Dissabte 3 de març de 2018.
Passejant pels Tossals d'Almatret.
Aquest dissabte ha donat de si, hem visitat el cingle de la Pena i les mines del Tormo i de l'Espanyola; tres galeries pujades els diumenges
anterior i que podeu veure a l'apartat de: Almatret.
Però encara ens quedava una mica de llum i de tornada a casa, vam aprofitar per passejar i gaudir d'unes boniques vistes del riu Ebre i
dels Tossals d'Almatret.
Taaaaannnnngoooooo!
No té remei! Et distreus i ja el tens dins, es nota que és un gos d'aigua.
Si no el crides, se'n va darrera d'aquest i l'hem d'anar a buscar a l'Aragó.
Plomalls a la vora del riu.
Dues fotos molt iguals
no sé quina triar!
Al fons veiem per on feien arribar el carbó al riu per després carregar-lo a les barcasses.
De tornada, vam fer moltes parades interessants, en una d'elles, en Josep ens ensenya una "cadolla". I què és això? Doncs una petita
bassa que es fa per recollir l'aigua de la pluja per fer-la servir als camps.
Mirador dels Tossals d'Almatret.
Tal i com ens acostem a l'Ebre, des d'aquesta balconada podem apreciar, clarament, com els tossals es fonen amb el riu i els canvis de coloració
de la pròpia vegetació de ribera en les diferents èpoques de l'any.
També ens mostra algunes edificacions de les antigues mines i la rampa del malacate (argue), a través de la
qual es baixava el carbó al riu. Més a la dreta observareu una altra construcció per baixar el carbó de forma elevada, mitjançant vagonetes.
Mirador de la corba de l'Espanyola.
Mirador sobre els costers calcaris que contenen, al subsòl, les galeries d'una destacada zona minera d'Almatret.
La mineria del carbó va ser primordial a la població des de la segona meitat de segle XIX, fins al final de segle XX. Tant és així, que el nombre màxim d'habitants que
assoleix Almaret es donà en el moment àlgid de la producció minera, assolint un total de 1.500 habitants l'any 1920.
El mineral es transportava fins al riu i,
mitjançant els llaüts, arribava a Faió per l'exportació a través del ferrocarril.
I volsatres on aneu?
La processionària del pi o arna del pi, és un insecte que habita a la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies
d'arbres, sobretot pins. Difícil d'eradicar, les larves mengen les fulles i desfolien l'arbre, encara que només és letal en casos d'arbres molt joves.
Recordo
de petit quan anàvem al bosc i ens deien que no passéssim per sota d'un niu que era molt perillós si et queien els cucs al cabell.
Mirador de la corba d'Urbano.
Aquest mirador ofereix una formidable visió dels costers calcaris sobre l'Ebre, aigües avall de la confluència del Segre a
Mequinensa, amb una vegetació pròpia de la Depressió de l'Ebre, destacant el garric, l'arçot i el pi blanc.
El paisatge fluvial que s'observa des del mirador
forma part de l'Aiguabarreig, on conflueixen els cabals dels dels rius Cinca, Segre i Ebre; enllaçant, tot seguit, amb la desembocadura del Matarranya a Faió.
La barreja de flora i fauna que comporta la trobada de les conques dels quatre rius propicia un dels espais naturals amb més interès biològic de la Península Ibèrica.
Per avui, ja hi ha prou!
Si vols pots:
Seguir les novetats pel Facebook. On? FOTO Jaume Olivet
Seguir les novetats pel Telegram. On? FOTO Jaume Olivet
veure apartat: Almatret.
Pujada el diumenge 8 d'abril de 2018.
Dissabte 3 de març de 2018.
Passejant pels Tossals d'Almatret.
Aquest dissabte ha donat de si, hem visitat el cingle de la Pena i les mines del Tormo i de l'Espanyola; tres galeries pujades els diumenges
anterior i que podeu veure a l'apartat de: Almatret.
Però encara ens quedava una mica de llum i de tornada a casa, vam aprofitar per passejar i gaudir d'unes boniques vistes del riu Ebre i
dels Tossals d'Almatret.
Taaaaannnnngoooooo!
No té remei! Et distreus i ja el tens dins, es nota que és un gos d'aigua.
No té remei! Et distreus i ja el tens dins, es nota que és un gos d'aigua.
Si no el crides, se'n va darrera d'aquest i l'hem d'anar a buscar a l'Aragó.
Al fons veiem per on feien arribar el carbó al riu per després carregar-lo a les barcasses.
