Diumenge 1 de desembre de 2013 - Teatre Principal.

Associem el nom de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, Terrassenca de l'any 2013, a una novel•la, “Olor de colònia”, i a la sèrie televisiva que fa poques setmanes vam veure per TV3 i que portava el mateix nom. Una novel•la que molts hem llegit i en què s'endevina, de forma molt especial en el personatge de la Cèlia, una de les característiques personals més destacables de la Sílvia Alcàntara: la seva tenacitat, la seva rebel•lia indomable però, en el cas de la Sílvia i a diferència de la Cèlia, a la vegada tranquil•la, sense l'angoixa per cremar etapes de la vida que caracteritza les noves generacions.

Encara que la Sílvia Alcàntara és filla de la seva època i de les seves circumstàncies, el seu tarannà no té rastres de l'entorn angoixant, ni del caràcter perdedor de molts dels seus personatges a “Olor de colònia”. La vivacitat dels seus ulls, la seva manera d'expressar-se, de vegades contundent, demostren que la definició que fa d'ella mateixa al seu blog s'ajusta a la realitat: una persona sincera, que somia molt i a qui agrada compartir els somnis, a qui interessa la vida per viure-la amb intensitat, encara que després li passi comptes.

Sílvia Alcàntara va néixer a Puig-reig, al Berguedà, l'any 1944. Un any abans de la fi de la Segona Guerra Mundial i en plena postguerra a Espanya i a Catalunya. Als sis mesos d'edat es va traslladar amb la seva família a la colònia tèxtil Can Vidal. Un lloc segur on treballar i viure, encara que força endogàmic i tancat. Recorda haver estat feliç, de nena, a la colònia. Tenia cobertes les necessitats bàsiques: una casa per viure, menjar i espai de sobres per jugar amb els altres nens i nenes de les famílies veïnes. Tot perfecte fins que va ser conscient que en aquell ambient un dels seus desitjos més personals -“aprendre”- tenia moltes limitacions. Les que fixaven l'enciclopèdia que feien servir les monges per educar els nens fins als deu anys i el fet que el seu destí ja estigués fixat: s'havia d'incorporar a la fàbrica als 14.

Inicialment així ho va fer, encara que sense perdre la seva ansietat vital per conèixer i viure altres móns més enllà de l'aula del convent, els límits físics de la colònia, la mirada atenta de les veïnes i els horaris marcats per les sirenes de la fàbrica. El primer pas va ser estudiar, a les nits, comerç. Un exemple clar de la seva tenacitat. Això li va permetre passar a treballar a les oficines de la fàbrica als 16 anys i, finalment, quan en tenia vint, marxar i venir a viure a Terrassa. Ella hagués volgut anar a Barcelona, una ciutat més gran, amb més possibilitats, amb més aire, però la seva família mai l'hagués deixat anar sola. A Terrassa tenien família. Eren els anys seixanta.

A Terrassa va començar una altra època vital. Primer va treballar a les oficines d'una empresa tèxtil. Després es va casar, va tenir dos fills, la Sílvia i el Josep, i, quan l'atenció als menuts li impedia treballar una jornada sencera i la crisi del tèxtil va fer trontollar el negoci del seu marit, va muntar una botiga de queviures al barri de Can Palet, on vivien. Petita però que tenia de tot: fruita, verdura, carn i productes de neteja. La Sílvia desconeixia el negoci, però anava a plaça, es posava a fer cua a les parades on hi havia més gent i espiava com els gallinaires tallaven el pollastre. Es tractava d'aprendre.

Quan els nens començaven a ser grans, la seva passió per l'estudi va tornar a guanyar lloc en les seves prioritats. La Sílvia Alcàntara tenia un deute amb la seva consciència i l'havia de saldar. La seva passió per la lectura li havien inculcat la seva mare i la seva padrina, una tieta de la seva mare. La seva mare havia anat a escola a l'època de la República i havia tingut un accés més fàcil a l'educació.

Resulta curiós com recorda la Sílvia Alcàntara la seva iniciació a la lectura, amb el llibre de les tapes verdes, amb un llibre en català. La mare li deixava només quan estava malalta, allà a la colònia, perquè un llibre en català no podia sortir al carrer en aquella època. La passió per la lectura i per escriure cartes de la seva padrina també va resultar una influència determinant perquè la Sílvia Alcàntara sigui el que és avui; una escriptora. Una gran escriptora.

