluitar a la batalla de Sant Julià d'Altura amb Francesc Milans del Bosch i Arquer i poc després fou elegit diputat a les Corts de Cadis en substitució de Domènec Codina. El 1813 deixà les Corts Espanyoles i es va decantar el bàndol absolutista, per la qual raó des del 1822 va combatre als liberals. Posteriorment es va unir a la guerra dels Malcontents i fou empresonat el 1829.

Il·lustre: Francesc Rodó i Sala. Acordat: 31 de gener de 1917. Col·locació: 2 de juliol de 1917. Francesc Rodó i Sala, conegut com a Canonge Rodó (Terrassa, 13 de novembre de 1816 - 6 de febrer de 1902) fou un mossèn molt conegut per les seves obres i dedicació als pobres. Havia estat ecònom de Sant Andreu del Palomar i rector de Sant Martí de Provençals durant 36 anys, al barri del Clot. També va arribar a ser canonge de la Seu de Barcelona, d'aquí el seu sobrenom, i primer responsable del temple de la Sagrada Família. En 1919 li van inaugurar un monument davant l'església de Sant Martí del Clot a Barcelona, obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Ribera amb escultures de Frederic Marès. Fou destrossat el 19 de juliol de 1936 quan fou assaltada l'església i no fou reconstruït fins 1954. També té un carrer dedicat a Terrassa. (Tret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Portada)

Il·lustre: Francesc Torras Armengol. Acordat: 25 de febrer de 1916. Col·locació: 3 de juliol de 1916. Francesc Torras Armengol (Terrassa, 1832 - Madrid, 1878) fou un pintor, escultor i gravador català. Format en el món acadèmic, amplià estudis al París de l'època de Delacroix, i a Madrid, on inicià una carrera notable d'artista i docent. Després d'uns inicis com escultor, en els que destaca el relleu de la Conquesta de Mallorca per Jaume I, conservat a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,[1]practicà una pintura d'història i religiosa elegant, en la tradició romàntica. Les seves millors obres ingressaren al Museo del Prado, que les té dipositades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Martiri de Sant Servand i Sant Germà), Girona i Olot. Fou també un retratista sobri, especialment de la burgesia terrassenca, que sabia copsar la personalitat dels seus personatges. Fou un dels primers artistes a l'estat espanyol que practicà el gravat calcogràfic amb intenció no documental sinó creativa, a la sèrie El grabador al aguafuerte (Madrid 1874-76). Obra seva es conserva també al MNAC -on hi ha la major part dels seus dibuixos-, el Museu de Terrassa, el Museu d'Art de Sabadell, o al Museo de Farmacia de Madrid. Hi ha diverses matrius calcogràfiques seves a la Calcografía Nacional de Madrid, i una bona col•lecció d'estampes a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya.

Il·lustre: Joaquím Sagrera i domènech. Artista: Pere Viver. Acordat: 14 d'abril de 1915. Col·locació: 5 de juliol de 1915. Terrassa, Vallès Occidental, 1777 — Terrassa, Vallès Occidental, 1825 Era fabricant de draps. Fill d’Antoni de Sagrera i Casanoves, que fou sabater i després batlle reial de Terrassa. Lluità contra els francesos durant la invasió napoleònica. A les ordres del comte de Càldagues, assaltà els francesos que assetjaven Girona per primer cop. Ferit en una acció prop d’Òdena, fou condemnat a mort. El general Manso aconseguí que els francesos li commutessin la pena per la d’empresonament. Més tard fou rescatat. Ferran VII el féu ciutadà honrat de Barcelona, cavaller i noble el 1817 i alcalde de Terrassa. (Tret: https://www.enciclopedia.cat/)

Si vols pots:

Seguir les novetats pel Facebook. On? FOTO Jaume Olivet
Seguir les novetats pel Telegram. On? FOTO Jaume Olivet
Pujada el diumenge 23 de desembre de 2018.