De tornada, vam fer moltes parades interessants, en una d'elles, en Josep ens ensenya una "cadolla". I què és això? Doncs una petita
bassa que es fa per recollir l'aigua de la pluja per fer-la servir als camps.
Mirador dels Tossals d'Almatret.
Tal i com ens acostem a l'Ebre, des d'aquesta balconada podem apreciar, clarament, com els tossals es fonen amb el riu i els canvis de coloració
de la pròpia vegetació de ribera en les diferents èpoques de l'any.
També ens mostra algunes edificacions de les antigues mines i la rampa del malacate (argue), a través de la
qual es baixava el carbó al riu. Més a la dreta observareu una altra construcció per baixar el carbó de forma elevada, mitjançant vagonetes.
Tal i com ens acostem a l'Ebre, des d'aquesta balconada podem apreciar, clarament, com els tossals es fonen amb el riu i els canvis de coloració de la pròpia vegetació de ribera en les diferents èpoques de l'any.
També ens mostra algunes edificacions de les antigues mines i la rampa del malacate (argue), a través de la qual es baixava el carbó al riu. Més a la dreta observareu una altra construcció per baixar el carbó de forma elevada, mitjançant vagonetes.
Mirador de la corba de l'Espanyola.
Mirador sobre els costers calcaris que contenen, al subsòl, les galeries d'una destacada zona minera d'Almatret.
La mineria del carbó va ser primordial a la població des de la segona meitat de segle XIX, fins al final de segle XX. Tant és així, que el nombre màxim d'habitants que
assoleix Almaret es donà en el moment àlgid de la producció minera, assolint un total de 1.500 habitants l'any 1920.
El mineral es transportava fins al riu i,
mitjançant els llaüts, arribava a Faió per l'exportació a través del ferrocarril.
Mirador sobre els costers calcaris que contenen, al subsòl, les galeries d'una destacada zona minera d'Almatret.
La mineria del carbó va ser primordial a la població des de la segona meitat de segle XIX, fins al final de segle XX. Tant és així, que el nombre màxim d'habitants que assoleix Almaret es donà en el moment àlgid de la producció minera, assolint un total de 1.500 habitants l'any 1920.
El mineral es transportava fins al riu i, mitjançant els llaüts, arribava a Faió per l'exportació a través del ferrocarril.
I volsatres on aneu?
La processionària del pi o arna del pi, és un insecte que habita a la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies
d'arbres, sobretot pins. Difícil d'eradicar, les larves mengen les fulles i desfolien l'arbre, encara que només és letal en casos d'arbres molt joves.
Recordo
de petit quan anàvem al bosc i ens deien que no passéssim per sota d'un niu que era molt perillós si et queien els cucs al cabell.
La processionària del pi o arna del pi, és un insecte que habita a la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies d'arbres, sobretot pins. Difícil d'eradicar, les larves mengen les fulles i desfolien l'arbre, encara que només és letal en casos d'arbres molt joves.
Recordo de petit quan anàvem al bosc i ens deien que no passéssim per sota d'un niu que era molt perillós si et queien els cucs al cabell.
Mirador de la corba d'Urbano.
Aquest mirador ofereix una formidable visió dels costers calcaris sobre l'Ebre, aigües avall de la confluència del Segre a
Mequinensa, amb una vegetació pròpia de la Depressió de l'Ebre, destacant el garric, l'arçot i el pi blanc.
El paisatge fluvial que s'observa des del mirador
forma part de l'Aiguabarreig, on conflueixen els cabals dels dels rius Cinca, Segre i Ebre; enllaçant, tot seguit, amb la desembocadura del Matarranya a Faió.
La barreja de flora i fauna que comporta la trobada de les conques dels quatre rius propicia un dels espais naturals amb més interès biològic de la Península Ibèrica.
Aquest mirador ofereix una formidable visió dels costers calcaris sobre l'Ebre, aigües avall de la confluència del Segre a Mequinensa, amb una vegetació pròpia de la Depressió de l'Ebre, destacant el garric, l'arçot i el pi blanc.
El paisatge fluvial que s'observa des del mirador forma part de l'Aiguabarreig, on conflueixen els cabals dels dels rius Cinca, Segre i Ebre; enllaçant, tot seguit, amb la desembocadura del Matarranya a Faió.
La barreja de flora i fauna que comporta la trobada de les conques dels quatre rius propicia un dels espais naturals amb més interès biològic de la Península Ibèrica.