Als anys noranta, ja en plena democràcia i acabada de crear l'Aula de Lletres a Barcelona, la Sílvia Alcàntara s'hi apuntà. Havia arribat el moment de conèixer a fons i de dominar les tècniques d'escriptura en una llengua, el català, en què havia viscut sempre, en què havia llegit des de ben petita, que els seus fills dominaven, però que ella només utilitzava. Havia arribat el moment de saldar el seu deute, de superar l'estigma de la seva generació, l'única, probablement, que ha tingut menys oportunitats de formar-se i accedir a la cultura que la dels seus pares.

Durant tres anys es forma sense defallir. La tenacitat del seu caràcter i la seva constància a l'hora d'afrontar qualsevol repte són a prova d'entrebancs. Després entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Més tard, l'escola de l'Aula de Lletres es trasllada a l'Ateneu Barcelonès i la Sílvia amb ella.

Al mateix temps, la Sílvia Alcàntara comença a escriure novel•les, posant en pràctica els seus somnis, la seva imaginació, les seves experiències, els seus records, els coneixements adquirits i la seva tenacitat. El que ella defineix com donar cops al mateix lloc perquè s'acabi fent forat, recordant les paraules de la seva mare. Guanya alguns petits premis literaris, però no aconsegueix publicar les seves dues primeres novel•les. I continua escrivint sense defallir. Al 2009, quan té 65 anys d'edat i molts altres es jubilen, ella aconsegueix publicar “Olor de colònia”, la tercera novel•la que escrivia, la primera que veia la llum, a l'editorial Edicions de 1984. La mateixa editorial va publicar dos anys després, al 2011, “La casa cantonera”. Una obra que en realitat va escriure abans que “Olor de colònia” i de la qual se sent especialment orgullosa perquè li va donar l'empenta necessària per escriure la que l'ha fet reconeguda al panorama de la literatura catalana. “Olor de colònia” comença a funcionar com a èxit de vendes pel boca-orella i després rep els premis Qwerty BTV, el Regió 7 de Cultura –tots dos al 2009-, queda finalista del premi Llibreter de Narrativa aquell mateix any i guanya el Joaquim Amat-Piniella al 2010.

La seva obra la faria mereixedora indiscutible del Terrassenc de l'Any, però la Sílvia Alcàntara no és només una escriptora d'èxit. La seva actitud personal davant la vida, davant la cultura i la llengua és un valor indiscutible que s'afegeix a la seva capacitat i qualitat literàries. Especialment perquè al llarg dels 68 anys que ara té ha demostrat que la tenacitat i la constància són uns valors indiscutibles, que l'esforç continuat té la seva recompensa, que la rebel•lia mantinguda contra les injustícies d'una societat que no oferia, i probablement no torna a oferir ara, igualtat d'oportunitats a tothom, és capaç de superar totes les barreres. La Sílvia Alcàntara és un exemple de treball, d'entrega a una causa, sense escarafalls, però també sense dubtes ni vacil•lacions.

És un exemple d'amor a la feina ben feta, sigui quina sigui aquesta feina. Per això va ser feliç quan treballava al despatx de Sala Badrinas, quan cuidava els seus fills, quan va aprendre a repassar peces a casa per guanyar uns calerons i ajudar l'economia familiar o quan venia pollastres desossats a la seva botiga de queviures de Can Palet. I ho és immensament ara, se li nota a la cara, als ulls, a la gestualitat de les seves mans, quan cuida de les seves nétes, l'Alba, la Jana i la Beth, quan escriu, quan fa classes a l'Ateneu de Terrassa per compartir el que ha après, quan es reuneix amb els membres de l'associació que ella mateixa va crear, Munt de Mots, o quan, cada dissabte, des de fa vuit anys, va a la Residència Torres Falguera, a donar el seu curs de literatura.

I no hi ha dubte que també ho serà ara quan rebi el merescut Terrassenc de l'Any que reconeix de forma molt especial el que ella és: una dona tenaç i constant, un exemple de vida. Moltes, moltes felicitats, per aquest merescut reconeixement.

Contador: